Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La vida, més cruel que no pas vana

Eugenio Montale, per a qui la poesia deia allò que no som i no volem

El poeta Eugenio Montale.
El poeta Eugenio Montale. AP

A diferència d’altres llibres de la sempre curosa editorial Adesiara, la traducció d’Ossi di seppia d’Eugenio Montale se’ns presenta sense cap introducció ni cap nota explicativa. No sembla el més oportú en el cas d’un autor, si no adscrit, almenys pròxim a un corrent poètic anomenat hermetisme. Fins i tot ens quedem sense saber de quan és el llibre i amb el perill que un lector poc informat interpreti el copyrightque figura a la contraportada (“2003 Arnoldo Mondadori”) com la data de la primera edició, que en realitat va ser el 1925. També estaria bé que se’ns informés que la traducció, de Joan Navarro i Octavi Monsonís, va aparèixer a l’editorial Gregal el 1988, i si és exactament la mateixa o s’hi ha introduït alguna modificació.

La vida, més cruel que no pas vana

OSSOS DE SÍPIA

Eugenio Montale

Traducció de Joan Navarro i

Octavi Monsonís

Adesiara

216 pàg. 18 euros

En favor de la presentació sola del text traduït —acompanyat de l’original, en aquest cas—, es pot argüir que els italians que van llegir el llibre en el seu moment també se’l van trobar sense ajudes ni interpretacions afegides; però si al cap d’un segle ens recordem de Montale (1896-1981), i no solament perquè hagués obtingut el Nobel el 1975, i reeditem aquest seu primer llibre, és perquè el trobem millor que molts altres, i bé n’hauríem de destacar les singularitats i l’excel·lència i facilitar-ne la lectura. En tot cas, val més que en sobri que no pas que en falti.

Ossos de sípia va ser el seu primer llibre, amb què va culminar els anys de formació compaginant la feina a l’empresa familiar i la formació autodidacta, i quan ja s’havia donat a conèixer en els medis literaris. És el mateix any que signa un manifest d’intel·lectuals contraris al feixisme, tot i que per a ell la política no era una prioritat.

Sol passar que, per sobreviure al despotisme, per contrarestar la pèrdua de llibertats, la poesia tendeixi a una densitat de significació i es torni críptica. En el poema ‘No ens demanis la paraula’, Montale s’adreça al lector —en primera persona del plural, com assumint la representació d’una nova generació de poetes— per advertir-lo que no hi trobarà certeses ni solucions davant aquell temps dissortat: “No ens demanis la fórmula que mons pugui obrir-te, / sí alguna torta síl·laba i seca com una branca”. Les formes perfectes i la plenitud expressiva ja no escauen, i el seu lloc l’ocupa una llengua esqueixada que intenta transmetre alguna veritat negativa: “Açò sols avui podem dir-te, / allò que no som, allò que no volem”. Com tants bons poemes, permet més d’un nivell de lectura, i aquest “avui” es pot entendre limitat a una mala conjuntura política, o també referit a tota l’època contemporània en què, havent perdut els referents d’abans, l’home s’enfronta a una realitat indesxifrable.

El títol estableix l’analogia d’aquests poemes amb les closques de sípia que, un cop mort l’animal, resten a l’atzar de les onades. I cada un d’ells és tant una mostra de la formació musical de Montale com un exemple del que se n’ha dit la ironia mètrica, ja que l’harmonia de molts versos és alterada voluntàriament per l’alternança amb altres de discordants, com defugint el virtuosisme. Res més oposat a la retòrica inflamada del feixisme i a l’avantguarda ben vista pel règim que una poesia protagonitzada per la veu singular d’un individu en crisi d’identitat, que interroga el seu entorn —sembla obligat esmentar la presència constant del paisatge de la costa de Cinque Terre, a la Ligúria, on l’autor estiuejava— a la recerca de respostes que mai no troba o no el satisfan: “La vida és cruel més que no vana”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >