Selecciona Edició
Connecta’t

I el Camp Nou va ser per fi Basilea

L'estadi del Barcelona s'ha convertit últimament en un temple de militància culer com a resposta a la crisi

Vista del Camp Nou en el partit del Barça contra el Llevant, el passat 26 de setembre.
Vista del Camp Nou en el partit del Barça contra el Llevant, el passat 26 de setembre.

Al barcelonisme encara li queda el Camp Nou com a símbol de grandesa després de l’empetitiment de l’equip, de la ruïna del club i també de l’enlluernadora reaparició d’Ansu Fati. La magnitud i la vellesa de l’estadi ajuden a comprendre l’envergadura de la decadència del Barça i a constatar igualment la facilitat dels aficionats irreductibles per recuperar la il·lusió amb els joves de La Masia. El factor camp juga per fi un paper decisiu per als blaugrana, perquè mai no s’havia vist un estadi tan buit –o mig ple– i alhora tan militant amb el Barcelona.

L’estadi expressa la grandiloqüent virtualitat blaugrana després de ser esborrat pel projecte Foster i l’Espai Barça. L’equip de manteniment no para de voltar per la grada perquè les esquerdes amenacen la seguretat dels assistents des que els fonaments van començar a cedir per les emocions viscudes amb Kubala, Cruyff, Maradona, Ronaldinho i Messi. Amb un esternut n’hi hauria prou perquè tremolés el Camp Nou. L’escenari convidava la deserció per la Covid-19 i la sortida de Messi quan ha comparegut l’afició incondicional per sostenir el camp i el Barça.

A l’estadi hi ha un terç dels abonats que no hi acudeixen (26.238 sobre 83.500 van sol·licitar una moratòria per a aquesta temporada) , també se n’han allunyat els turistes que feien cua per idolatrar Messi i en cada partit sobren entrades malgrat que l’aforament va ser limitat al 40% pel Procicat: es va arribar a reduir a 39.741 sobre 99.741. Contra la Real es van comptar 20.384 espectadors; contra el Getafe, 26.543; davant el Granada, 27.097, i amb el Llevant, 35.334, quatre mil menys que la nit del Bayern (39.737). Menys dels habituals i, tanmateix, més entregats que mai a la causa culer i a Ansu.

El Camp Nou fomenta avui l’activisme barcelonista després de ser conegut com l’estadi del suspens, cèlebre per un silenci moltes vegades sepulcral, més expectant que participatiu, sobretot en les jornades de LaLiga. A la gent blaugrana històricament l’ha unit més l’animadversió al Madrid, la malvolença als arbitratges sospitosos i la xiulada a la Champions des de la sanció de les estelades a Berlín-2015 que la fe en el seu equip, tret que es tractés de remuntar una eliminatòria en què estigués en joc l’honor de la institució i el sentit de pertinença al Barcelona.

Pep Guardiola està convençut que “l’únic que intimida el contrari i també l’únic que anima la gent és el joc”, com si els dos equips partissin en les mateixes condicions quan s’enfronten al Camp Nou. Un argument que explica el perquè de la seva obsessió per un futbol harmoniós i bonic, exquisit en els detalls, tan seductor per a l’afició com per a la crítica, capaç de conquerir fins i tot els que reneguen del joc i el seu caràcter tribal, manifest en estadis que tenen poc a veure amb el del Barça.

Tampoc Javier Saviola no reparava en el camp quan formava amb el Barça. Acostumat als barras bravas argentins, l’exdavanter blaugrana explica que el moment més emotiu dels partits del Camp Nou es donava “quan sonava l’himne del Barça”. L’ambient de l’estadi ni tan sols condicionava reputats defenses com el madridista Sergio Ramos. Al central l’impressionava sortir a la gespa, mirar cap amunt i veure que aquell estadi que no “s’acabava mai”, tan gran, tan ple, tan lluminós, era diferent del Bernabéu.

La càrrega emotiva no necessàriament ha caigut sobre els contraris, sinó que de vegades s’ha centrat en els mateixos jugadors del Barça. N’hi ha, com André Gomes, que mai van superar una contrarietat tan sorprenent, devorats per la seva afició, mentre que també n’hi va haver que van respondre a la mofa amb una botifarra, cap de tan visible com la de l’exquisit Martí Filosia. Tot i que l’esbroncada és selectiva, el xiuxiueig i els espetecs han estat permanents, i els xiulets depenen del moment: es renyen, si de cas, els jugadors que negocien el seu sou, com Sergi Roberto.

Als veterans se’ls marca, se’ls exigeix o se’ls rebutja perquè estan molt vistos, habituals protagonistes últimament de derrotes sagnants, i als joves se’ls aclama perquè expressen la possibilitat de futures victòries, són creïbles i de confiança per a una afició enganyada i cansada d’estar reclosa a casa per la pandèmia, disposada a jugar-se la salut pel Barça. Els incondicionals han generat un ambient positivista i combaten tant la nostàlgia que des de fa temps ni es recorda Messi en el minut 10. El número 10 és d’Ansu Fati.

També han disminuït les pancartes, encara no s’ha reagrupat la grada d’animació i no són dies propicis tampoc per als mercaders d’entrades ni per als socis familiaritzats amb el seient lliure des del 2003. El so ja no s’associa només al silenci, s’ha suportat millor la contrarietat, ha minvat la sensibilitat i de l’escepticisme s’ha passat a la devoció per joves com ara Gavi, Nico i, per descomptat, Ansu Fati. “La gent està endolladíssima, contenta, superfeliç”, va confessar Piqué a Ibai Llanos.

Alguns experts, com l’escriptor i periodista Xavi Bosch, un culer que ausculta i diagnostica en cada partit el barcelonisme, afirma que no s’havien vist tantes ganes d’aplaudir en els 64 anys del Camp Nou. No és un detall qualsevol si es tenen en compte tesis com la del madridista Javier Marías. El Barça, com a club artístic i fràgil, “ha tingut [...] històricament, la percepció de la derrota, de la seva amenaça, de la seva comprensió”, explica en el seu llibre Salvajes y sentimentales. Els barcelonistes més fidels s’han quedat sols i es noten més al Camp Nou.

A l’espectador consumista l’interessen més els estadis moderns i confortables o aquells on juguen futbolistes com Messi i Cristiano. Cap torneig no té el ganxo popular de la Premier. Un camp de futbol segueix sent en qualsevol cas una catedral, com va dir Vázquez Montalbán, o un escenari sagrat, el qualificatiu que li va dedicar Umberto Eco.

El Camp Nou és avui un estadi de culte al Barça i a la llum encegadora d’Ansu com a refugi per combatre el distanciament entre Koeman i Laporta. A l’afició presencial no l’ha condicionat ni tan sols l’entorn, sinó que es va imposar l’energia arribada de La Masia. No se sap què passarà a partir del dia 17 quan s’obrin les portes i se suposa que podran entrar més espectadors contra el València. Fins aleshores, tanmateix, i a diferència del sempre rendit Palau, l’estadi ha estat per una vegada tan entregat en plena crisi que vaig recordar aquell article d’Enric González, inspirador d’aquesta crònica, que deia: “Si el Camp Nou sonés sempre com va sonar Basilea-1979 seria el millor estadi del món”.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >