Selecciona Edició
Connecta’t

Prouvé o l’enginy francès

Era un enginyer o un arquitecte? Era un ‘constructor’, una raça que avui escasseja i es troba a faltar molt en política

Peça de l’exposició de Jean Prouvé a CaixaForum.
Peça de l’exposició de Jean Prouvé a CaixaForum.

Tant se val una cadira que una casa o que una escola. Tot es pot descompondre en els elements que la formen, tal com es pot veure a l’exposició sobre Jean Prouvé (París, 1901 - Niça, 1984) a CaixaForum de Barelona. Allà, en les peces de les cadires fabricades en sèrie fixades sobre panells, en els delicats objectes d’alumini que reprodueixen a escala projectes desplegats en vitrines (com els de la Casa Coque, del 1951), en alguns pòrtics d’acer utilitzats per construir escoles o cases a escala natural (com els de la Casa Tropique, del 1949), o en els panells d’alumini CIMT del 1957, emprats en algunes façanes i collats aquí a les parets; amb tots ells es pot experimentar el fet d’imaginar els mobles o els edificis com si ja estiguessin construïts, tan sols mirant les seves peces i deixant que el cap les reuneixi muntades. Aquestes endreçades reunions d’elements recorden aquella fotografia de Robert Doisneau en la qual es veu Jacques Tati vestit de carter, amb la seva bicicleta desmuntada fins a la última volandera i escampada a terra, aquella maquina a la qual donava vida a Jour de fête, pel·lícula coetània amb algunes de les obres que es poden veure en aquesta exposició.

Com succeeix molts cops, el temps des del qual jutgem les coses ens regala una visió en perspectiva que ens fa veure no només l’època a la qual trèiem el cap, sinó el moment en què ens trobem. Aquesta mostra pot ser vista, d’aquesta manera, com el retrat d’una època que ens situa millor on som, una època en què van coincidir diverses coses. Una és la imperiosa necessitat de construir el que la guerra havia destruït; una altra, uns materials i unes tècniques de construcció que paradoxalment la guerra, amb la seva destrucció, n’havia esperonat el desenvolupament, i una altra més, unes grans dosis d’enginy potenciat per una especial austeritat i economia que constructors com Prouvé encarnen a la perfecció. Per fer-me entendre millor, es tracta d’aquella economia constructiva que va donar lloc, per exemple, al dos cavalls, un dibuix del qual, fet per Prouvé, penja del sostre del CaixaForum.

Gairebé tots els edificis de l’exposició es poden reduir a un de sol dels pòrtics de la seva secció, completats en alguns casos amb els plafons de les façanes encaixats en l’estructura. Però a diferència dels edificis muntats d’un segle abans, el que exemplifica tradicionalment el Crystal Palace (on la memòria de l’hivernacle és predominant), aquí aquesta memòria és més aviat aeronàutica i dinàmica. Moltes d’elles són obres que semblen poder volar, amb formes de corbes suaus com les de la secció de l’ala d’un avió. Transmeten lleugeresa per totes bandes. I així ho expressen, almenys, dues coses: una és el fet insistentment present que tot es pot desmuntar i, per tant, es deu haver pogut muntar sense recórrer a esforços titànics per moure peces pesants. I la segona és l’alumini i les seves peculiars formes genètiques, podríem dir, que contaminen els procediments de manipulació als quals obliga aquest material, com ara estampar, plegar o corbar, per donar rigidesa a les seves construccions.

Al catàleg de l’exposició apareix la qüestió de si Prouvé era un enginyer o un arquitecte. Vaig sentir aquesta mateixa pregunta retòrica al comentari d’una visitant al seu acompanyant. Una vella polèmica que il·lustren dues joguines. Els jocs d’arquitectura fets de peces de fusta i amb formes arquitectòniques (cubs, cilindres, arcs i frontons), pensades per apilar-se i treballar per pes, i el Meccano, constituït bàsicament per petites platines perforades que s’unien amb visos i volanderes i amb el qual es podia jugar a l’època en què Prouvé feia aquests enginys. Dos jocs que apaguen aquesta falsa polèmica, ja que els dos serveixen simplement per jugar a construir. Prouvé és, sobretot, un constructor, una raça que actualment escasseja, i que es troba a faltar especialment a la política.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >