Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Camus ho escriu millor

Alguna idea de Camus sembla d’un altre món en la Catalunya postprocés

Albert Camus.
Albert Camus.

La diferència entre Albert Camus (Algèria, 1913 - França, 1960) i l’editorial moderat del teu diari progressista es troba més en la forma que en el fons: per alguna cosa ha de servir el premi Nobel de Literatura (1957). Vull dir que, quan arribes al cap del carrer, tots dos et proposen millorar el món amb compromisos racionals i sensibilitat amb el proïsme, però, mentre el diari tovament esquerranós et parla d’enquestes de preocupaci<CS8.8>ons ciutadanes i consensos parlamentaris, Camus obre el paràgraf dient-te que, si la vida no té un sentit últim, potser hauries de suïcidar-te. Si t’enfrontes als problemes amb aquesta intensitat tràgica francesa, quan arribes fins al final tant li fa que la conclusió sigui que visca la socialdemocràcia: tu et sents com un heroi grec que carrega el pes del món a les espatlles, i que a sobre ho fa amb un somriure sexii el coll de l’abric glamurosament aixecat.

Camus ho escriu millor

L’HOME REVOLTAT

Albert Camus

Traducció de

Joan Fuster, Josep Palàcios i Anna Casassas

Raig Verd

384 pàg. 19,90 euros

Camus s’hauria pogut quedar a L'estranger i El mite de Sísif, romanent així a l’Olimp dels filòsofs-poetes maleïts de l’existencialisme, al costat dels seus molt ben llegits Dostoievski, Nietzsche i Kierkegaard. Però Camus va voler embrutar-se les mans i va escriure L’home revoltat, tractat en què obliga la metafísica sublim de l’absurd a baixar al fang d’una política viable. Publicat el 1951, el llibre es pregunta com fer la revolució sense caure en el terror. És una qüestió eterna, però especialment viva en aquell moment: quan encara fumejava la Segona Guerra Mundial, l’esquerra francesa ja començava a desencantar-se del bloc capitalista i a casar-se amb les promeses de l’URSS, com si els gulags no existissin. Jean-Paul Sartre, un altre Nobel de Literatura (1964), va ser dels primers que van cedir a la temptació més forta per a un intel·lectual d’esquerres: escriure que el fi justifica els mitjans.

Al llarg de L’home revoltat, Camus repassa totes les filosofies polítiques antiestablishment que ha donat el pensament occidental, i a totes els troba el mateix inconvenient: allò que comença amb un aixecament de dignitat, acaba convertit en una bota que trepitja la dignitat dels altres. La gràcia de Camus és que no construeix homes de palla: des del llibertinatge de Sade fins a la religió científica del marxisme, quan Camus descriu una ideologia radical, la presenta en la seva versió més forta i atractiva. Encara que Camus sempre acaba desmuntant les filosofies polítiques que s’atorguen el dret de matar en nom d’un món millor, a cada capítol del llibre ens obliga a sentit l’olor de sang.

A la tercera dècada del segle XXI, L’home revoltat es pot llegir de dues maneres molt òbvies. Primer, contra el conformisme. Camus excita l’experiència de l’absurd per cridar-nos a l’acció transformadora: en la seva dialèctica vitalista, que cap coneixement sigui segur i que no tinguem la garantia que l’acció acabarà bé s’acaben convertint en l’obligació de sortir al carrer. Creguin-me que funciona. L’altre Camus és un manual contra l’esquerra il·liberal. Esgotats de les mentides de la progressia, les noves generacions revolucionàries estan caient de nou en la temptació sartreana, que ara té cognoms com Ernesto Laclau, Chantal Mouffe o Slavoj Zizek. Contra aquesta continuació de la lluita de poder per altres mitjans, Camus escriu: “L’acció revoltada autèntica no consistirà a armar-se sinó a favor de les institucions que limitin la violència, no a favor de les que la codifiquin”.

Però on s’ha rebregat més la idea de revolta ha estat, esclar, amb la cosa nacional. I la notícia és recuperar aquest Camus en català (Joan Fuster el va traduir, amb Josep Palàcios, i prologar el 1966, a Vergara). Buidades de contingut fins al paroxisme, les idees de lluita, llibertat i dignitat que travessen el text del filòsof francès semblen venir d’un altre món a la Catalunya resseca postprocés. És des d’aquí que, si intentem interrogar les belles paraules fins a la seva concreció més prosaica, tornarem a sentir una angoixa familiar: senyor Camus, la violència contra l’opressor està justificada del tot, gens o una mica? En realitat, l’únic que pot fer Camus és escriure aquesta pregunta impossible de respondre millor del que som capaços d’escriure-la nosaltres, i lligar-la amb la biografia d’algú de qui podem dir, sense ironia, que sí que va ser al costat correcte de la Història. No és poca cosa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >