Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | FRANCESC XAVIER VILA

“El Pacte ha de desconflictivitzar el foment de la llengua”

El sociolingüista i nou secretari de Política Lingüística assumeix el càrrec amb l’objectiu de bastir un gran acord polític i social pel català

Xavier Vila, secretari de Política Lingüística.
Xavier Vila, secretari de Política Lingüística.

Un missatge al mòbil alerta que Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966), nou secretari de Política Lingüística, farà un pèl tard perquè està atenent una trucada. “És clar, el seu mòbil deu treure fum”, penso d’aquest sociolingüista que ha deixat la direcció del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona per dirigir el destí del català en un moment en què els principals indicadors criden a l’alarma.

Pregunta. Fem bé de no canviar de llengua?

Resposta. No canviar de llengua davant d’una persona que no és de primera llengua catalana incentiva que l’aprengui. És el mecanisme natural en qualsevol comunitat quan ve algú de fora i es troba que la gent li parla en la seva llengua. Òbviament, si en algun moment no hi ha comprensió, doncs som flexibles i resolem les situacions cara a cara. Però d’entrada el fet de passar-se a una altra llengua desactiva els mecanismes d’integració, i això és perillós.

P. Parlant d’integració, ja ha anunciat que es faran estudis prospectius per d’aquí a quinze o vint anys. Què esperem trobar?

R. Escenaris diferents. Si continuem amb tendències com les actuals, l’escenari no serà diferent, perquè ara mateix perdem força a l’hora d’integrar lingüísticament. D’entrada les persones som amables, ens volem fer la vida agradable els uns als altres, i els catalans sabem molt castellà. Si som amables i sabem molt castellà, doncs passem immediatament a l’altra llengua. Això és amabilitat interpersonal, però té un cost social: les successives onades d’immigració no estan aprenent la llengua.

P. Hi ha gent que en lloc d’amabilitat interpersonal diria que són dècades o segles d’una certa pressió...

R. Per descomptat, però ara no ho posava en termes polítics, sinó estrictament individuals. Recordem que els catalans estan obligats constitucionalment a dominar el castellà, mentre que el català és optatiu; per tant, de cap de les maneres es pot amagar la dimensió de poder, però hi ha gent que ha assumit aquest comportament i no el veu com una relació de poder. Aquesta concepció s’ha de modificar, i entre tots crear entorns que afavoreixin la integració lingüística. I si no es creen en la interacció cara a cara, no es crearan. L’escola no ho pot fer tot. Hi havia aquella campanya del “tu ets mestre”; una mica la filosofia crec que és aquesta: volem compartir la riquesa de la nostra llengua, però ho hem de fer cada un de nosaltres.

P. Estem preparats per a una altra arribada d’un milió i mig de persones, per poder fer aquesta integració? No només amb referència a la relació interpersonal, també les estructures, els recursos públics...

R. Les polítiques lingüístiques exitoses no es fan només des de dalt o des de baix, sinó de tot arreu. Des d’aquest punt de vista, els deu últims anys ens hem relaxat molt, tots plegats, institucions i gent, i s’està produint un efecte d’acumulació. No s’havia acabat d’integrar lingüísticament la població de la resta de l’estat; els que van venir a començaments del 2000 es van posar a la cua; els que han arribat últimament encara han vist el català més lluny. Tenim un problema, perquè els mecanismes d’integració lingüística s’han anat estovant, afeblint, i com més febles són, menys percepció hi ha de la necessitat d’aprendre el català. Hem de canviar aquesta dinàmica, des de l’administració i des de les persones.

P. Hi ha qui parla d’emergència lingüística. Hi està d’acord?

R. No he fet servir el terme emergència lingüística, però considero que la situació és molt delicada.

P. En què consistirà el Pacte Nacional per la Llengua?

R. El primer objectiu seria desconflictivitzar les polítiques de promoció de la llengua. Voldríem tranquil·litzar les polítiques lingüístiques, ser capaços de dur a terme polítiques de foment del català sense aquesta sensació de conflictivitat contínua. Per descomptat això s’ha de fer amb els principals actors polítics del país. Volem arribar a un diagnòstic compartit per tots plegats, i això ens permetrà fer polítiques amb més suport polític i social, amb més institucions i la societat civil. En primer lloc volem que sigui un acord parlamentari, i eixamplar-lo al màxim d’actors polítics.

P. I com respira un partit com el PSC? I els comuns?

R. De moment sembla que són favorables a la idea del pacte, però hem d’entrar en negociacions concretes.

P. Com ens pot afectar sociolingüísticament que alguns d’aquests partits hagin agafat el castellà també com a eina per a la seva acció política?

R. El plurilingüisme social és inestable, i és complicat de gestionar. Una manera és distribuir les llengües en funcions: per a una sèrie de funcions bàsicament tots parlarem blanc, i per a unes altres, negre. En aquesta distribució, és obvi que el català necessita funcions específiques, que facin dir: sí, val la pena aprendre aquesta llengua, perquè si no l’aprenc no formo part d’aquesta comunitat. Ara bé, si per parlar a TV3, si per parlar al Parlament, si per fer de professor, no cal que sàpiga català, per què cal que sàpiga català? Hem de recuperar la idea que el català és una cosa de tots, vinguis d’on vinguis.

P. Com garantim aquesta sèrie de funcions amb el marc jurídic actual?

R. És molt difícil, per això hi ha d’haver un pacte entre la societat civil i els principals actors polítics. Hem de ser capaços de fer entendre a la gent de la resta de l’estat que hi ha un paquet de drets i deures. A Espanya la gent que es considera federalista ha de pensar que als parlants de llengües que no són el castellà ja se’ls ha exigit el màxim que se’ls pot exigir, si no els volem abocar a la desaparició. No pot ser que continuem convertint les altres llengües sempre en optatives, perquè llavors pots viure aquí com si visquessis a Madrid.

P. De fet, aquesta optativitat ja s’inclou a la nova llei de l’audiovisual...

R. És un exemple transparent d’aquestes trampes al solitari que fa l’estat amb les llengües. Primer t’obligo a saber el castellà. Després et dic que no hi haurà restriccions de cap tipus per a la plataformes. I finalment et dic: bé, pots fer-ho en català o en castellà. Això ja va passar amb les televisions privades i ara s’està intentant repetir la jugada. La proposta de no blindar el percentatge de les altres llengües equival a liquidar-les del món audiovisual. Tal com està el projecte de llei, convida les productores a concentrar-se a Madrid i no fer res amb les altres llengües.

P. És una mica el que ja tenim ara...

R. Multiplicat, o elevat a no sé quina potència. Perquè la indústria audiovisual continuarà creixent. L’estratègia de portar cap aquí la indústria audiovisual em sembla fantàstica, perquè és una àrea que crea llocs de treball de qualitat i és una indústria de futur, però necessitem que això ajudi a crear un ecosistema lingüístic que funcioni en català.

P. És optimista sobre si l’esborrany de la llei canviarà?

R. Els missatges que m’han arribat fins ara no són optimistes. Hauríem de recordar que la Constitució obliga al coneixement del castellà, però també a la protecció de les llengües, explícitament.

P. Però això no s’ha articulat mai enlloc, no hi ha cap llei ni reglament que desenvolupi aquest punt.

R. Això no impedeix que l’esperit de la Constitució es reflecteixi, per primera vegada, en la llei de l’audiovisual. Seria una gran notícia, la prova del cotó fluix que l’estat no veu les altres llengües oficials com a paper mullat.

P. Anem a l’escola. Hi ha el consens que la immersió no funciona. A primària les classes són en català però el pati és en castellà, a secundària ja trobem professors que fan la classe en castellà, a la formació professional el català és residual, a la universitat es canvia de llengua perquè hi ha un estudiant de fora. Hem perdut l’àmbit de l’ensenyament?

R. Han passat diverses coses. Quan va arribar la immigració del 2000, vam ser molt ràpids. Es van dur a terme una sèrie de mesures, però no van ser suficients. Faltava dotació pressupostària, durada dels programes, supervisió. Això va fer que una part del professorat es desencantés, i arran de la crisi van caure tots aquests recursos. També canvia la mentalitat en el món de l’ensenyament. A primària i secundària, en comptes de fer un esforç perquè un nen nou aprengués el català, vam començar a fer el contrari: com que arriba aquest nen de fora, faré la classe en castellà. Com que no passava res i no hi havia recursos, la cosa es va anar escampant. En aquests moments, tenim centres de secundària en què es treballa bàsicament en castellà més que no pas en català. I hem comès un error molt greu: estem formant els mestres sense explicar-los que treballaran en un entorn plurilingüe i sense dir-los com s’ha de treballar en un entorn plurilingüe, i com el català ha de ser la llengua vehicular principal.

P. Pel que diu el problema és estructural.

R. El problema és estructural i s’intentarà abordar de manera estructural. Ja hi estem treballant.

P. De vegades fa la sensació que amb els joves fem tard. Ara que havíem descobert que hi ha youtubers en català i que tenim el canal Malaia, resulta que es porten els streamers...

R. En una situació en què ens joves catalans dominen el castellà, quan hi ha canvis molt ràpids i el que es vol és la monetització d’una pràctica, és esperable que hi hagi aquesta sensació d’anar tard. Crec que hem d’anar a un element més estructural: trencar la diglòssia digital, amb una llengua per a uns usos i l’altra per a uns altres, perquè s’arriba a la conclusió que una de les llengües és inútil. Les noves generacions han d’entendre que no és impossible fer servir el català en aquest entorn. Hem de ser capaços de generar estratègies de visibilització, de monetització.

P. Si ara els joves van a escola i es relacionen en castellà, si consumeixen productes en castellà, si tenen aquesta socialització en castellà, perilla la transmissió intergeneracional quan s’aparellin i tinguin criatures?

R. Si el català deixa de ser una llengua societària, que es pot fer servir en tots els entorns, i passa a ser una llengua només comunitària, que només fan servir els catalanoparlants, aleshores la transmissió sí que es pot trencar. El català, des del punt de vista de les funcions sociolingüístiques de supervivència, ja està al caire del precipici. No se li pot demanar més, s’ha de reforçar, perquè si el consum es fa en castellà i els castellanoparlants no tenen cap mena de deure, ni tan sols moral, d’aprendre el català, aleshores la supervivència de la llengua està seriosament amenaçada.

P. Així, les condicions que fan que el català deixi de ser llengua societària ja les tenim aquí.

R. Les condicions ja hi són, però una part important de la societat catalana insisteix a voler que el català continuï sent una llengua societària.

P. Vol dir que la fidelitat lingüística ens fa aguantar?

R. És un dels nervis importants que ens fa resistir. També és cert que el català té un mercat que fa que surti rendible treballar amb la llengua, però hi ha una part de militància. La societat catalana està lingüísticament estressada, no pot ser que vagis al metge i et canviï el nom. No és que no t’entengui, és que et canvia el nom. Tu li dius que et dius Xavier, i ell et diu, “ah, muy bien Javier”.

P. Veig que ha posat el seu nom. Que li ha passat?

R. [somriure afirmatiu] El sistema de salut no és capaç de fer entendre als treballadors que això no ha de ser així. La situació és objectivament molt delicada. Es pot corregir, sí, i per això cal un pacte. És crucial que els sectors catalans més compromesos amb la continuïtat de l’estat facin entendre als seus socis que ja no podem recular més.

P. Jo ho tradueixo: PSC, comuns...

R. A mi m’encantaria que els altres partits, el PP per exemple, entengués això mateix. Una cosa és sentir-se patriota espanyol i una altra és ser castellanoparlant i voler la supremacia del castellà a tot l’estat. M’agradaria que sortissin tots els patriotes espanyols que creuen en la supervivència de la diversitat lingüística, que és inherent, i que diguessin: no podem continuar pressionant la segona llengua de l’estat, no la podem conduir a la liquidació, i és el que s’està fent en alguns territoris.

P. Abans parlàvem d’immigració, però és que Barcelona no atrau només immigració, també turistes i el que en diuen expatriats. Com podem normalitzar la llengua si tenim una ciutat tan cosmopolita on el català ja és llengua minoritària?

R. S’ha d’insistir en mesures d’accessibilitat a la llengua, perquè hi ha moltes persones que no hi tenen accés. I les empreses han de tornar a fer visible el català a tot arreu. Però també cal una reflexió a mitjan i llarg termini: Catalunya i Barcelona han de decidir què volen ser. Hi ha qui voldria convertir Barcelona en una plataforma de passavolants, amb turistes i determinats mecanismes d’atracció d’expatriats. Volem que Barcelona creixi convertida en una ciutat separada de la resta del territori i formi part només d’una xarxa de ciutats internacionals? Les ciutats internacionals tenen estats potentíssims al darrere que preserven el lligam de la ciutat amb la resta del territori, però nosaltres no tenim un estat, ni propi ni propici.

P. Aleshores, per enfortir la llengua cal un canvi de model?

R. Entenc que Barcelona ha de reprendre la funció de capital de Catalunya. Barcelona té la seva identitat, i el català forma part nuclear d’aquesta identitat.

P. No han passat encara 100 dies de mandat, però sí 85. Digui’m alguna mesura de foment de llengua que tingui prevista.

R. Hi ha tota una sèrie de coses que estan a punt de sortir. Molt aviat començarem a visualitzar actuacions en camps diferents.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ