Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

El llibre, allà sempre

Ditlevsen mira a l’abisme, però el que veu no l’omple de desesperació

Les illes Faroe.
Les illes Faroe. Getty Images

Més de mig segle després de la seva publicació original, arriba Trilogia de Copenhaguen (que reuneix els volums Infantesa, Joventut i Dependència), de la malaguanyada poeta i narradora danesa Tove Ditlevsen (que es va suïcidar el 1976, amb 58 anys), i un no sap si celebrar gaudir per fi d’aquesta meravella o maleir haver trigat tant a poder fer-ho. I és afí al miracle de la seva traducció que una obra devastadora, un testimoni en primera persona d’una vida per on circula la pobresa, la tristesa, la insatisfacció laboral, el fracàs matrimonial i la caiguda en diversos cercles infernals (embarassos no desitjats, dependència de l’alcohol i les drogues…), es desplegui com un tsunami narratiu i se segueixi amb ànims exultants.

El llibre, allà sempre

TRILOGIA DE COPENHAGEN

Tove Ditlevsen

Traducció de Maria Rosich Andreu

L’Altra Editorial

320 pàg. 21,50 euros

I és que, sense deixar de ser d’una honestedat aclaparadora, la veu de la narradora pren cert distanciament sobre ella mateixa, evitant caure en el patetisme; no és un recurs a la ironia com a mecanisme de defensa, i encara menys la conversió de la misèria en slapstick, més aviat parlem d’una assimilació natural de les desfetes i la confiança intermitent que les coses poden millorar. Aquesta mena d’actitud estoica, la negativa a deixar-se enfonsar, de vegades impulsada per un cert grau d’ingenuïtat o irresponsabilitat, la fan encisadora.

Ditlevsen mira a l’abisme, però el que veu no l’omple de desesperació o ràbia sinó que, per defecte, troba una acceptació que la propulsa cap endavant. Un exemple: la protagonista diu adeu a una infantesa marcada per privacions materials, discussions domèstiques, una veneració malsana per una mare castradora i la impossibilitat de seguir els estudis. El seu resum, en canvi, pren el camí següent: “L’última primavera de la meva infantesa és freda i ventosa. Fa gust de pols, i olor de ruptures doloroses i canvis. A l’escola tothom està capficat amb les preparacions dels exàmens i la confirmació, però a mi no m’importa cap de les dues coses. No cal diploma de secundària per anar a fer neteja a casa de desconeguts, i la confirmació és la tomba d’una infantesa que ara em sembla resplendent, segura i feliç”. On hem assistit a una primera etapa de la vida definida per termes com “freda”, “ventosa” i experiències “doloroses”, ella escull la deformació lluminosa.

I així la lectura no resulta mai angoixant, malgrat l’encadenat de moments crítics i a falta de nord. És el plaer de seguir el testimoni valent i franc d’un ésser estimat a qui perdonem tots els defectes i que no ens demana que el salvem, només que l’escoltem.

A banda de sintonitzar un to confessional on la cruesa no només no cau mai en l’autoflagelació sinó que troba per defecte la manera de transmetre escalfor i tendresa, una altra mostra del talent descomunal de l’autora és un acusat sentit del ritme. Tot i centrar-se en una vida corrent i orbitar sobre uns mateixos eixos temàtics (combatre la baixa autoestima, la cerca de l’amor autèntic i tirar endavant el seu projecte literari), Trilogia de Copenhaguen convida a la lectura compulsiva. L’autora té el do de convertir la seva vida grisa i problemàtica en una peixera plena de colors de la qual no podem apartar la vista (pensem en Knausgaard).

Atès que la lluita de Ditlevsen és conciliar la necessitat de comunicar-se amb el món a través de la seva escriptura amb els rigors de la vida familiar, cal vincular la trilogia amb Sylvia Plath, Lucia Berlin o Rachel Cusk. Com ser bona filla, esposa i mare quan el que es desitja amb més força és ser bona escriptora? Salut mental i literatura van de bracet. Mentre pugui continuar teclejant i trobar qui la publiqui, els dimonis es mantenen a ratlla: una contraforça exultant permet seguir vivint. “El llibre hi serà sempre. Independentment del futur que m’esperi. (…) Potser el meu llibre serà a les biblioteques. Potser algun dia una nena que estimi la poesia d’amagat en trobarà un, llegirà els poemes i sentirà alguna cosa, alguna cosa que el seu entorn no entén”. Molts podem ser aquesta nena i entendre la Ditlevsen i agrair-li que escrivís malgrat tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >