Selecciona Edició
Connecta’t

Una enciclopèdia de la soledat

Carlota Gurt demostra posseir, en la seva primera novel·la, una potència narrativa indòmita

La traductora Carlota Gurt ha debutat en la novel·la amb 'Sola'.
La traductora Carlota Gurt ha debutat en la novel·la amb 'Sola'. EFE

La idea de Flaubert de l’artista com un monstre, com un animal reclòs i solitari, recorre les pàgines de Sola, primera novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976) després de Cavalcarem tota la nit, recull de contes on ja s’exploraven unes situacions amb uns personatges sotmesos als disturbis anímics, a unes manies de diversa intensitat que els inclinava cap a un inquietant embogiment, cap al desvari.

Una enciclopèdia de la soledat

SOLA

Carlota Gurt

Proa

384 pàgines

18 / @8,99 euros

“Sempre he intentat viure en una torre d’ivori, però una marea de merda n’està colpejant les parets, amenaçant soscavar-la”, va escriure Flaubert, i això és també el que experimenta la Mei, protagonista de Sola, quan després de perdre la feina en una editorial decideix que ha arribat el moment propici de deixar enrere Barcelona, prendre distància de les hores baixes que viu el seu matrimoni, instal·lar-se al poble on va passar la infància, en una casa envoltada de bosc, i escriure la novel·la que du incubada al cap, una reescriptura de Solitud, que és al cap i a la fi el que llegeix el lector de Sola: Gurt agafa la novel·la de Víctor Català, manipula creativament la trama, reorganitza les dades, les combina de nou, hi juga i acaba construint i atrapant el lector amb una extensa i absorbent enciclopèdia sobre les cares diverses de la soledat i les seves conseqüències.

A vegades sembla que Gurt hagi volgut imaginar-se com seria Solitud si Ingmar Bergman n’hagués fet una pel·lícula. A punt per encarar-se a una íntima i profunda transformació, la Mei exorcitzarà fantasmes, traumes familiars —un viatge al passat és també un viatge cap al coneixement d’un mateix—, una identitat alienada a la deriva, tot en la més absoluta soledat. Hi ha, en primer lloc, la soledat de l’escriptor: al mas de la infància, com si participés d’una eterna persecució de si mateixa, en un etern girar vanament en cercle, la Mei pren notes, fa fitxes que enganxa a la paret, escriu sinopsis, l’argument se li esguerra de tant remenar-lo, les paraules semblen perdre qualsevol contingut de veritat i la novel·la no avança. Aleshores, estàtica, letàrgica i quasi extingida, quan s’adona que la torre d’ivori del mas poc ajuda a la creativitat, com si s’hagués aliat també amb la marea que vol soscavar-la, li convé airejar-se i entrar en una altra dimensió de la soledat: passeja bosc endins —i aquí la paleta sensorial de la prosa de Gurt s’enlaira, sense haver de recórrer a les bèsties que ballen, als núvols que ploren, als bolets que parlen—, mira el riu, contempla les muntanyes, veu garses que picotegen el terra, es neguiteja amb el sanatori que s’albira a la llunyania, però no es pot alliberar de la “sensació d’irrealitat”: “L’aïllament està molt bé, però la xerrameca se m’acumula a dins”.

Llavors cal anar a comprar qualsevol cosa a la botiga del poble i escoltar converses buides, asseure’s al bar a l’ombra d’un plataner, anar a visitar un veí (Flavi, l’apicultor, que a Sola interpreta el paper del pastor de Solitud i també explica rondalles de la zona), o trucar al marit, a pesar que això signifiqui entrar en uns altres àmbits de la soledat, en la vergonya de la soledat afectiva, en la ràbia de la soledat sexual: “De vegades, l’orgasme és tràgic”, diu després de masturbar-se.

I una vegada s’esdevé l’únic episodi atzarós i truculent de la novel·la (els territoris per on es desenrotlla Sola són purament mentals, i escassos atractius hi trobaran els lectors colonitzats per l’ànsia de les peripècies argumentals), la protagonista entra en el domini de la soledat covada des de la infància, amb una mare atroçment banal, mesquina, cruel i insuportable i viuda d’un pare somiatruites, en la soledat d’estar sola, en la soledat de sospitar, sense creure-s’ho del tot, que està embogint, i no existeix, abans del final, cap recolzament sòlid excepte els dies que van comptant enrere, o les pàgines que es van escrivint amb una mica de sort dia rere dia, com si fossin jocs per ajornar la mort.

“Potser la digressió central és una mica massa extensa i el començament no atrapa de seguida”, diu entre altres coses l’apicultor del conte escrit a raig que la protagonista li dona a llegir: alguna cosa semblant podria opinar el lector de Sola, una novel·la on Gurt torna a ensenyar, com als contes de Cavalcarem tota la nit, la potència narrativa tan indòmita que posseeix. El repte, ara, deu ser com dosificar l’energia de la seva escriptura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >