Selecciona Edició
Connecta’t

Caterina, darrere Víctor Català

Els relats de ‘Mosaic’ contenen inèdits rastres autobiogràfics que descobreixen

la riquesa manllevada de la nena i la dona que sostenien l’autora de ‘Solitud’

Dibuix de 1878, quan Caterina Albert tenia nou anys, reflectint el pas de la diligència, incipient mostra d’una habilitat artística que no sempre van encaixar bé a casa.
Dibuix de 1878, quan Caterina Albert tenia nou anys, reflectint el pas de la diligència, incipient mostra d’una habilitat artística que no sempre van encaixar bé a casa. arxiu històric de l’escala (ahe)

Un dels primers llibres que es va autoritzar a imprimir en català, si no el primer, en ple franquisme va ser Mosaic. Impressions literàries sobre temes domèstics, editat el 1946 per la Llibreria Dalmau, en la seva col·lecció Biblioteca Nova Renaixença. Una obra amb la qual Caterina Albert, literàriament Víctor Català (l’Escala, 1869-1966), desitjava d’alguna manera compensar l’efecte causat per la desgraciada edició del seu llibre de relats Retablo, publicat en castellà dos anys enrere. Desgraciada perquè no va respondre al que l’autora s’havia proposat, quan el 1942 Margarita Palau (antiga dependenta de la prestigiosa llibreria Catalònia) li feia saber que s’acabava de crear una nova societat, la Librería Mediterránea, disposada a publicar en l’única llengua possible, és a dir el castellà. La primera proposta de Palau va ser editar Solitud, però l’única traducció disponible al castellà, feta per Francesc Xavier Garriga (ja mort en aquella data), no havia complagut en absolut l’escriptora i ella no volia promoure-la altre cop.

Llavors es va pensar en una col·lecció de relats que seria Retablo, una edició numerada amb unes precioses il·lustracions a color del paisatgista Joan Colom. La idea inicial era proveir-la d’un pròleg (en català, els pròlegs són peces fonamentals de la seva poètica) on l’escriptora exigia la reciprocitat lingüística: si ella feia l’esforç d’escriure i publicar en castellà, l’Estat espanyol havia de permetre, per la mateixa raó, la publicació de llibres en català. No només això: el pròleg contenia una exaltació hiperbòlica de l’ésser català (“Dios nos hizo catalanes y Él sabría por qué”).

La censura no va mossegar l’ham, va comminar Mediterránea a la publicació dels relats en castellà i va denegar l’autorització per al pròleg. De manera que l’escriptora va quedar en una posició de desaire davant els seus compatriotes, o almenys així li va semblar a ella, i ho va voler neutralitzar immediatament editant pel seu compte el pròleg prohibit, que va repartir entre les seves amistats, d’acord amb la versió que donava el seu nebot i marmessor de les seves obres, Lluís Albert, també mort.

Allò no era suficient, tampoc per a ella mateixa, i així va néixer la idea de Mosaic, després de quinze anys sense publicar res (el seu últim i impactant llibre de relats, Contrallums, datava de 1930). Però cal dir que en aquell moment se la veia una escriptora d’una altra època, gairebé oblidada. L’oposició radical a la reforma fabriana l’havia arraconat encara més d’un sistema literari que el 1946 patia una tràgica involució a causa del franquisme.

Mosaic (ara recuperat, i ampliat, per Club Editor) suposa un gir artístic de notable envergadura en una autora que sempre s’havia refugiat en la ficció. En publicar-se el llibre tenia 77 anys —una edat dolça per al record i la praxi de la nostàlgia— i necessitava trobar un espai de conciliació íntima amb la societat catalana, després de llargs anys de silenci, de conflicte i, finalment, del fiasco de Retablo. Amb Mosaic volia tornar a connectar i fer-ho en positiu.

De manera que, davant del sentiment tràgic de l’existència, pel qual havia mostrat fins llavors tanta preferència i sensibilitat, revela en aquesta obra una cara íntima i somrient, puixant de les petites delicadeses que pot tenir tota vida humana. Es tracta d’un conjunt de relats (després del fracàs d’Un film no tornaria a escriure novel·la) centrats a oferir una subtil i alhora poderosa imatge de si mateixa a través de breus estampes autobiogràfiques.

El ric (i carregat) món interior de Caterina Albert tenia un fidel reflex en el seu despatx (a dalt).
El ric (i carregat) món interior de Caterina Albert tenia un fidel reflex en el seu despatx (a dalt). AHE

Relats inèdits

Al seu dia, Mosaic no va ser avaluat adequadament (i a jutjar pel pròleg de la nova edició de Club Editor, tampoc després), però és que la comprensió de l’obra literària de Víctor Català, tant del seu abast moral com de la seva singularitat estilística, s’obre pas lentament entre nosaltres ara, quan disposem d’una ment més oberta i preparada per entendre la complexitat de la seva obra.

Al conjunt de narracions escrites al llarg de quaranta anys (des de 1904, la més antiga, fins a diverses de 1944, les més recents), en la seva major part protagonitzades per ella mateixa, les editores de Mosaic, Blanca Llum Vidal i Agnès Prats, amb molt d’encert, han inclòs altres textos de 1945 que es mantenien inèdits, però que guarden una gran coherència amb aquella primera edició i hi tenen relació.

Per fi Català es decidia a donar a conèixer passatges fundacionals de la seva pròpia experiència de la vida. Són textos que serveixen a l’autora per dir que en la nena que va ser ja germinava l’ésser adult que seria, amb els seus amors, talents i decepcions. Tots vinculats a la infància, l’única època radiant que va conèixer. Narracions il·luminadores d’una consciència exacerbada que, amb el temps, catapultaria l’escriptora cap a un projecte existencial, abans que a una vida pròpia.

La passió que de ben petita manifestà pel dibuix es traduí, amb els anys, en una refinada qualitat, com demostra el dibuix que va fer per al seu relat ‘Parricidi’, dins de 'Drames rurals'.
La passió que de ben petita manifestà pel dibuix es traduí, amb els anys, en una refinada qualitat, com demostra el dibuix que va fer per al seu relat ‘Parricidi’, dins de 'Drames rurals'. arxiu històric de l’escala (ahe)

A Mosaic tot això es veu ben clar, perquè els textos aporten una visió particular sobre la realitat albertina. És una llum tendra i delicada, carregada de matisos sorprenents sobre coses minúscules (unes teulades, la molsa que neix a l’empedrat entre dos carrers, la boira, el vent, un rellotge d’església, el molí del seu carrer, el refugi on escriu, una paret blanca, una tortuga...), revelant l’extraordinari potencial que pot arribar a tenir una vida tan secreta com la seva, posseïda per una ànima forta i contemplativa, a l’estil d’Emily Dickinson.

Català es defineix com una perdedora de temps, li agrada disposar d’hores de vagància, lliures de qualsevol inquietud, i la prosa de Mosaic exhibeix aquesta morositat pròpia de qui estima l’observació i el silenci. Però, pensant en el sentit que van teixint les diferents narracions, un fet salta a la vista, i és que reserva tota la seva tendresa al món quiet dels objectes, dels animals domèstics (una egua, una gallina, unes garses, un gos de caça, els gats...) i a uns pocs humans pels quals l’escriptora va sentir sempre una devoció especial. És a dir, aquest cop d’una manera indirecta, lluny de la violència desfermada als Drames rurals, a Mosaic trobem la mateixa i profunda desconfiança cap a les persones, de les quals prescindeix pràcticament per mantenir ben amunt la poeticitat del text sense trair-se a ella mateixa.

Pintar la tartana

Les seves anècdotes infantils revelen un temperament més que despert, fortament artístic, sensible i lliurepensador, aliè al comportament d’una nena que no va ser mai com les altres i que va haver de patir prou, en haver-se de sotmetre als motlles establerts i a les maledicències derivades de la seva excepcionalitat. Tot el que tenia la petita Caterina Albert d’esperit lliure, bromista i creador, volent anar descalça pel carrer, dient-li al carnisser amb cinc anys que sisplau tallés les costelles de xai sense os perquè no tenien gossos a casa, o que pintava feliç i despreocupada el seu primer mural a les parets del menjador, es transformaria en retraïment i timidesa amb els canvis físics del seu cos.

La futura escriptora es refugiaria en la solitud del seu món interior, que cultivaria amorosament, com qui té cura d’un jardí que resulta inassequible a la mirada aliena pels alts murs que el protegeixen de l’exterior, però que s’acaba filtrant en les seves creacions. L’alliçonador relat dedicat a les pintures rupestres, com ella les anomena, té un colofó positiu en un altre relat de la mateixa secció, titulat ‘La tartana’: a un dels empleats de la casa se li acut demanar a la jove pubilla, tan artista, que decori el carruatge familiar, de la cura del qual ell és responsable. El resultat serà objecte de l’admiració de tots, d’uns i altres; d’aquelles composicions pintades als dos costats de les baranes de fusta, fruit de la seva lliure inspiració (però sempre basada en l’observació de l’entorn), l’escriptora extreu, és clar, una conclusió interessant, i és que ella hauria pogut arribar a ser una pintora apreciable si hagués trobat mestres que no violentessin seu temperament.

Els dimonis interns i els amors, talents i decepcions que suren als relats de 'Mosaic' ja es podien intuir, però, en la seva obra magna, 'Solitud'.
Els dimonis interns i els amors, talents i decepcions que suren als relats de 'Mosaic' ja es podien intuir, però, en la seva obra magna, 'Solitud'. rxiu històric de l’escala (ahe)

De manera que, aventurada la nostra hipòtesi, Mosaic és l’altra cara dels Drames rurals, no menys ombrívola malgrat les aparences delicades: ha canviat l’enfocament, és ella de nena el subjecte de la majoria de les històries que explica, però la substància continua sent la mateixa, això és, la difícil supervivència de l’individu en una societat castigada per les més baixes passions. I el seu abast adquireix un significat més gran, si és possible, si pensem que molts dels seus passatges estan escrits a la dècada dels quaranta, després d’una dura experiència bèl·lica en què l’escriptora ha vist enfrontar-se, en un petit poble, els uns amb els altres. Homes i dones denunciant-se mútuament, acusant-se, matant-se de la manera més incivil. Mosaic és la seva manera obliqua, però eloqüent, de respondre a la insensatesa. I oferir al mateix temps, tímidament, un punt de llum.

De la lectura dels relats s’entreveuen constants autobiogràfiques.

Animisme. El concepte integra corrents diversos. Es defineixen pel fet de sostenir que qualsevol element del món natural està dotat d’intenció, vida, ànima o consciència de si. Sense haver-ne fet mai un recompte lèxic, sens dubte ànima és la seva paraula preferida, la més usada en les seves narracions, i li serveix tant per referir-se al més sofert dels éssers (tantes ànimes càndides i animals maltractats recorren la seva literatura) com a l’esperit tenebrós dominant en molts d’ells (pensem en l’Ànima, destructora de Nela, a Solitud).

Però altre cop l’animisme de Català és molt particular: serveix a l’escriptora per oposar el món de la senzillesa i la bondat encarnada en els animals, les plantes o el quietisme de les coses a la mesquinesa, la hipocresia i la crueltat humanes. El relat de la formiga, inèdit fins ara, amb què s’obre aquesta nova edició de Mosaic —una formiga que ella va decapitar injustament quan era petita—, li serveix per mostrar, amb la subtilesa més gran, l’impacte i la profunditat de les ferides que sovint rebem o inferim als altres.

Blancor. La prosa poètica domina la inspiració de l’escriptora al llarg de Mosaic, i molt especialment en relats com ‘Ma cambra blanca’, que, com d’altres vegades, funciona al·legòricament. Aquest cop en defensa de la claredat expressiva, però també de la claredat moral, que és el centre de la seva poètica. La seva habitació, diu, és blanca, “d’una blancor de nevada, una blancor difusa que sembla fugir de les parets i sostre per a ficar-se als ulls de qui la mira i refrescar-los-hi de totes les roentors del color”. I quan la poderosa llum del migdia es retira de la seva habitació, que dona a ponent, i avança el capvespre... “Aleshores quedem a soles ella i jo; ma cambra i ma animeta, la petxina i el moll, totes dues senzilles i primitives, totes dues de riqueses emmanllevades, totes dues, en fi, amb el balcó dels somnis obert de bat a bat i de cara a la gran quietud, perquè se’ns n’entrin a dins els perfums sobrers de la terra, les serenors de les nits calmes i la pau suprema de l’infinit”.

“Ah, Víctor Català, Víctor Català, no envidie el mirífico poder de los aedas: lo posee Vd. ampliamente”, li escriu l’escriptora i novel·lista Matilde Ras (1881-1869) des de Sigüenza, després de llegir les seves proses autobiogràfiques (juliol de 1946).

Família. Tant la mare de l’escriptora, Dolors Paradís i Farrés, com la seva àvia materna van exercir una gran influència sobre Caterina Albert, qui al seu torn va respondre amb un amor incondicional. Sempre va admirar la seva discreta autoritat moral, molt especialment l’exercida per l’àvia sobre tots els habitants de la casa. Fins al punt que la pèrdua dels seus familiars, especialment la mort de la seva mare —la seva confident més íntima—, la va enfonsar diverses vegades en una mena d’ataràxia emocional.

La influència de la mare, Dolors Paradís ( al centre, en una imatge familiar de 1920: amb la mà a la seva espatlla, Amèlia Albert, germana de Víctor Català, que és a la dreta de tot), va ser cabdal per a l’escriptora: era la seva confessora. Una relació molt diferent de la que va mantenir amb el pare, com es llegeix a 'Mosaic'.
La influència de la mare, Dolors Paradís ( al centre, en una imatge familiar de 1920: amb la mà a la seva espatlla, Amèlia Albert, germana de Víctor Català, que és a la dreta de tot), va ser cabdal per a l’escriptora: era la seva confessora. Una relació molt diferent de la que va mantenir amb el pare, com es llegeix a 'Mosaic'. torner (ahe)

No obstant això, de la relació amb el seu pare, Lluís Albert i Paradeda, a qui amb el temps perdona els arravataments del seu caràcter, en sabem una mica més en aquesta nova edició de Mosaic. Per exemple, que sent una nena li va trencar dues costelles a causa d’una forta empenta. Ella no va dir res a ningú d’aquell dolor que li duraria mesos i les fractures es van soldar per si mateixes, però cal preguntar-se si aquell contratemps va impedir el seu normal creixement, com així va passar segons ella mateixa observa en un altre relat, tot i que sense veure cap relació entre els dos fets.

Passió pel dibuix. El relat que més bé s’ajusta a aquest sentiment de l’autora, i el millor del llibre, és ‘Les pintures rupestres’. Tenia vuit o deu anys quan, moguda per la seva passió pel dibuix, es decideix a pintar a les blanques parets del menjador de casa la silueta d’un home amb barret de copa i polaines que, per les seves dimensions, no li cabia al paper. El dibuix exacte de la polaina la preocupava molt, i els seus quaderns desbordaven d’esbossos sobre aquell estrany calçat que únicament havia vist en els homes que venien de la ciutat.

Un matí s’aixeca molt d’hora, només les serventes traginen per casa, i comença, ben decidida, la seva tasca, que la va ocupar tot el matí. Està abstreta per la seva pròpia i magnífica inspiració, que va ocupant més i més trams de paret fins que una de les serventes entra a l’estança, hores després, per començar els preparatius per dinar. Queda estupefacta davant la visió de la petita Caterina, despentinada, amb la cara emmascarada de tant mullar amb saliva el carbonet que utilitza per al mural i absorbida per la disbauxa pictòrica.

Al llit on es va parapetar els darrers anys, rebent l’homenatge pels 90 anys, el 1959.
Al llit on es va parapetar els darrers anys, rebent l’homenatge pels 90 anys, el 1959. torner (ahe)

La serventa va cap a la cuina i torna amb les companyes d’ofici, que queden igualment estupefactes. La nena no hi cap de tan feliç com està, gairebé ha conclòs el dibuix i el públic que té al davant mostra de totes passades la seva sorpresa. La gent de la casa es va acumulant al menjador, incloses la mare i l’àvia. Ningú s’atreveix a prendre partit davant d’aquella insòlita situació fins que, finalment, arriba el pare, malhumorat com era costum quan es llevava tard i malament, i pregunta: “Què passa?”, obrint-se pas davant d’aquell aplec extraordinari de persones.

La petita Caterina està feliç, gaudint de la sorpresa generalitzada. Però aquella felicitat, fruit d’una idea abassegadora i conclosa després d’hores de treball, li dura molt poc... Els crits de Lluís Albert comencen a sentir-se per tota la casa. No seria l’única vegada que el pare la colpejaria amb dues sonores bufetades, mentre ordenava que esborressin de seguida “aquella porqueria”.

“I la meva rosada esperança n’era foragitada ignominiosament, esplomissada, futralejada, convertida en un parrac. És el trist destí de les esperances infantils… No crec haver sofert en la vida un daltabaix tan gros i tan complert!”.

Sexualitat. No hi ha cap recurs definitiu que permeti, de moment, comprendre i explicar en profunditat aquest aspecte de la personalitat de Caterina Albert. Es coneix, això sí, el profund erotisme d’alguns dels seus relats i el seu rebuig al matrimoni. Els relats de Mosaic estan vinculats, majoritàriament, a la primera infància, de la qual Víctor Català conservava una experiència nítida. Però es tracta d’una etapa on la sexualitat és aconflictiva; és a dir, un nen o una nena la pot sentir, però no tenir-ne consciència.

L’autora adulta se serveix d’aquesta situació i, en canvi, troba maneres finíssimes d’al·ludir-hi. Per exemple, quan fent els deures s’enfronta “als enigmàtics masculino, femenino y neutro de la gramática o a qualque altre problema insoluble per l’estil…”.

És la insolubilitat dels gèneres gramaticals, el que marca la frase. Però més força té un altre relat, també inèdit fins ara, ‘El primer retrat’, d’una franquesa commovedora. En ell descobreix, horroritzada, la consciència de la seva lletjor, veient-se a si mateixa en el retrat que acaben de fer-li a Figueres. Té dotze anys, obre amb cura el sobre que conté la foto, ho fa amb tota l’emoció, però la seva reacció en veure-la és fulminant: “Un llamp que m’hagués fulminat allí mateix no m’hauria deixat més erta”. Fins llavors no s’havia preocupat de si era agraciada o no, les seves inquietuds eren molt diferents i gaudien de l’aplaudiment de la família. Però la pubertat ho canviaria tot. Quant de patiment vindria després!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >