Selecciona Edició
Connecta’t
ART

A Josep Pla no li agradaven Picasso ni Miró

Una exposició a la fundació de l’escriptor a Palafrugell (Girona) mostra la seva relació amb els artistes catalans que vivien o van viatjar a París entre 1913 i 1925

'La nena dels préssecs' (1921) i 'Rue du marché', (1912) de Joaquim Sunyer i, a la dreta, 'Moret-sur-loing', de Lluís Mercadé (1924). rn
'La nena dels préssecs' (1921) i 'Rue du marché', (1912) de Joaquim Sunyer i, a la dreta, 'Moret-sur-loing', de Lluís Mercadé (1924).

L’obra de Josep Pla és una font inesgotable de dades i de vivències de l’escriptor, explicades des de la seva subjectivitat i el sedàs de la literatura. L’empordanès, com molts altres grans creadors, va conservar la documentació i la correspondència que va generar al llarg de la seva intensa vida, malgrat que la majoria del temps el va passar viatjant d’un lloc a un altre, acompanyat d’una petita maleta i canviant contínuament d’habitació d’hotel. Part d’aquest material escrit, en forma de cartes i postals, a més de fotografies, articles de premsa i catàlegs d’exposicions, ha servit a la investigadora Mariona Seguranyes per conèixer les relacions de l’escriptor amb molts dels pintors, la majoria, catalans, que van marcar la manera de veure el paisatge que va plasmar Pla als seus escrits.

Són algunes de les aportacions que poden veure’s a De Palafrugell a París, 1913-1925. Josep Pla i els artistes, una mirada literària, exposició comissariada per Seguranyes a la Fundació Josep Pla, instal·lada a la casa natal de l’escriptor a Palafrugell (Girona) fins el 30 d’octubre, en què es repassa la seva vinculació amb tots aquests artistes, que anaven i venien de Catalunya al París dels anys 20, mentre Pla era corresponsal del diari La Publicitat a la capital francesa.

Alguns són pocs coneguts, com Joan Baptista Coromina, el primer pintor que va conèixer Pla, com assegura al retrat de passaport que li dedica, després d’instal·lar-se a Palafrugell el 1913 com a director de l’Escola d’Arts i Oficis. També Francesc Gimeno, que conceptualitza el paisatge empordanès a les seves pintures; una visió que el jove Pla va acabar portant a la seva literatura. D’altres tenen més reconeixement, com Joaquim Sunyer, Pere Ynglada i Pere Pruna, a més de Feliu Elies o l’escultor Manolo Hugué. Amb tots va tenir una relació d’amistat. Però també es va relacionar amb pintors com Pablo Picasso i Joan Miró, amb qui no va arribar a congeniar, perquè creia, en un moment en què transitaven pel cubisme, que deformaven a les seves obres la realitat i que s’allunyaven del que, per a Pla, era la pintura ideal. Per això, va arribar fins i tot a ridiculitzar-los a les seves cartes i crítiques.

“A Picasso [al qual Pla anomena Pau] només li té respecte per la seva tasca d’ajuda a altres pintors, però l’acusa de ‘canviar en funció de la moda’ i de no ser ‘tan artista com sembla’. Fins i tot considera que hi ha pintors per sobre seu”, explica Seguranyes. Com Pruna, del que escriu el març del 1925: “Tothom diu que Pruna picasseja. Seria més exacte dir que Picasso i Pruna volen el mateix. S’ha dit que Picasso és l’últim pintor italià. En realitat, és el penúltim, perquè l’últim és Pruna”. La prova de la poca consideració de Pla cap a Picasso és, segons Seguranyes, “que malgrat que quan, passat el temps, el recorda amb les persones importants que ha conegut, no li dedica cap dels seus retrats d’artistes, ni als seus famosos homenots o retrats de passaport”.

Més mal parat en surt Joan Miró, de qui literalment es riu: “Després de conèixer-lo es converteix en diana de la seva ironia sarcàstica, menyspreant-lo quan li diu que s’està esforçant per anar a la moda en la seva etapa fauvista, que no ho sent, ni li ve de dins, després de no entendre els colors que utilitza en aquell moment”, prossegueix Seguranyes. En una carta de maig del 1920 escriu: “Us diria una mentida si us digués que Miró encara està aquí. No, ja se n’ha anat. Però ningú no ho diria, tampoc no li he sentit la veu en els últims dies”. En d’altres es burla de la seva manera de vestir i de com camina, de les seves “orelles gruixudes” i del seu “somriure de maniquí, torbador i mecànic”. Malgrat tot, segons Seguranyes, “sempre va estar molt pendent d’ell, del que feia i d’on era. Es distancien perquè no entén el que pinta i la seva reacció natural és riure-se’n, però després el sorprèn el seu èxit”.

Caricatura dels quatre amics Enric Cristògfol Ricart, Joan Miró, Maria Espinal i Lluís Mercadé en un dibuix atribuït a Marian Espinal.
Caricatura dels quatre amics Enric Cristògfol Ricart, Joan Miró, Maria Espinal i Lluís Mercadé en un dibuix atribuït a Marian Espinal.

Pla devia ser un home d’idees fixes, també en la seva concepció de l’art. “Des del primer moment va tenir un concepte estètic dins del Noucentisme, que visualitza amb les obres d’Enric Casanovas i Joaquim Sunyer; un plantejament influït per Alexandre Plana i Josep Maria Junoy, de tornada al mediterraneïsme, el classicisme i el realisme, primer molt dogmàtic, i després es va suavitzant”, explica Seguranyes. I, en aquest sentit, Picasso i Miró s’allunyen del que fan artistes més conservadors, com el seu estimat Joaquim Sunyer, que representa per a Pla “l’essència de la catalanitat” i que n’aconsegueix “el renaixement, només després de tornar a Catalunya al cap de 15 anys d’estar a París”. Per a Pla, Sunyer és superior fins i tot als pintors francesos del moment. Seguranyes manté que és probable que l’escriptor tingués a veure amb el fet que el col·leccionista Lluís Garriga donés als museus d’art de Barcelona la col·lecció d’art que va comprar a París en aquests anys, amb un centenar d’obres de Sunyer.

Per a la comissària, aquesta documentació permet conèixer “la formació estètica ferma de Pla i el seu context cultural”. Segons explica, “tots aquests pintors deuen molt a Pla, ja que, gràcies al que escriu sobre ells, coneixem les seves vides al París dels anys 20 i la relació entre ells; els fa autèntics retrats psicològics, que són un fons d’informació brutal”.

Un dels reptes de l’exposició, confessa Seguranyes, va ser, després de comprovar que Pla no va tenir una col·lecció d’art, mostrar el seu gust artístic. “Ha estat difícil localitzar obres que segur que Pla va veure o que es van realitzar en el moment en què l’escriptor i els pintors van tenir contacte”. D’entre les obres reunides destaca La nena dels préssecs, del 1921, que feia 50 anys que no s’exposava i que només es coneixia en blanc i negre.

Seguranyes ja treballa en un segon capítol d’aquest treball, en què tindrà un paper important Salvador Dalí. “Tot i que ja es coneixien de l’Ateneu Barcelonès, la primera correspondència entre ells és del 1928, però el 1929 es distancien després que Dalí abraci el surrealisme. No serà fins a la seva tornada, el 1948, dels Estats Units, i la seva tornada al classicisme i la religió catòlica quan es tornaran a trobar”. Però en aquest treball no només estarà Dalí. “La idea és dibuixar, com ara, l’entorn artístic i els seus referents. No seria Pla i Dalí només, sinó les relacions amb altres artistes que reivindiquen el realisme contra les avantguardes”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >