A la Belgradenca
Belgrad vol dir la ciutat blanca i el famós gratacel és fosc com el quitrà. Per això, popularment, la Belgradenca és coneguda com la vídua negra. Els malnoms i gentilicis fan estranys jocs de miralls
El maig de 2017 vaig anar a recitar a Belgrad i vaig voler aprofitar per pujar a la torre Beogradanka (la Belgradenca), un gratacel de 101 metres que domina el centre de la ciutat. Es tracta d’una peça emblemàtica del mandat de l’alcalde Branko Pešic (1964-1974), construïda per un seu homònim, l’arquitecte Branko Pešic. Els guàrdies de seguretat de l’entrada van avortar el meu pla perquè, en aquell moment, l’edifici no era visitable. De fet, un any i mig després, se’n van anunciar els plans de venda i, ara mateix (2021), l’edifici està en plena reforma després que l’Ajuntament el vengués a un fons d’inversió.
Jo, doncs, marxava frustrat del casalici quan un vigilant em va fer senyals perquè el seguís, em va fer entrar d’amagatotis en un ascensor i vam pujar fins a un pis buit: quatre envans i la moqueta. Vaig poder contemplar i fotografiar la ciutat a vista d’ocell a plaer. En baixar, l’home va parar la mà i jo, com un detectiu de thriller que unta l’informador, vaig plantar-li unes monedes al palmell. Les va anar fent dringar amb inquietud i vaig afegir-n’hi més per satisfer la balança. I, així, la picaresca feu acte de presència a la Belgradenca.
En sortir de l’edifici, amb l’impuls d’aquell funcionament fora del sistema, i per recomanació d’uns amics de la ciutat, vaig agafar el tramvia entrant per l’última porta i estalviant-me el bitllet. Una actitud que, sincerament, no em caracteritza i que el fat, cruel, em va fer pagar a la parada següent, on van aparèixer quatre revisors, un per cada porta. La meva reacció fou dirigir-me cap al conductor per comprar-me l’exoneració d’haver-me colat, però el tramvia anava pleníssim i, nul en l’anguilejar i el fugir d’estudi, vaig acabar cara a cara amb un dels interventors, al qual vaig mirar d’explicar que m’enganxava de camí a l’adquisició de l’abonament.
Les meves excuses no van servir de res i l’home em va fer pagar la multa bàsica de 20 euros. Però els altres viatgers, sentint les meves explicacions i constatant l’evidència que jo era un foraster sense mala voluntat, van voler-me socórrer provant de convèncer els revisors que no em podien sancionar perquè jo anava pel bon camí i no em mereixia la penyora. La fermesa incorruptible i íntegra dels inspectors va rebre una esbroncada dels passatgers que, generosament, em van ofrenar els seus títols de transport per compensar la pèrdua de la multa. I quan vaig baixar del comboi duia un feix de targetes a la mà i mig tramvia em va acomiadar calorosament, a la belgradenca.
Belgrad vol dir la ciutat blanca i el famós gratacel és fosc com el quitrà. Per això, popularment, la Belgradenca és coneguda com la vídua negra. Els malnoms i gentilicis fan estranys jocs de miralls.
