Selecciona Edició
Connecta’t

Memòria de la gran Barcelona

Una biografia de l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles i els records pòstums de l’urbanista Joan Antoni Solans revelen aspectes ocults de la construcció de la ciutat

'Record d’un malson', polèmica obra de Joan Brossa sobre la figura de Josep Maria de Porcioles.
'Record d’un malson', polèmica obra de Joan Brossa sobre la figura de Josep Maria de Porcioles.

La polèmica sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat agafa perspectiva històrica si es llegeix a la llum de dues novetats editorials que expliquen Barcelona amb noves claus i els interessos ocults d’una altra infraestructura: els túnels de Collserola. Un llibre és Josep Maria de Porcioles (Base), on l’historiador Josep Lluís Martín Berbois biografia el notari i alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973. L’altre llibre són les memòries de l’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941 - Palafrugell, 2019), pare de la revisió del Pla Comarcal de 1953, concretada en l’encara vigent Pla General Metropolità (PGM) de 1976. Delegat d’Urbanisme de Barcelona (1976-1980) i director general d’Urbanisme de la Generalitat fins el 1997, Solans va morir fa dos anys, just quan havia entregat el manuscrit ara editat pel Museu d’Història de Barcelona (Muhba): Barcelona 1969-1979. Els anys decisius del planejament de la metròpoli.

“El punt a què ha arribat l’urbanisme de Barcelona demana que algú expliqui les interioritats del procés que més ha influït en la millora de la ciutat a partir dels anys setanta: l’aprovació del PGM”, que Solans subscriu que “va esdevenir el nou contracte social d’aquell moment, de més efectes locals que els Pactes de la Moncloa”. Compara la seva rellevància amb el Pla Cerdà, segons la tesi de com n’és d’erroni explicar la construcció de les ciutats a través de grans esdeveniments que no es posen en context històric.

La revolta de 1868 que va precedir la Primera República és una de les “greus crisis socials que crearen les circumstàncies polítiques que permeteren el planejament”, en aquest cas el Pla Cerdà, que ja llueix a l’Exposició Universal de 1888. Solans argumenta que la lluita obrera antifranquista i l’oposició veïnal a la Barcelona de Porcioles van facilitar l’aprovació del seu PGM, que va transformar la ciutat i va lluir amb els Jocs Olímpics de 1992. El problema és que “la història es modula exclusivament a través dels personatges històrics que organitzaren aquells fets singulars de la ciutat, fossilitzats com moments estel·lars d’esplendor”.

Un d’aquests personatges és el Porcioles teòric de la Gran Barcelona, l’alcalde que en una ciutat de creixent immigració i barraquisme horitzontal i vertical va densificar l’Eixample amb remuntes escripturades a la seva notaria, com també amb promocions mancades de serveis en molts barris populars. “La recuperació de la febre constructora de Barcelona va beneficiar clarament els notaris”, diu Martín, que explica com Porcioles va ser art i part en no tancar mai el despatx i haver estat decisiu en la llei hipotecària de 1944. A més, en el patronat de les Vivendes del Congrés va teoritzar que el règim de propietat era adequat per a la classe obrera perquè “dona velocitat a la rotació de capitals”, tesi que es va avançar a la famosa proclama del ministre José Luis de Arrese: “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”.

La cara simpàtica de Porcioles és la de qui va acollir Floquet de Neu, va fer venir llevaneus d’Andorra el 1962 i va ser l’artífex del Museu Picasso i la Fundació Miró (operacions d’interès per al notari Raimon Noguera).

Porcioles (amb Floquet de Neu, el 1967): més barcelonisme que catalanisme.
Porcioles (amb Floquet de Neu, el 1967): més barcelonisme que catalanisme. EFE

Però al costat fosc de Porcioles, amb la coartada d’una Exposició Universal el 1982, hi ha els túnels del Tibidabo, d’Horta (mai construït) i de la Rovira (“caprici exclusiu de Barcelona”, diu Solans), impulsats pel benefici especulatiu i d’una “xarxa de constructores i bancs dirigits per moltes persones del seu cercle íntim”, certifica Martín. Aquests interessos incloïen els cinturons de ronda, les autopistes i el transvasament del Ter, que Porcioles “va aconseguir que es fes per mitjà d’un túnel” projectat per Pere Duran Farell.

Per ordenar tot això, Porcioles va encarregar, el 1966, la revisió del Pla Comarcal a l’enginyer Albert Serratosa, que va delegar en Solans una feina que es va acabar girant en contra de molts interessos ocults. Autodefinit com a “liberal socialdemòcrata” i sense cap altra militància que el “sacerdoci urbanístic per a la millora de les ciutats”, Solans tenia “l’obsessió que aquells plans no fossin utòpics”. Servidor públic incorruptible, confessa: “Mai vaig requalificar terrenys contra el que fixaven els plans generals”. Porcioles, com documenta Martín, va guanyar la Legió d’Honor francesa pel simple mèrit de requalificar uns terrenys a les Escoles Franceses.

Solans explica la clau de volta dels túnels: “Apareixien per a una certa burgesia com a l’oportunitat de redimir-se de la ciutat que aixecava aquell règim i s’obrien camí pel desarrollisme, el nou turisme i una indústria catalana concurrent amb l’europea i amb baix cost de la mà d’obra”. Un Ajuntament sense diners a la caixa “va autoenganyar els bancs amb el prestigi i la facúndia de Porcioles” i va adjudicar els túnels a Tabasa, constructora de Banca Catalana i Banc Sabadell presidida per Enric Masó i amb Miquel Roca de secretari.

Els dibuixos de Cesc a les planes d’'El Correo Catalán' entre 1974 i 1975 són una agudíssima crònica de la situació urbanística de Barcelona al final del franquisme.
Els dibuixos de Cesc a les planes d’'El Correo Catalán' entre 1974 i 1975 són una agudíssima crònica de la situació urbanística de Barcelona al final del franquisme.
Els dibuixos de Cesc a les planes d’'El Correo Catalán' entre 1974 i 1975 són una agudíssima crònica de la situació urbanística de Barcelona al final del franquisme.

Era 1969, l’estrella de Porcioles declinava i el moviment veïnal, que Martín gairebé ni menciona i Solans destaca, va sentenciar l’alcalde plantant-li cara en múltiples fronts: al Poblenou va aturar el Pla de la Ribera; a Nou Barris, el cinturó, i al Carmel, el túnel de la Rovira per les esquerdes de les barrines de Tabasa. En aquest marc, Porcioles va desar al calaix el pla de Solans i el 1973, després que veïns del Carmel i Nou Barris li ocupessin el ple, va ser cessat.

Els interessos de Tabasa van portar l’empresari Masó a ser el substitut de Porcioles. El 1974, Masó va aprovar el PGM amb l’objectiu que les plusvàlues urbanístiques permetessin a l’Ajuntament pagar l’adjudicatària. Va haver-hi dimissions i maniobres de tota mena per aturar un pla que convenia a Tabasa però lesionava altres interessos arreu, meticulós com havia treballat Solans. Masó va caure i el 1975 es va nomenar al seu lloc el porciolista Joaquim Viola.

El governador i després ministre Rodolfo Martín Villa va entrar en escena intentant acontentar rendistes i mitigar l’explosió veïnal arran del PGM. Com diu Solans, “a Madrid el que més preocupava eren les associacions de veïns”. Paradoxalment, qui va convèncer el president del Govern “perquè el Pla seguís, donat l’escàndol que havia aixecat, fou, amb el seu proverbial nas polític, Porcioles, que li subratllà que hi havia altres problemes polítics més importants”.

Josep Maria Socias Humbert va substituir Viola el 1976. “Socias no provenia del franquisme econòmic ni de les classes mitjanes catalanes”, i, canviant-se la camisa blava, “va atendre les demandes de les associacions en comprendre que el panorama heretat no era satisfactori”. Per això, i per gestionar els focs del PGM, va nomenar Solans a Urbanisme. L’endemà, a Solans li van punxar el telèfon de casa. De poc serviria, perquè passava “dies de més de 24 hores” al despatx, vigilant funcionaris ineptes o corruptes i reunit amb veïns.

Solans confessa que va copiar el pla urbanístic de la Bolonya comunista per a la Barcelona de la Transició, adquirint centenars d’hectàrees per a zones verdes i equipaments sota dues condicions: no faria “cap canvi de qualificació” per interessos privats i exigiria “màxima honestedat personal i pública”. Per això valen molt més les memòries de Solans que les també pòstumes (1994) de Porcioles.

El malson catalanista de Porcioles

Joan Brossa va retratar Josep Maria de Porcioles (Amer, 1904 - Barcelona, 1993) al seu Record d’un malson, un monument encarregat el 1991 per l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs que servia el seu cap en safata bíblica, per corrupte, i que no es va instal·lar mai més enllà dels vestíbuls de la biblioteca de la Mina i del Museu de la Immigració.

Joan Antoni Solans explica al governador Rodolfo Martín Villa el Pla General Metropolità en presència de l’alcalde Masó.
Joan Antoni Solans explica al governador Rodolfo Martín Villa el Pla General Metropolità en presència de l’alcalde Masó. muhba

La polèmica del monument es va barrejar amb la dels elogis que, a la seva mort, Porcioles va suscitar entre personalitats com Jordi Pujol, Narcís Serra i Pasqual Maragall. Al marge del reciclatge maragallista de la idea porciolista de la Gran Barcelona que van denunciar Manuel Vázquez Montalbán i el moviment veïnal des de la revista Carrer, la coartada pels elogis gairebé unànimes de polítics i premsa recolzava en el teòric pedigrí catalanista de qui als anys trenta havia estat un home de la Lliga a Balaguer.

Aquesta coartada, al costat de la seva notorietat com a jurista, és un dels fils conductors de la biografia que l’historiador Josep Lluís Martín Berbois ha fet per encàrrec de la Fundació Raimon Noguera —llegat d’un notari amic de Porcioles—, presidida pel notari Joan Josep López Burniol. No és innocent minimitzar la forta oposició veïnal a l’alcalde i destacar de Porcioles (sense amagar el seu lligam franquista) que va voler fer catalanisme disfressat de barcelonisme a l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta. En serien exemples la recuperació dels Jocs Florals i les sardanes o les tres C: la carta municipal, la compilació del dret civil català, la cessió militar del castell de Montjuïc a Barcelona. Però tal com ja va exposar el 2005 l’historiador Martí Marín a Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme (Base) i assumeix Martín Berbois, més que sustentar-se en la pròpia voluntat del personatge de recuperar un passat regionalista, el catalanisme de Porcioles té molt a veure amb la voluntat d’inserció en el règim d’una burgesia determinada i d’uns interessos econòmics concrets.

Com exposa Joaquim Nadal al pròleg, “el Porcioles denunciat per catalanista per part d’altres franquistes que es consideraven més purs i amb més mereixements esdevé el paradigma de les contradiccions no resoltes i encara ara sense resoldre en la relació entre un sistema de partits i d’ideologies de signe catalanista en l’espectre que va des de la dreta conservadora a l’esquerra socialdemòcrata i revolucionària i la visió d’uns i altres de la relació entre Catalunya i Espanya que no ha deixat mai de grinyolar”. La biografia no resol el tema existencial, però el fet que Martín Berbois, després de presentar la cara amable del personatge, conclogui amb un punt asèptic —però citant els crítics Josep Maria Huertas, Jaume Fabre i Martí Marín— que Porcioles “va ser més que un alcalde, menys que un ministre”, ja demostra que els fets de vida documentats no permeten gaire revisionisme històric.

Solans no va requalificar mai terrenys; Porcioles va tenir la Legió d’Honor per fer-ho

La balaguerina Teresa Pàmies va escriure que, el 1931, Porcioles es presentava com “un nacionalista” i que les seves opinions sobre la Constitució republicana eren “exponent d’una ideologia que, a la llum de la seva activitat posterior, ha canviat una mica”; però l’aspirant a notari que seria el segon de la seva promoció, per darrere de l’ultra Blas Piñar, ja havia fet amistats falangistes mentre estudiava a Valladolid abans del 14 d’abril. I durant la República va tenir relació amb falangistes lleidatans que, segons el seu fill Joan, “quan hi havia escorcolls de la policia, donaven les armes al pare, que les amagava sota el llit”.

Porcioles no era un camisa vieja, però només el vincle amb falangistes de primera hora explica que el 19 de juliol de 1936 el comandant militar de Lleida li telefonés per oferir-li dirigir l’aixecament feixista. No va acceptar, però va ser empresonat mentre companys catòlics seus eren executats. Jutjat a Barcelona, el testimoni de l’alcalde republicà de Balaguer va alliberar Porcioles de la Model amb una multa de 2.000 pessetes que va pagar Dolors Sangenís, la dona de família rica amb qui va tenir sis fills.

Ajudat per amics de la UGT que li van donar un carnet de la CNT, per religioses del Sagrat Cor que el van amagar i sustentat per un préstec de 3.500 pessetes del Col·legi de Notaris que va aprovar la Generalitat, la tardor de 1937 Porcioles va fugir a França. Va passar el Nadal a Sant Sebastià i després de Cap d’Any ja corria per Burgos i Valladolid; aleshores sí, es va afiliar a la Falange. El maig de 1938 disposava d’un salconduït per moure’s per la Lleida alliberada i el novembre va ser nomenat delegat d’Auxilio Social, pas previ a presidir la Diputació de Lleida, el 1940. El 1943 va ser nomenat director general d’Arxius pel ministre de Justícia Eduard Aunós.

Porcioles (amb Franco, el 1963) va ser l’inspirador de la fórmula de successió del dictador.
Porcioles (amb Franco, el 1963) va ser l’inspirador de la fórmula de successió del dictador. EFE

Aquesta carrera meteòrica li comportà enveges i denúncies per catalanista, i també com el culpable del fracàs del cop d’Estat a Ponent. Però el mateix notari va redactar 64 pàgines de plec de descàrrec, amb avals com aquest: “Debe considerarse a Porcioles como el lazo de unión de todos los sectores de orden desde los regionalistas hasta los que pertenecieron a Falange”.

Avals poderosos

Tot i que el seu expedient va desaparèixer misteriosament als anys quaranta, aquestes acusacions van ressuscitar quan va ser nomenat alcalde de Barcelona, el 1957, i el governador civil Felipe Acedo s’hi va enemistar. Però tenia avals poderosos. Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí del dictador, va deixar escrita la resposta del caudillo: “Acedo está equivocado, pues el señor Porcioles es leal al régimen y ha dado grandes pruebas de ello”.

Periodista ben informat, Agustí Calvet, Gaziel, coincidia amb Franco. Per això va reaccionar irat, davant l’editor Josep Maria Cruzet, quan va llegir l’homenot que Josep Pla va escriure el 1961 a l’alcalde: “Fer apologia de Porcioles és fer indirectament apologia del règim i la dictadura de Franco”. El que no sabia Gaziel era que també era fer apologia de Joan Carles I. Perquè el malson catalanista de Porcioles, que va ser decisiu per al dret civil català i la carta de Barcelona, arriba al paroxisme quan se sap que va ser l’inspirador davant de Franco de la fórmula de successió del dictador. Ho diu el mateix Porcioles a les seves memòries: “Sería pretencioso, por mi parte, afirmarlo. Pero la sucesión, reglamentada por la ley orgánica del Estado y disposiciones posteriores, fue algo muy parecido a una ‘sucesión en vida’, regulada por el derecho civil de Cataluña”.

Els últims ‘consells’sense manies de Solans

Tot i que les memòries de Joan Antoni Solans se centren en la dècada 1969-1979, estan arrelades en l’anàlisi de tota l’etapa de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i s’endinsen sense complexos en moments posteriors a la Transició, tant del pujolisme (que es queda sense una prometedora segona part de les memòries) com del tripartit: el conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal rep un bon calbot a tomb del projecte Cúbics de Santa Coloma de Gramenet “sobre uns antics terrenys escolars, la requalificació dels quals per a finalitats diferents de les públiques mai se’ns ha justificat”.

També hi ha consells molt actuals: “Els potents moviments urbans que havien sorgit a la ciutat ho eren com a resultat del rebuig a les polítiques urbanes del període de l’alcalde Porcioles, especialment les expropiacions amb la finalitat d’obrir noves vies per al trànsit i de valoritzar solars, les qualificacions singulars de finques, i la conversió en edificables de zones verdes i esportives. Que altres alcaldes en prenguin bona nota en aquests moments”.

Solans dispara contra els “projectes d’Estat” per a grans ciutats com a programa d’actuació dels governs de la democràcia perquè “és la causa de la deriva que prengué l’urbanisme espanyol. I, a conseqüència d’aquesta deriva, la crisi econòmica general. I en especial el drenatge de recursos que calien al sistema productiu industrial cap a un sector immobiliari sense mesura”. L’ampliació de l’aeroport del Prat entraria en aquesta categoria, en la variant que Solans diu que “fa passar ase per bèstia grossa quan els enginyers fan aprovar als polítics infraestructures costoses i s’han d’empassar els incommensurables costos del que pujarà al final la festa, venuda pels grans beneficis polítics que comportarà”.

Solans lamenta que s’ha perdut la creença en el planejament urbà. “El més greu és que l’abandonament de la voluntat d’intervenció en les condicions per fer una ciutat més justa, més eficient, més rica, més concordant amb el medi, s’ha encomanat a tots els alcaldes, que han reduït l’urbanisme a la justificació de posar uns quants edificis singulars”. I aquí dispara contra Joan Clos, Pasqual Maragall i l’arquitecte Oriol Bohigas, a qui va proposar com a successor seu al capdavant de l’urbanisme barceloní el 1980, però a qui retreu que el menystingués. Poc donat a elogis, en dedica a la federació d’associacions de veïns, la FAVB, i a “l’imbatible alcalde del Prat”, el comunista esdevingut ecosocialista Lluís Tejedor, per negar-se a l’ampliació de l’aeroport del Prat com la volia l’Estat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ