Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

No ser-hi

Ser-hi sempre s’ha tornat un pèl angoixant i la raó de moltes bajanades o estirabots o comentaris desafortunats que llegeixes sovint per xarxes

La platja El Portitxol de l'Escala.
La platja El Portitxol de l'Escala.

Potser per tants anuncis d’Estrella i tanta apologia estrafeta de la vida mediterrània, els estius carreguen unes expectatives altíssimes. Sembla que si no es viuen passions desfermades amb persones boniques, si no se salta d’un penyassegat a un mar desconegut o no es veuen postes de sol en escenaris de pel·lícula, no s’ha aprofitat bé el temps, quan la realitat de la immensa majoria de nosaltres és que donem l’estiu per fet si hem escapat a estones de la calor, ens hem remullat en alguna platgeta decent i hem aconseguit desconnectar una mica de la feina. Als anuncis, ningú no sua, ningú no rep missatges urgentíssims de la feina ni es menja cues inacabables per facturar maletes. Tot són Aventures™ i Epifanies™ i Coneixences Memorables™.

Els imaginaris pop de l’estiu acostumen a ser imaginaris de connexió. A mi, en canvi, aquestes vacances m’han servit per assajar una retirada estratègica i provar de no explicar en tot moment on era ni què feia, no compartir l’enèsima fotografia d’un dinar, o d’un paisatge, ni el que sigui que les passejades estivals em suscitaven. Naturalment, cal vèncer un primer vertigen que segur que han notat: no compartir les coses s’ha associat, en els notres temps d’hiperconnectivitat, amb no haver-les viscut. A la inversa del que passava amb l’ànima, la fotografia és ara la garantia de l’existència. Ara bé, un cop superat aquest petit tràngol, de seguida es nota un efecte d’atansament de les coses, que semblen més vives i més presents que mai, com si aquesta mania de projectar-les sempre cap als altres afegís una distància estranya al que vivim, un tel d’alienament. D’altra banda, em vaig acostumar a no ser-hi. A no opinar de tot. A no participar de tots els plecs de la conversa pública; no perquè no m’interessi seguir-la, sinó perquè la inèrcia de ser-hi sempre s’ha tornat un pèl angoixant i la raó de moltes bajanades o estirabots o comentaris desafortunats que llegeixes sovint per xarxes.

Suposo que el que vinc a dir -l’epifanieta™ d’aquest estiu- passa una mica per resistir aquest impuls de dir alguna cosa sobre tot el que passa. Los Punsetes, famosament, ja ho cantaven en l’esplèndida Opinión de mierda, on ridiculitzaven aquesta necessitat imperiosa de fer-li saber el món el que opinem de tot. Tant és la qualitat de l'opinió, com el gest d’opinar tota l’estona, sobre tot, que s’ha convertit en el peatge d’una vida influent. Jo no tinc una opinió formada sobre Tot El Que Passa. O, si en tinc, d’opinió, moltes vegades dubto sobre si és o no és rellevant, sobre què aporta a la discussió pública. No hi vegin cap reivindicació estantissa dels bartlebys ni cap queixa arnada sobre la democratització dels altaveus, en això que escric. La conversa pública és una eina meravellosa, emancipadora i tremendament estimulant. El problema és que sovint va acompanyada de sorollada de totòleg. Capgirar les proporcions d’una i altre: potser aquesta sigui l’objectiu que resulti de l’epifania.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >