Selecciona Edició
Connecta’t

La gramàtica no pot ser un armari

La creixent visibilitat del no binarisme topa amb les limitacions de la mateixa morfologia

Malgrat les propostes dels col·lectius interessats, la llengua manté la distinció de gènere tradicional.
Malgrat les propostes dels col·lectius interessats, la llengua manté la distinció de gènere tradicional.

Potser és que hem perdut de vista una de les funcions essencials del llenguatge, tal vegada la primera en la gènesi de la facultat que ens fa humans, i molt possiblement la més habitual, comuna i pràctica. Per molt que veiem en l’ús del llenguatge —i per tant en la manera com fem servir els seus vehicles, les llengües— una funció ideològica o política, amb tot el que això comporta quant a elaboració d’un discurs que permeti encaminar o directament manipular les masses, la relació més estreta que mantenim amb el llenguatge és la d’instrument per designar la realitat, en la funció que anomenem díctica. Frases com avui fa sol o aquest cotxe és vermellen serien exemples ben senzills.

 Aquesta és la funció que hem perdut de vista en la polèmica sobre la designació de les persones no binàries. Embrancats en el debat sobre l’ús de la llengua des del poder a fi de condicionar una determinada manera de pensar, o fins i tot d’anteposar el canvi del llenguatge al canvi en el món —interessantíssim debat: la llengua ha de reflectir la realitat, o també pot modificar-la?—, s’ha malmès el vincle que establim amb el medi a través de les paraules tot bandejant la possibilitat que les persones no binàries puguin, merament, ser designades. I convivint amb la paradoxa de veure impugnada l’empatia cap a aquestes persones i els seus esforços per a la visibilització per la impossibilitat que la gramàtica els doni cabuda.

Imaginem una persona no binària que té una germana. Aquesta persona no binària pot parlar de la seva germana amb l’expressió senzilla i elemental la meva germana; però aquesta, la germana, no pot parlar de la primera, no la pot designar de cap manera sense haver de triar un dels dos gèneres gramaticals. I és evident que en aquest cas no es pot recórrer al masculí genèric com a gènere no marcat: podem dir necessito un advocat o tinc hora al metge sense que això pressuposi quin és el gènere del professional en cada cas, però això no funciona per a les relacions de parentiu al singular (el meu avi, el seu nebot), on l’ús del masculí és inequívoc. El resultat és prou conegut per les persones afectades: la sortida de l’armari d’una persona no binària (la declaració de la seva condició, la visibilització, la reivindicació d’uns drets) va acompanyada de la immediata reclusió en l’armari gramatical, en tant que la morfologia nominal, heretada del llatí en una evolució de dos mil anys, no permet una via intermèdia entre el masculí i el femení. Qui surt de l’armari del binarisme ha de conviure igualment amb un dels dos gèneres que prescriu la gramàtica.

Des dels sectors crítics amb les fórmules no binàries, que alerten dels usos polítics d’aquestes pràctiques, es diu sovint que les solucions que s’adoptin per referir aquestes noves realitats han de venir des de baix, des dels mateixos usuaris, i que si són funcionals, arrelen i s’estenen, ja s’incorporaran a la gramàtica. Bé, això és exactament el que han intentat fer els àmbits directament afectats, com són les mateixes persones no binàries i els seus entorns, amb la proposta del morfema en -i per al català, que ha aixecat tants riures i tanta polseguera. O com fan molts pares i mares que ara en castellà parlen del seu hije, perquè entenen que l’acceptació de la condició del seu fill i el seu coratge (excuseu-me l’ús del masculí, tampoc puc dir fill o filla, perquè no és una cosa o l’altra) no es poden veure traïts per una tria lingüística convencional.

La realitat ja ha canviat, però la llengua no permet expressar aquests canvis de cap manera ni hi ha lingüistes disposats a permetre-ho. La conseqüència —d’altra banda previsible, perquè ens afecta en molts altres àmbits— és que entre els joves la funció díctica sobre el no binarisme s’està duent a terme a través de la proposta del castellà, una -e final que en català es converteix en una e no neutralitzada. Mentre convertim la llengua en un altre armari, en el món real estan passant coses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >