Selecciona Edició
Connecta’t

Els darrers llençols d’una burgesia

Els records familiars que l’escriptor i periodista Cristian Segura recull a ‘Gent d’ordre’ permeten analitzar l’agonia dels ‘capitans d’indústria’ de Catalunya

El fet de tenir llençols brodats funciona en el llibre de Cristian Segura com a metàfora d’una burgesia catalana que ha perdut gairebé tot el seu poder socioeconòmic i polític.
El fet de tenir llençols brodats funciona en el llibre de Cristian Segura com a metàfora d’una burgesia catalana que ha perdut gairebé tot el seu poder socioeconòmic i polític.

Fa tres anys que vaig deixar de viure a Sarrià, no m’ho podia permetre”. Així ho explica el periodista Cristian Segura al llibre Gent d’ordre (Galaxia Gutenberg). Les repercussions domèstiques del canvi es concreten d’una manera molt nítida en una anècdota que ell mateix confesa. Un dia Segura era al seu nou pis, una finca sota la Diagonal. I la bugada no la feia la minyona. Era ell qui treia la roba de la rentadora i a ell li tocaria plegar un joc de llençols que testimoniaven el seu origen burgès: les inicials del seu pare hi són brodades. Se li va activar la intel·ligència irònica. “Vaig adonar-me que jo no tindria mai uns llençols amb les meves inicials. Fer-me-les brodar ni és complicat ni és car, però què haig de fer? Me les brodo en uns llençols d’Ikea?”

“Els diners canvien de mans, els privilegis passen dels uns als altres”. Abans la seva gent en tenia força. Ell ara ja no. El contrast entre el seu present, desclassat per la via dels fets, i els seus orígens burgesos és el nucli a partir del qual es desplega un llibre molt distret i amb capes de lectura diverses. Algunes mostren les elits actuals, i la seva presència va obligar la primera editorial que havia contractat el llibre a descartar-lo quan els llibreters ja n’havien vist la coberta i la tardor del 2019 estaven esperant l’anunciada edició. El nostre mal no vol soroll.

GENT D'ORDRE

Els darrers llençols d’una burgesia

Cristian Segura
Galaxia Gutenberg
288 pàgines
19,50 / @ 12,99 euros

El moviment que posa en marxa aquesta crònica és l’evolució de la seva família (amb pàgines viscudes a casa de les àvies i entre el servei domèstic), del seu barri (amb bars que ja no hi són) i de la seva circumstància (amb els moments passats al Club de Polo com si fos el Club de Campo). Així, explicant part de la seva vida, el periodista va mostrant l’evolució d’un sector delimitat de l’elit econòmica barcelonina de les últimes dècades. La dels fills de pares que van guanyar la guerra. La dels qui, quan eren nens, ja van créixer com a elit regional. Una burgesia que avui agonitza.

 La pàgina dels llençols és una de les més brillants dels capítols autobiogràfics. Allà explica un altre fet significatiu, que també connecta passat i present. Una nova capa de lectura del llibre. L’origen de la riquesa familiar, com és paradigmàtic d’una burgesia, era una fàbrica: Laboratorios Segura. Però sense capacitat de competir, la generació dels pares la va tancar. Passats els anys, en aquell solar s’hi va construir un bloc de pisos. El lloc on abans es produïa, per tant, va acabar dins la bombolla immobiliària com a bypass que garantia el confort familiar. No és una excepció. Ha estat una tendència que l’elit local ha replicat. Un canvi de la burgesia barcelonina que ha implicat una mutació tangible de la capital i del país.

Laboratorios Segura

Del cas de Laboratorios Segura tal vegada també se’n podria fer categoria. A mitjans de 1930, un mateix anunci es va publicar durant diverses setmanes als classificats de La Vanguardia. L’empresa Cortés Hermanos volia llogar els locals del carrer Àngel Guimerà, a tocar de l’estació de la Bonanova dels Ferrocarrils Catalans. Elaboraven el Depilatorio de la Señora Isern, o el perfum Falenas. A finals de 1929, van comercialitzar el sabó de mans Pueblo Español, “el más suave, el más espumoso, el más higiénico y el mejor perfumado”; el reclam era presentar-lo com un record de l’Exposició Universal. Però el producte estrella era una crema facial: Peca Cura.

A les publicacions de l’època es pot localitzar publicitat de Peca Cura. Gairebé sempre eren quatre versos on Peca Cura era l’última paraula. Alguns anaven acompanyats d’una vinyeta dibuixada per l’il·lustrador Junceda. Fins i tot van regalar una sèrie de postals on apareixien caricaturitzats els principals polítics de l’època. El dibuix anava acompanyat d’un rodolí. “Será nuestra empresa vana / y el luchar será locura, / mientras toda catalana / no use CREMA PECA CURA”, deia Francesc Cambó. “La revolución social / es una loca aventura. / ¡Revolución, la que han hecho / los productos PECA CURA”, s’exclamava el socialista Pablo Iglesias. Si als propietaris de “Cortés Hnos.” els va costar llogar els locals d’Àngel Guimerà, el 1934 ja s’havien venut la fàbrica i les fórmules dels seus productes.

Franco, a la inauguració de la Seat, el 5 d’octubre de 1955.
Franco, a la inauguració de la Seat, el 5 d’octubre de 1955.

El comprador va ser Laboratorios Segura. Allà a Sant Gervasi operaven en plena Guerra Civil, com consta al Diari Oficial de la Generalitat. I després de la guerra van continuar amb l’activitat. D’entrada, seguien amb Peca Cura, però s’atrevirien amb dentífrics o productes per a l’alopècia o la crema Gran Dama. A La Revista para la Mujer, de la Sección Femenina de Falange, el 1942, ja hi anunciaven una crema solar. El producte estrella dels Laboratorios Segura va ser la gamma Cesar Imperator. La fragància podia olorar-se als carrers del voltant de la fàbrica. El 12 de febrer de 1946, Gerardo Segura Pérez encarregava 20.000 etiquetes per als seus flascons a un impressor. El maig de 1952, al magatzem, hi havia 187.500 etiquetes preparades per a les quatre mides d’ampolles que comercialitzaven. A banda que la marca era prou potent per usar-la per a altres productes: un fixador dels cabells, una loció per fer massatges, aigua de lavanda... Entre els cinquanta i els seixanta l’empresa produiria i distribuiria Lancaster, una altra de les seves fragàncies de referència.

Imatge del Barcelona Open Banc Sadadell-Trofeu Comte de Godó de tenis.
Imatge del Barcelona Open Banc Sadadell-Trofeu Comte de Godó de tenis.

A l’última dècada del franquisme l’empresa va viure el seu moment d’esplendor. Es troba en el podi espanyol del sector. Exporten. A la premsa encara apareixen imatges de Cesar Imperator. Corones de llorer i columnes de temples romans, a la vegada que s’anunciaven a la naixent televisió. Sap sincronitzar-se amb el moment desarrollista.

L’èxit va tenir com a translació familiar una vida burgesa adaptada als cànons de la gente bien de la postguerra. És l’atmosfera que el nen Segura respiraria al pis del carrer Muntaner de la besàvia. “Cada apartament replicava els mateixos mobles Bull, la mateixa orfebreria de plata, els mateixos quadres d’Urgell i també les mateixes rajoles hidràuliques amb flors i figures geomètriques estampades”. Era l’escenografia del món d’ahir que pervivia en pisos del capitalisme regional. Però la infantesa del besnet no la viuria a l’Eixample sinó a les Tres Torres. Les famílies benestants creuaven la Diagonal. La instal·lació entre la beatiful people provincial estava consolidada.

El solar de la fàbrica dels Segura ha acabat en bloc de pisos: tot un canvi de tendència en les elits

“Les elits són elits no només perquè tenen més poder adquisitiu i influència, també ho són perquè preserven l’estatus encara que sigui amb aparences”, escriu. Gent d’ordre està farcit d’exemples d’això. De la seva pervivència que es va fent anacrònica. Amb dificultats, l’empresa va anar tirant. Però la crisi del 2008 ja no la va poder superar. Se’n pot fer categoria a partir d’una afirmació del periodista econòmic Andreu Missé que Segura repeteix al llibre: “Amb cada crisi Catalunya ha perdut influència empresarial”. A cada bugada, un llençol.

És una vivència que determina la mirada de Segura sobre la seva pròpia classe. Ara no la veu amb ràbia ni vol revenjar-se’n. Com fa l’espectador encarat amb els deliri de grandesa de Gloria Swanson a Sunset Boulevard, veu l’agonia del seu món amb desconcert entristit, amb somriure compassiu, amb bonhomia magnànima. I ho vol entendre per poder-ho explicar.

Mitologia burgesa

Els llençols al pis de l’Eixample amb les inicials de la casa del pare. De l’anècdota, per la via de la ironia, a la categoria. L’apuntala a la mateixa pàgina citant una estrofa de ‘Barcelona no és bona, o mi paseo solitario en primavera’, el poema de Jaime Gil de Biedma dedicat a l’economista Fabián Estapé i publicat el 1966 a Moralidades. Els llençols encaixen amb els versos perquè, amb retòrica memorable, també mostren com un membre de la gran burgesia barcelonina pren distància moral de la seva estirp tot explicant l’evolució de la classe connectada amb la transformació de la ciutat. Aquesta mateixa evolució en una època distinta és el tema de Gent d’ordre. I és una evolució fonamental per entendre l’estranya derrota catalana del segle XXI. Ja hi arribarem. Abans quedem-nos al poema de 1966.

Som als dies del desarrollismo. En aquell present, el protagonista —identificat amb l’autor— passeja per Montjuïc. Camina quan és de nit, veu contactes furtius, se sap contemplat pels fills d’una immigració que deuen viure a les barraques i han après el català, i ell anhela que un dia futur la ciutat sigui seva. Però la intensitat dels poema no ve d’aquesta relació entre futur i present, sinó sobretot del xoc entre present i passat. Mentre camina imagina els seus pares, joves, allà on ell és ara. Són els dies de l’Exposició Universal. Del sabó Pueblo Español. La mare el porta a la panxa i el Jaime Gil adult sap que no pot explicar-se fora d’aquella altra placenta que és la classe social. “Oh, mundo de mi infancia, cuya mitología / se asocia —bien lo veo— / con el capitalismo de empresa familiar”. I afegeix: “Era ya un poco tarde / incluso en Cataluña”. Quin és aquest retard? “La pax burguesa / reinaba en los hogares y en las fábricas, / sobre todo en las fábricas —Rusia estaba muy lejos / y muy lejos Detroit”. Són pocs versos, però encapsulen una intuïció molt lúcida sobre una part mal interioritzada de la història del país.

L’estampa del passat recrea una postal belle epoque. Un paisatge social possible quan Catalunya era la fàbrica d’Espanya i aquesta potència econòmica naturalitzava l’existència d’una burgesia urbana homologable en part a l’europea. La que tal vegada es cuidava el cutis amb la crema facial Peca Cura. La que a Vida privada, per exemple, assistia a la festa d’Hortènsia Portell a la casa de l’avinguda de la Reina Elisenda.

Els últims grans moments de l’ordre burgès van ser els Jocs Olímpics i el Pacte del Majestic

Després del col·lapse de la Guerra Civil, aquesta burgesia allargassaria la seva posició de privilegi amb la victòria franquista, que va imposar per la força una pax burgesa tirànica. Regna. D’aquí la mala consciència que expressen poemes de Gil de Biedma o novel·les de Juan Goytisolo. És l’ecosistema que Juan Marsé retrata a través de la protagonista d’Últimas tardes con Teresa, o que, molt temps després, Javier Pérez Andújar va transformar en esperpent a Catalanes todos. El món de famílies d’un franquisme tronat i regional que recentment el Ferran Sáez d’Els morts riallers o el Francesc Fontbona de La campana de vidre han descrit amb el fastig de qui veu la perpetuació de la victòria maquillada per la impostura.

L’empresa dels Segura era productora de la marca Cesar Imperato.
L’empresa dels Segura era productora de la marca Cesar Imperato.

Totes elles són ficcions sobre el franquisme a Catalunya, però hi ha un moment clau de l’evolució del país durant la dictadura que encara no ha tingut qui en literaturitzi la transcendència: el moment desarrollista. Se supera l’ensulsiada del tèxtil. Es viu una etapa d’intensa i reeixida modernització econòmica que va començar a finals dels cinquanta i que va permetre la regeneració d’una classe dirigent amb una voluntat decidida d’influir en l’Estat per transformar el país. És el moment de Seat i la construcció de l’autopista del Mediterrani, de Comissions Obreres o del Cercle d’Economia. De Laureano López Rodó, Joan Sardà, Josep Maria de Porcioles i Pere Duran. Del Servei d’Estudis del Banco Urquijo a Barcelona i de la creació del Banc Industrial de Catalunya. Del Camelot de Josep Pla i del Pla d’Estabilització. El mite de Catalunya com a fàbrica d’Espanya es va tornar a fer realitat. Coincideix amb el temps de plenitud de Laboratorios Segura.

Anunci d’una empresa que van adquirir els Segura, que barrejava cosmètics i política, amb Francesc Cambó, és il·lustrativa de la desfeta d’una elit catalana.
Anunci d’una empresa que van adquirir els Segura, que barrejava cosmètics i política, amb Francesc Cambó, és il·lustrativa de la desfeta d’una elit catalana.

Aquell és el moment en el qual es van posar les bases d’un nou ordre que, tal com s’argumenta a Gent d’ordre, es va solapar amb l’anterior. Una evolució, conclou, progressivament esllanguida. En molts casos ha desembocat en aquella realitat barcelonina que també menciona Ramon Aymerich a l’assaig La fàbrica de turistes: la venda de les fàbriques a multinacionals o l’ús del capital acumulat per les generacions anteriors per invertir-lo en el sector immobiliari.

Naturalment hi ha excepcions, i al llibre de Segura se subratllen: els Puig, la fàbrica Roca, l’empori dels Lara, els titans Josep Vilarasau i Isidre Fainé de La Caixa... Però hi ha una paràbola que es clou amb la centralitat creixent que guanyen l’immobiliari i el turisme. És la ressaca del 92. Propulsa un enriquiment fabulós, però el mite burgès es profana. “El 1985 hi va haver una exposició amb el títol Catalunya, fàbrica d’Espanya”, diu Aymerich al seu llibre, “així era com ens vèiem, però ja no som aquell país”. La reacció és la nostàlgia. Es percep en el debat actual sobre l’aeroport i és evident en la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Una nostàlgia que distorsiona la interpretació del present i que encara el futur amb una òptica anacrònica.

Terra de ningú

En la terra de ningú on ha quedat aquell ecosistema burgès, durant els darrers anys s’han generat comportaments desconcertants. En la quotidianitat d’alguns rics del país, sense haver de fabular res, Segura descobreix l’absurd i la caricatura perquè coneix els seus codis. Ho veu, saliva i descriu hedonisme o banalitat, incoherència o irresponsabilitat. Aquesta és una de les capes de lectura més provocadores del llibre. Ho fa com si res, però creuant retrats i anècdotes evidencia com la classe que va ser dirigent ha perdut el seu rumb històric. Per què? Probablement perquè no ha trobat la manera de sincronitzar-se amb la seva època, que ha estat la de la globalització tal com s’havia descabdellat fins al crac de la pandèmia.

Aquesta és una diferència fonamental amb el moment desarrollista, que pressuposava una voluntat decidida d’intervenció i aliança amb l’Estat. Perquè quan la classe dirigent comparteix projecte amb el poder polític, la literatura acadèmica sobre les elits —explica a Quadern el professor de Ciència Política de la Universitat de València Juan Rodríguez Teruel— sosté que es donen les condicions perquè pugui donar-se un cicle mirífic. En una pàgina sobre els empresaris i la parella Sol Daurella (presidenta de la compañía Coca-Cola European Partners) i Carles Vilarrubí, Segura fa un apunt interessant que després no desenvolupa. Suggereix que els últims grans moments de l’ordre que retrata van ser els Jocs Olímpics del 92 i el Pacte el Majestic. En el primer cas es va produir un alineament institucional amb la burgesia clàssica local d’un Leopoldo Rodés o un Carles Ferrer Salat. Però les implicacions del segon cas, el de l’acord que va fer possible la investidura de José María Aznar, no estan tan clares. Perquè Aznar volia el poder i aquesta transformació no afectava només ocupar càrrecs estratègics de l’Estat. Es tractava de canviar la correlació de forces econòmiques. Penetrar l’Ibex. Hi jugaria l’elit catalana?

A l’assaig Ibex 35. Una historia herética del poder en España, Rubén Juste afirma el següent: “La verdadera evidencia del Pacto del Majestic en el Ibex es que la caja catalana La Caixa fue corresponsable y ataron Telefónica y todos los proyectos en los que se embarcaron las públicas, como Repsol, Endesa, Terra o Acesa (predecesora de Abertis)”. A través d’aquest hòlding industrial, en teoria, la classe dirigent catalana podria haver-se sincronitzat amb l’aposta de globalització econòmica que va pilotar l’aznaritat.

Però la realitat és que els catalans a penes participarien en aquesta reconfiguració. Ningú va evitar que Madrid se n’anés. Confluint amb l’Estat, durant la presidència d’Aznar el bloc de poder tradicional espanyol va ocupar la direcció estratègica del país. No és que a Catalunya no es fessin diners, que hi havia qui en seguia fent a cabassos, sinó que va desaparèixer una estratègia alhora política i econòmica per retenir un poder sense el qual una societat es paralitza.

Com definir-ho? Segurament tal com l’economista Jordi Alberich va proposar a un article de Política & Prosa: la deserció de les elits. Allà cita una nota del 2007 del Cercle d’Economia que ja apel·lava a la responsabilitat dels capitans d’indústria del país. S’assenyalava que la pèrdua de pes econòmic podia representar la manca d’iniciatives empresarials d’envergadura, l'escassa incidència en els mecanismes de poder econòmic espanyol i un reduït nombre de seus corporatives, que és des d’on s’exerceix l’autèntic lideratge.

Aquest full de ruta sí que s’ha acomplert. Amb escreix. I mentre passava no se n’advertien alguns símptomes alarmants. El Mobile Word Congress encara no ha generat cap figura empresarial catalana amb projecció global. L’últim gran directiu que ha materialitzat un projecte que transcendís l’empresa per dotar Barcelona de project ha estat Luca de Meo: pensant la nova mobilitat, impulsant la Càtedra Seat de la UPC, el Seat Metropolis Lab o creant la Casa Seat. Però De Meo era italià i ara ja treballa a França.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >