Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Jero Vaquero: “Veig Barcelona trista; ha perdut l’encant”

El bàrman del mític Boadas de la ciutat catalana s'acomiada després de més de mig segle darrere de la barra

Jeronimo Vaquero, barman i propietari de la cocteleria Boadas, el passat 21 de juliol a Barcelona.
Jeronimo Vaquero, barman i propietari de la cocteleria Boadas, el passat 21 de juliol a Barcelona.

Mig segle darrere de la barra. Va entrar-hi amb 14 i avui diu prou. Gairebé ningú no el creu i els feligresos del Boadas, el mític bar barceloní, menys que ningú. No digui Jero Vaquero (Jerez, Cadis, 64 anys); digui negroni o drymartini.

Pregunta. 88 anys ens contemplen. El Boadas és més que un bar?

Resposta. Si no hi treballés, en seria client. I mira que és incòmode, com va dir El Perich en una vinyeta que hi ha al bar.

P. Bé, hi ha llocs on no importa la incomoditat. Es busca una altra cosa.

R. Sí... i fixa't com el va muntar el senyor Miguel Boadas: un local petit, sense taules, l'any 33, una època en què ningú no s'imaginava estar dret en un bar. El comentari en obrir era “ui, això durarà poc”. Per al senyor Miguel, que havia estat cantiner al Floridita de l'Havana, el Boadas va ser això, el seu Floridita particular...

P. I després arriben la senyora María Dolores, la seva filla, i el Tío Pepe. I després arriba vostè.

R. Vaig entrar-hi el juny del 71, amb 14 anys. Primer vaig estar de prova i després ja vaig ser cambrer amb nòmina. I vaig estar dos anys d'aprenent. Devia guanyar, no sé, al canvi actual, uns tres euros al mes. I aquí segueixo, arribant a les nou del matí i a la barra fins a les nou de la nit. Allà no tinc problemes; és com si els aparqués, perquè el que he de fer és tota l'estona crear il·lusió en el client.

P. I sempre obligat a estar de bones, perquè a un lloc així la gent hi ve a comprar alegria.

R. És la meva obligació.

P. Ja, però potser li fa mal la panxa, o s’ha barallat amb la seva dona..., però, vinga, a ser graciós tota l'estona.

“A la barra del Boadas cal saber de tot, però sense anar d'espavilat”

R. Tinc problemes que no explicaré aquí, però al bar no m'enfado amb ningú. Així em va bé.

P. Com el de l'acudit: “Escolta, Manolo, que bé que et veig! Com t’ho fas?”. “És que no discuteixo amb ningú”. “Home, però no deu ser per això!”. “Bé, doncs no ho deu ser”.

R. Ha, ha, ha, exacte!

P. Els bars són esglésies?

R. Bé, a aquest sempre se li va dir La Catedral. És que en l'època que va obrir hi havia molts pocs bars de còctels.

P. Vostè sap sempre si algú necessita confessió, a més de beuratge?

R. Sí... Són molts anys.

P. És clar, a més de bàrman,deu ser psicòleg, no?

R. És clar. La gent es desfoga, deixa els problemes a la porta i vol conversa. A la barra del Boadas cal saber una mica de tot, però sense anar d'espavilat.

P. Se sol fer fotos amb els famosos?

“Ben aviat, tots parlarem en anglès sense voler, ja ho veuràs”

R. Mai. Bé, quan va venir Kevin Costner vaig trucar a la meva dona i a les meves filles i van venir en un taxi per veure'l. Aquí hi han vingut advocats, polítics, actors, cineastes, intel·lectuals... Mai no els molesto. El famós ve perquè vol estar tranquil. Per això torna. Una vegada va venir l'actor Matt Dillon i va passar-se una setmana sencera tornant cada nit a prendre mojitos. I Juan Diego. Prenia cubata.

P. La gent aquí parla molt del, anomenem-lo així, assumpte català?

R. Com no n’ha de parlar! La política que tenim ara aquí és, doncs això, la independència. Escolta, que no em sembla ni bé ni malament, però a nosaltres ens afecta més una decisió de l'Ajuntament sobre la Rambla que sobre això.

P. Sobre l'assumpte de si això és Catalunya o és Espanya...

R. És clar. De vegades, parlo amb gent jove radical i els dic: “Mira; jo soc un català de Jerez de la Frontera. Tu vas fer alguna cosa per néixer aquí o allà? No, oi? Jo tampoc. Però potser soc més català que tu, encara que només sigui per l'edat”. Un és d'on està.

P. I ara se’n vol anar. Però si només fa 50 anys que és darrere de la barra!

R. Em vull retirar, però sempre estaré lligat al Boadas. L'important és que tingui temps per a mi, perquè fins ara sempre ha estat per al bar. El bar és esclau. I només es viu una vegada.

P. Per què abans era bàrman i ara és bartender? Per què la cocteleria avui és mixologia?

R. Perquè ben aviat, tots parlarem en anglès sense voler, ja ho veuràs.

P. És un nostàlgic?

R. Et vas fent nostàlgic. Imagina't quins records, el Boadas als setanta. S'omplia fins dalt. I només fèiem còctels. Ara diuen que els còctels estan de moda. Però si han estat sempre de moda!

P. Doncs la nostàlgia sol tenir mala premsa.

R. Però si és molt bonica! Mira les Rambles. Jo trobo a faltar les meves Rambles... Aquell era un món dia i nit. Avui surts a les deu i tot tancat. Barcelona ha perdut l'encant; la veig trista. Aquests carrils que posen per caminar per on no camina ningú, aquestes boles de pedra...

P. Les van posar després de l'atemptat del 2017 a la Rambla. Era al bar aquell dia?

R. I tant... Vam abaixar la persiana, es creia que hi havia gent armada per allà. Vam ser amb els clients fins a les nou de la nit. Vam treure aigua, cava, el que volguessin. Hi va haver uns nois francesos que van entrar ensangonats i dos d'ells es van posar a resar al bar. Tot va ser increïble.

Descobreixi les millors històries de l'estiu a Revista V.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >