Selecciona Edició
Connecta’t

Mirada feminista a ‘La Casa de Bernarda Alba’

José Carlos Plaza ofereix la seva versió de l'obra de Lorca al teatre Apolo de Barcelona

Escena de la versió de José Carlos Plaza de 'La Casa de Bernarda Alba' al Teatre Apolo de Barcelona.
Escena de la versió de José Carlos Plaza de 'La Casa de Bernarda Alba' al Teatre Apolo de Barcelona.

El llegat de Federico García Lorca i la seva vigència continuen “més vius que mai” gràcies a la capacitat del poeta per anticipar-se al seu temps i vaticinar la societat que encara havia d’arribar, apunta el director de la versió actualitzada de La Casa de Bernarda Alba, José Carlos Plaza, que pot veure's al teatre Apolo de Barcelona fins al 26 de setembre.

“Lorca ja va anticipar en el panorama en què ens trobem avui en dia; una societat sotmesa al control del poder que, en comptes de fomentar la cultura i el pensament crític, prefereix tenir xais com a ciutadans”. Així de contundent es mostra Plaça a l'hora de descriure aquesta adaptació, una oda al pensament crític i a la capacitat perquè “cadascú sigui amo del seu propi destí, més enllà del que la societat opini i dels avantpassats que l’hagin portat al lloc on és”.

Segons el director, el passat determina la vida de les protagonistes de l'obra. Bernarda Alba és esclava del que els seus avantpassats li han ensenyat. “Agafa el relleu del seu difunt marit i duu a terme una actitud autoritària amb les seves filles, perquè pensa que és el que ha de fer; reprodueix allò que ha vist sense qüestionar-ho”. Plaza afegeix que “a més de guiar-se pel passat, la seva actitud no deixa de ser un mecanisme de defensa, perquè no té cap altra manera de viure. S'aferra a l'autoritarisme per por d'enfrontar-se a la llibertat”.

Els elements de la senzilla escenografia reafirmen el missatge que el director vol transmetre. A l'escenari hi ha situat un tronc d'arbre tallat a què només queden les arrels, una metàfora visual per descriure la persistència del passat en la vida present i la dificultat de deslliurar-se d'allò que roman en el més profund i arrelat de l'ésser.

Cinc germanes, la mare, l'àvia i una criada viuen entre les parets de la casa d'Alba. En cap moment no apareix el personatge de Pepe el Romano més enllà del diàleg entre les dones, però la presència de l'home és determinant en el transcurs de l'obra. “Aquesta adaptació és una crítica a la dependència dels personatges femenins respecte a l'únic home que apareix al text; totes estan subjectes al que ell decideix. El que vull amb aquesta versió és reivindicar el fet que elles mateixes s'alliberin d'aquesta opressió”, comenta el director.

De nou, un altre element subtil de l'escenografia incideix en l'espectador d'una forma “gairebé subliminar”, explica el director. En una de les parets que delimiten l'estructura de la casa hi ha un fresc. La pintura es veu deteriorada, però encara s'hi endevinen les figures que conformen la pintura. Un grup de nimfes llegendàries gaudeixen del seu erotisme i llibertat, una representació gràfica que, en el seu moment, Lorca va anotar per incloure-la a l'obra teatral, malgrat que va morir poc després d'escriure la peça. Plaza recupera aquestes directrius del poeta per “mostrar a l'espectador un referent de llibertat d'antany, on la dona gaudia d'emancipació en tots els nivells, però que, com a la pintura del fresc, les ha devorat el temps”.

La mirada constant de la societat i el “xafardeig” hi són també presents, malgrat que no hi ha cap personatge aliè a la família que intervingui en l'obra. L'espectador veu contínuament com les dones protagonistes van traient els caps pels arcs de les portes i des de diversos punts de l'escenari per escoltar tot allò que passa al saló principal; una acció que representa la sensació de vigilància permanent que viuen les protagonistes. Fins i tot en diversos fragments del guió, Bernarda mostra la seva preocupació per les aparences: “No em fico en els cors, però vull bona façana i harmonia familiar”.

“Espero que l'obra penetri en l'espectador, que li susciti un pensament intel·lectual, però que també el remogui per dins. Al final, el teatre i la cultura són per trencar tòpics, qüestionar-nos a nosaltres mateixos i el que ens envolta”, conclou Plaza.

Consuelo Trujillo i Rosario Pardo encarnen Bernarda Alba i La Poncia, respectivament. El repartiment el completen Luisa Gavasa, Zaira Montes, Montse Peidro, Marina Salas, Ruth Gabriel i Ana Fernández, que actuaran durant un mes i obriran el teló del teatre Apolo de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >