Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA / MARIA BONICH

“Tu et vacunes pel bé col·lectiu; no per tu”

La infermera Maria Bonich, directora del CAP Sanllehy, tem una altra onada de covid si amb la relaxació de les mesures es descuida l’autoprotecció

Maria Bonich, directora del CAP  Sannlhey de Barcelona.
Maria Bonich, directora del CAP Sannlhey de Barcelona.

Maria Bonich Piqué, de 42 anys, va tenir la certesa que estava passant alguna cosa molt “grossa” quan com, cada dia, es va pujar a la seva moto a Viladecans, el seu municipi, i va conduir mitja hora fins al CAP Sanllehy, creuant-se amb unitats i tancs de l’exèrcit. El coronavirus havia irromput amb virulència i imperava el primer confinament. Per a ella va ser la imatge d’un abans i un després d’una cosa que ha sacsejat i canviat la vida de tothom. Després de deixar enrere la cinquena ona de la covid, Bonich, directora d’aquest CAP —és una de les poques infermeres que en dirigeix un a Barcelona— en vaticina una sisena si amb l’aixecament de les restriccions no hi ha un esforç individual per respectar la distància social, la higiene de mans i l’ús de la mascareta.

“La pandèmia és una marató de quilòmetres. I anem saltant etapes”, explica. “Ara hem d’aconseguir un percentatge de població vacunada. Però ens queda molt recorregut. És com quan pateixes una patologia i necessites temps de recuperació”, afirma Bonich al despatx on atén els pacients. És dijous i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de tombar el toc de queda. “Bé”, diu, “tot dependrà de la vacunació i la generositat de la gent. L’inici del curs escolar serà important. No és el mateix començar amb un percentatge de nens de més de 12 anys vacunats a diferència de fa un any”.

Sacsejada per la covid, la primària ha sigut a primera línia combatent la pandèmia, i pujada a una muntanya russa amb les pujades i baixades de casos. Aquest dijous d’agost hi ha poca gent al CAP, on treballen 42 persones per a una població de 22.000 veïns. L’envelat del pati per atendre la covid és buit, però al juliol va viure cues de centenars de persones amb símptomes per fer-se proves. Després de la reobertura de Sant Joan, Bonich va témer un rebrot, però no amb aquesta virulència. “El virus va mutant i si no prenem mesures de distància social i higiene tornem a caure. Ja ens va agafar molt cansats i amb molt desgast. Gairebé vam témer quedar-nos sense vacances”, diu.

Assumint que ha passat el pitjor, Bonich reté diverses imatges dels primers moments de la pandèmia, quan al CAP atenien els casos lleus i moderats de covid. Cita l’angoixa del principi de no conèixer el virus i la por de portar-lo a casa: “Hi havia professionals que quan ens posàvem els EPI es desmuntaven per por”. Alguns dels seus companys es van haver d’aïllar i llogar un pis. No va ser el seu cas però explica que es dutxava al CAP i quan arribava a casa deia als seus tres fills: ‘No em toqueu!’. O com en una reunió virtual amb el seu equip va traslladar que buscaven personal per a cures pal·liatives fora del CAP encara que al final no va ser necessari. O com entraven en una residència amb els EPI —”Semblàvem de la pel·lícula E.T.”— i deien als avis que no s’espantessin. “Soc positiva i he fet un reset. No recordo res més. Cal mirar endavant”.

Sembla que el virus ha obert una breu treva i Bonich planteja que potser no es pugui tornar a l’antiga normalitat. “El sistema sanitari està encarat més a curar la malaltia que a promoure la salut. Què puc fer perquè la meva salut no empitjori? Cal canviar el paradigma. Ja ho estem veient: un petit virus ho ha desbordat tot”, avisa apuntant que el sistema és massa “paternalista” i li sobra “burocràcia”. No nega que va col·lapsar perquè no està concebut perquè un virus a un ritme d’infecció elevada ataqués tant malalts crònics i no. I admet que en aquest “precipici social” els han faltat des de psicòlegs a fisioterapeutes per fer la rehabilitació respiratòria.

Frustració

La pandèmia ha deixat seqüeles psíquiques. Diu que de vegades les visites s’allarguen mitja hora fins que el pacient s’ensorra. “Em fa fins i tot una mica de por preguntar: ‘Com estàs? Com ho has portat?’ Preguntes i la gent se’t desmunta: ‘És que el meu marit va morir i no em vaig poder acomiadar’. I penso, què dic?”, revela. Per això i després de tot el sofert, Bonich admet la seva frustració quan comencen a fer el seguiment d’un positiu. “La primera batalla és que et diguin els seus contactes. Després els truques per veure com estan i sents soroll de carrer. ‘És que he sortit a comprar el pa’. No ho poden fer. Si passés dues o tres vegades... Però és que en passa 30. És bastant frustrant”.

Després d’admetre que s’ha viscut una mena de tempesta perfecta, Bonich qualifica d’”acte egoista” rebutjar la vacuna perquè així s’anteposa el bé individual al comú. I lamenta la falta de consciència de vacunació pel benestar col·lectiu. “No té protagonisme: primer soc jo i després els altres, quan hauria de ser al revés. Em diuen: ‘Ja estic vacunat, ja puc sortir’. No: tu t’has vacunat pel bé col·lectiu; no per tu. Tens un percentatge de possibilitat de no contagiar-te, però no estàs protegit al 100%. Es fa per protegir la resta i sobretot els més vulnerables”. Fa una ganyota i apunta que es parla d’una tercera dosi quan a l’Àfrica la vacunació no arriba al 2%: “O ho fem a nivell mundial o no ho superarem. Aquest virus va mutant i en vindrà un altre i un altre i un altre”. Bonich comença vacances i abans d’acomiadar-se recorda una altra imatge de la pandèmia que no oblida: “Vaig portar molt malament quan anava a treballar i els mossos, amb pistoles, em paraven als controls. No ho tolerava. Els controls amb les armes transportaven un escenari bèl·lic i per sort això no és una guerra”.

Pregonera a la festa major de Can Baró

“Fa més d’un any vam veure com us tancàveu a casa i els balcons prenien vida. Deixàvem les nostres famílies i arribàvem al centre sense veure una ànima. Els dies es complicaven i hem viscut moments d’una allau de trucades, angoixa i sofriment”. Després d’un any i mig de pandèmia, el barri de Can Baró va voler mostrar la seva connexió amb el CAP i va elegir Bonich pregonera de la Festa Major. “I de sobte, quan tancàvem el centre, us començàvem a sentir amb aquells aplaudiments que ens donaven forces per seguir i seguir”, va llegir.

Defensora del paper de la primària en la millora de la salut, Bonich explica que no es queden tancats a la consulta. “La infermeria és l’art de cuidar i veure les persones en tota la seva dimensió: biològica, psicològica i a nivell social. Per això hem d’estar en els consells de barri”, diu, explicant que abans de la pandèmia havien organitzat marxes nòrdiques per educar a l’exercici físic; van impulsar el consum de la dieta mediterrània o que treballen perquè hi hagi una millor xarxa de transports de minibusos. “La salut ambiental també entra dins de la primària”, afegeix aquesta infermera, que diu orgullosa que és “molt del Baix Llobregat” i que denuncia la pol·lució diària per entrar a Barcelona i radicalment contrària a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Diu que li costa desconnectar de la covid i, aficionada al teatre, ha escrit amb la seva parella l’obra ‘Històries del confinament’, ja estrenada i en què veia en escena una dona maltractada, els veïns mostrant enuig pel soroll i sense intervenir i altres en un bar xiuxiuejant. “Ha estat la meva teràpia”, assegura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >