Selecciona Edició
Connecta’t

Isidre Nonell, més enllà de les seves gitanes

Un llibre rescata la mostra que el MNAC volia dedicar el 2020 al pintor, per superar els clixés que envolten la seva obra

Isidre Nonell al seu taller amb dues de les seves models i una de les seves obres a mig fer, en una imatge de Joan Vidal Ventosa.
Isidre Nonell al seu taller amb dues de les seves models i una de les seves obres a mig fer, en una imatge de Joan Vidal Ventosa.

Una de les exposicions estrella del Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, per al 2020 era la dedicada a Isidre Nonell (1872-1911), una mostra creada per trencar amb l’encasellament d’un pintor associat només a les pintures de gitanes capcotes, tristes i enfundades a les seves capes de les quals va pintar més d’un centenar d’obres i a les quals anomena pel seu nom, Amparo, Trini, Dolores, Carmen i Consuelo, la seva preferida i la seva amant. Però la pandèmia ho va canviar tot. El museu va tancar al març i la temporada es va veure alterada de tal manera que la mostra, prevista per a dos mesos després, no es va poder celebrar. Tot el treball que s’havia realitzat en els dos anys previs calia donar-li una sortida. I la millor ha estat la publicació de Nonell. Visions des dels marges, un catàleg reconvertit en un llibre que recull les aportacions dels comissaris i conservadors d’aquest museu Francesc Quílez i Eduard Vallès, més la d’experts com Francesc Fontbona, Ricard Mas, Gloria Escala, Carme Ramells, Núria Oriols, Núria Pedragosa i Ruth Bagan, que aporten novetats i ajuden a entendre el pintor.

Els autors no analitzaven per a l’exposició, ni tampoc en el seu llibre, l’obra de Nonell de forma cronològica, per etapes artístiques, com es va fer en l’última gran exposició que es va veure fa 21 anys, també en el MNAC. “Li hem donat un enfocament metodològic diferent del que s’havia fet fins ara amb la idea de posar-lo en diàleg amb la tradició i amb els seus contemporanis i alhora visualitzar tots els seus registres; la seva màxima dimensió, més enllà del clixé que el situa com un pintor de gitanes que tant l’ha acompanyat dins d’una visió reduccionista”, prossegueixen els experts.

‘Pobres esperant la sopa’ (1899), d’Isidre Nonell.
‘Pobres esperant la sopa’ (1899), d’Isidre Nonell.

El llibre repassa els seus inicis com a pintor naturalista, juntament amb d’altres com Santiago Rusiñol i recull l’impacte que li van produir els seus viatges a Caldes de Boí, on coneix els cretins, afectats per un dèficit de desenvolupament físic i psíquic. “És un punt d’inflexió, un gir de 180 graus que el marca per sempre. Des d’aquell moment deixa de pintar paisatges i tota la seva producció gira entorn del miserabilisme, els pobres, els repatriats i les gitanes”, expliquen Quílez i Vallès. “Tot i que ell no n’és conscient, no va a la recerca del primitivisme com van fer d’altres després, sinó que se’l troba després de visitar amb un grup d’amics el balneari que tenia la família del seu amic Juli Vallmitjana a Caldes de Boí”, prossegueixen.

“Nonell és un pintor únic en el panorama català, té una tradició pròpia sense precedents a Catalunya i a Espanya, només beu d’una tradició d’episodis aïllats que havia tractat Diego Velázquez, José de Ribera i Francisco de Goya. I això fa que sigui un dels pocs artistes catalans que resisteixen la comparació amb els grans genis de la pintura, algunes de les obres dels quals haurien viatjat a Barcelona per a la mostra que no s’ha pogut fer”, prossegueixen.

‘Naturalesa morta amb cebes i areng’, d’Isidre Nonell.
‘Naturalesa morta amb cebes i areng’, d’Isidre Nonell.

“És un artista que neix en ple Modernisme, influït per artistes com Rusiñol i Casas, els moderns de la primera generació; forma part de la segona generació de moderns, juntament amb Joaquim Mir i Anglada Camarasa, que evolucionen de manera diferent cap als paisatges mentre que Nonell se centra en els retrats i el miserabilisme. Sens dubte, és un cas a part de l’art català i jo diria de l’art peninsular”, explica Vallès.

Per a Quílez el pintor “va fer el seu propi recorregut. És un pintor inclassificable. Hi ha hagut intents d’adscriure’l a un corrent, però en realitat no era un pintor modernista ni molt menys, ni la seva obra recollia aquesta influència francesa de l’art Nouveau, ni satisfeia les necessitats estètiques de la burgesia, ja que és una reacció a l’estètica i decorativisme del modernisme i els gustos de l’època”.

‘Cretins’ pintats per Isidre Nonell entre el 1896 i el 1898.MNAC
‘Cretins’ pintats per Isidre Nonell entre el 1896 i el 1898.MNAC

I això va fer que, durant molts anys, vengués poques obres i que fos la seva família (que tenia una fàbrica de sopes) la que el mantingués. Fins que, el 1910, un any abans de morir, va vendre 30 obres. “No se li negava el seu talent, el que es posava en qüestió era el seu llenguatge, en el qual deixava de banda el folklorisme d’altres artistes. N’hi va haver molts altres que van pintar gitanes, però cap com Nonell. I aquest tipus d’obres no interessaven a la burgesia per penjar-les a la sala de casa seva”.

De fet, entre finals del 1903, quan fracassa amb la mostra que presenta a la Sala Parés, en la qual no ven res i rep corrosives crítiques, fins al gener del 1910 quan exposa el Faiança Català no torna a exposar de forma monogràfica. “Una exposició que va fer que un grup d’amics, entre els quals Ramon Casas, Francesc Pujols, Miquel Utrillo i el col·leccionista Lluís Plandiura, en compressin una, Rumiant, del 1906, que van regalar al Museu Nacional d’Art”, quatre anys després.

'Repòs', pintada per Isidre Nonell entre 1903-1904. Col·leció d'art modern del MNAC.
'Repòs', pintada per Isidre Nonell entre 1903-1904. Col·leció d'art modern del MNAC.

Ara el MNAC compta amb 150 dibuixos i uns 50 olis, fruit de donacions de col·leccions i alguna compra. “Nonell era un artista molt tenaç, situat al marge de les modes i del sistema artístic, contracultural, que sempre feia el que li interessava. No promocionava les seves obres ni mostra una bellesa amable com Casas”, apunten els comissaris.

De fet, les fotografies que es coneixen de Nonell apareix envoltat del seu món: les persones marginades, com les gitanes amb les quals apareix a la portada del llibre. “Va ser un desclassat, però també va ser un pintor militant defensor de les causes dels pobres i marginats”, apunta Quílez. “En moltes de les seves obres apareix una crítica als poderosos i a l’església, una cosa que col·locava aquests grups davant d’un mirall, i que li va costar viure al marge, en una ciutat polaritzada en la qual alhora que es creava riquesa, també s’accentuaven les desigualtats i Nonell ho reflectia a les seves obres. És un pintor de la perifèria i dels marges que va començar a pintar humils bodegons poc abans de morir de tifus als 38 anys”, expliquen.

A Nonell li agradava jugar i experimentar amb les tècniques, que solia barrejar en una mateixa obra, i coneixia molt bé els suports i els elements, destaquen els autors del llibre, Quílez i Vallès. Una de les produccions més destacades d’aquest pintor són els anomenats “fregits” que es deia que eren obres que passaven pel foc en una paella per donar-los el seu aspecte final característic. Les anàlisis químiques dutes a terme han determinat que el que feia era donar-los un vernís de resina creat amb goma laca dissolta en alcohol que els donava aquest aspecte groguenc.

Relació amb Picasso

Quan Picasso arriba a Barcelona un dels artistes que més li va influir va ser Nonell. “Aquest Nonell sí que era un artista de veritat, aquest sí que valia”, va dir anys després el malagueny que sempre el va tenir com un referent i en algunes de les seves obres es veu una filiació a nivell formal entre tots dos.

Quan Picasso va a París ocupa el taller que va tenir Nonell. Josep Pla va dir, quan es va inaugurar el museu de Barcelona, que part del nou centre hauria d’exposar obres de Nonell. “Ja que Picasso va viure tant de Nonell que sigui ara Nonell el que visqui de Picasso”, va dir l’escriptor. “De fet, a l’antic museu de la Ciutadella, hi havia una sala que es deia Nonell-Picasso, un espai compartit pels dos pintors”, apunten Quílez i Vallès.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >