Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Laia Palau: “Els esportistes som uns privilegiats, però paguem un peatge”

La capitana de la selecció de bàsquet reconeix que al seu nivell d'entrenament “no és sa fer esport”

Laia Palau, en un Espanya-França.
Laia Palau, en un Espanya-França. AFP

Va créixer al barri de Sants, va començar a jugar al Joventut les Corts, es va aficionar a la literatura, va compartir pis amb el seu grup d’amics a Barcelona, gairebé una comuna, es va deixar atreure per l’ebullició cultural i pels barris alternatius i va acabar convertint-se en la jugadora més longeva i triomfant del bàsquet espanyol. Va passar per França i la República Txeca, va voler descobrir la vida ‘hippy’ d’Austràlia, però va acabar tornant a casa després d’una breu aventura, de nou, al Bourges francès. Capitana de l’Uni Girona i la selecció, Laia Palau (Barcelona, 1979) és una dona de rècords, amb caràcter i discurs. Se sap un referent. Encara més després dels últims Jocs.

No hi ha cap jugadora més veterana a participar en la història del bàsquet olímpic. Palau va deixar la marca en 41 anys i 319 dies. Així que, encara que el camí de Tòquio no va ser el més reeixit, la catalana va tornar a casa sense cap metall al coll però amb el cor abrigat. Per les vivències i els records. I malgrat l’últim episodi que ha enterbolit el relat d’un equip que va conquerir 12 medalles en l’última dècada. Un epíleg en què el seleccionador nacional, Lucas Mondelo, ha estat acusat per algunes exjugadores que van considerar que les seves formes eren excessives i nocives. Un epíleg complicat de gestionar del qual Palau encara no vol parlar ni opinar. Està de vacances. Però agafa el telèfon i respon a una entrevista que es va pactar abans que marxés a Tòquio a disputar els que segurament seran els seus últims partits com a professional.

Pregunta. L’èxit és també arribar als quarts d’uns Jocs Olímpics?

Resposta. Ser en uns Jocs com a representant de la selecció espanyola és un èxit. Parlem d’estar entre les dotze millors seleccions del món. Està clar que a aquest equip no li pots demanar que vagi a uns Jocs a passejar. Això ja ho vam fer en el seu moment. A aquest equip se li exigeix anar a competir perquè pot. Després, vam perdre contra França. Ha estat un estiu molt cruel quant a resultats. Ha estat dur perdre dos campionats en partits de quarts, partits que han estat ajustats... Però en l’àmbit humà ha estat molt guai. L'equip ha estat allà, ha funcionat, ha construït... i això està bé. El balanç no pot ser superpositiu, però quan poses en context qui som, d’on venim i el que estem intentant fer, per mi no ha estat un estiu debades. No es pot guanyar sempre.

P. Com s’empassa la derrota?

R. Amb aigua. Al final, la gràcia de tot això és que és la vida mateixa. I ho dic jo, que he tingut sempre un mal perdre terrible; i encara el tinc. No ens agrada perdre, per això som on som... Es podrien haver guanyat els dos partits, tant el de Sèrbia a l'Eurobasket, com el de França. Però la cosa va d’això i de vegades es perd per detalls.

P. Afrontar la derrota ha influït en aquesta manera seva de ser de dubtar de tot.

R. No, però jo em qüestiono molt, és la meva manera de funcionar. No em deixo cap per lligar en què faig, soc una controlador. És la meva manera de dir ‘estic bé, puc fer-ho, tinc ganes’. Plantejar-se cada dia això, de vegades, genera dubtes. Però del meu paper a la selecció mai no he tingut cap dubte. Tinc molt clar el que he anat a fer-hi, porto 20 anys, hi he posat molt amor i molta dedicació. I ha estat un estiu dolent perquè això és a les verdes i les madures. No pots pretendre que els cicles d’èxit siguin per sempre, perquè en la vida res no és per sempre i en l’esport, encara menys.

P. Va pensar moltes vegades que no viuria del bàsquet, que aquest no era el seu món. Com resisteix una fins als 41 mentre viu aquesta batalla interior?

R. Es tracta de calibrar bé on són la meva energia i el meu compromís. Si cada any renovo contracte amb mi mateixa, això té més poder.

P. Cada any es planteja si vol seguir?

R. Òbviament això ja no és per inèrcia. No tinc cap necessitat de continuar jugant a bàsquet. Si ho continuo fent és perquè em mola. M’ho he passat com una nana en aquests Jocs. A mi m’agrada molt l’equip, m'agrada treballar amb gent, em sembla apassionant descobrir quins talents té cadascú, com ens podem organitzar.

P. Es troba bé en aquest paper de referent?

R. Soc capitana de la selecció perquè soc la més gran; la selecció va per internacionalitats i si et toca, et toca. A més, tinc aquest caràcter, m'agrada la gent, m’apropo, em preocupo... que és una de les coses que han de fer els capitans: estar per l’equip, i no només per les jugadores, sinó també per l’equip tècnic, com a enllaç amb la federació... També em toca ser referent perquè soc visible, perquè tinc discurs i perquè em toca representar Espanya. Però la selecció sense Alba Torrens, sense Marta [Xargay, una de les que va criticar els mètodes de Mondelo], Anna Cruz [també crítica] i tota aquesta generació no hauria estat la mateixa.

P. L’esport és bo per al comú dels mortals, però, ¿com pateix el cos d’un esportista d’elit?

R. Acaba molt tocat. Al nostre nivell, no és sa fer esport. Forcem molt la màquina. Jo he tingut molta sort, i he pogut continuar jugant perquè el meu cos està bé; em fa mal al matí, soc gran i recupero més tard, però no tinc cap lesió. Tinc companyes que van cada dia al fisio, que viuen amb dolor...

P. Es pateix també mentalment?

R. És complicat, però t’acostumes a tolerar el dolor, a forçar. En el nostre cas va dels límits. Ser esportista d’elit comporta moltes exigències i molts sacrificis. Menys que anar a treballar a la mina, bastants menys. Tot es mira amb perspectiva. Els esportistes som uns privilegiats, però tenim els nostres peatges. I n’hi ha alguns de més fumuts que altres. Tot depèn de com t’adaptis tu a les coses.

“Quan ho deixi, m'espera un sotrac guai, és el meu món”

Abans que Palau agafés un avió en direcció a Tòquio es parlava de la seva possible retirada, que encara no ha anunciat. Fa anys ja va dir que marxava. Va ser el 2017. Se n’anava a Austràlia, volia descobrir una altra manera de fer, va pensar que allà l’exigència seria menor i que ja no estaria al nivell per ser internacional. Però no va ser així. “Acostumo a tenir pocs errors d’apreciació. En general, quan prenc una decisió, com que m’ho penso i repenso tant, acostumo a no equivocar-me gaire. Però allò va ser un error. Pensava que tot seria bastant amateur. I no va ser així. Me’n vaig anar preparada mentalment perquè el meu cos i el meu cap deixessin el bàsquet, però quan em vaig veure en les mateixes vaig pensar: per estar així de pelacanyes torno a Europa, que és el meu bàsquet, el meu lloc”. I això va fer. Va cobrir la baixa per lesió de Cristina Ouviña al Bourges i va tornar a la selecció.

Palau ve del barri de Sants, els seus pares són docents i la seva joventut la va convertir en una persona compromesa; va estudiar educació social. No sembla que hagi de ser una dona gaire diferent quan ja no jugui a bàsquet. Encara que continuï lligada a la pilota. “Em quedaré en el món del bàsquet d'alguna manera, perquè m’agrada, m’apassiona encara. I quan no pugui jugar, estaré a prop. Crec que puc aportar alguna cosa i noto que hi vull posar la meva energia, en un món de dones. Quan ho deixi, m’espera un sotrac guai. Però crec que puc fer bé aquesta transició, encara que segur que trobaré a faltar un munt de coses. Aquest és el meu món, no he fet res més que jugar a bàsquet i viure’l com faig jo les coses, donant-li voltes a tot. Així que em quedaré. Fins a la victòria, sempre”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >