Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

La Barcelona del futbol

Una exhaustiva exposició a l’antiga fàbrica Oliva Artés explora l’impacte del món del futbol en la fisonomia urbanística i moral de la capital catalana

Partit de futbol al camp de l'Europa, pels volts del 1915, amb la Sagrada Família al fons.
Partit de futbol al camp de l'Europa, pels volts del 1915, amb la Sagrada Família al fons.

Juan Torres Vilanova, fart, demana per escrit a l’Ajuntament de Barcelona que l’autoritzi a pintar a la façana del 250 del carrer de Còrsega un rètol que digui: “No es permet embrutar ni jugar a pilota en aquesta paret”. És juliol del 1903 i el conflicte entre veïns i practicants d’aquesta nova bogeria que anomenen futbol ja és notable. Queda gairebé un segle perquè el president del FC Barcelona s’atabali i digui que la ciutat és la que porta el nom del club i no al revés, però l’impacte d’aquest esport en la fisonomia espiritual i física de la capital catalana és tan obvi com inevitable.

El que va començar com a distracció d’unes reduïdes elits (majorment directius i enginyers anglesos membres, per exemple, del Reial Club de Regates), que practicaven a les seves exclusives instal·lacions com el Velòdrom de la Bonanova o l’Hipòdrom, corre popularment com la mateixa pilota. No hi ha descampat que no s’ocupi: als de Can Tunis ja es detecten partits el 1892; al que hi ha just davant de les primeres torres en construcció de la Sagrada Família, el 1915; en un altre de Montjuïc, abans de les obres de l’Exposició Internacional del 1929, amb la fàbrica Casaramona de fons; en un de les Corts, amb un ramat de cabres negres d’espectadores, el 1930... Però també s’hi val en ple carrer, durant l’hora del descans de la feina, com per exemple davant de la impremta Badia, el 1920: els més ben vestits, amb mocador al cap, tots amb espardenyes de cordill.

No gaire millor equipats, però sí uniformats, van els xavals que juguen en un solar a prop de les Cotxeres de Sants, el 1977, animats per una pintada del Partit dels Treballadors de Catalunya (PTC), durant la mateixa dècada que dos equips ja d’adults disputen una pilota aèria en un camp de terra envoltat per les massives edificacions perifèriques de l’escarpat barri de la Teixonera... Palaus i cabanes d’un futbol galopant: el 1900, hi havia cinc camps de futbol públics i sis clubs (i 11 teatres); el 2000, els camps eren 31 i els clubs, 175 (teatres, 27). Fenomen, doncs, hiperconsolidat, com pot comprovar-se en la generosa exposició Barcelona & futbol. El gran joc social del segle XX, que el Museu d’Història de Barcelona ha fet saltar al terreny de joc de l’antiga fàbrica Oliva Artés del Poblenou.

El que va néixer bressolat per les teories higienistes d’inicis del XX (per exemple, hi ha un Manual de gimnàstica higiènica del 1876 o l’anunci “Gimnàstica per millorar la raça”, a Los Deportes, de maig del 1899) aviat va passar a ser un element clau de socialització i d’identificació amb un territori, especialment després de l’agregació a Barcelona de les viles limítrofes: agafen múscul i emotivitat l’Europa (1907, al ja barri de Gràcia) i, el 1909, el Júpiter (Poblenou), el Sant Andreu i el Martinenc (Sant Martí de Provençals). El Sants arribaria el 1922, quan el futbol ja s’havia convertit en espectacle de masses, doblegant els toros. La traducció urbanística del fenomen: els camps de les Corts (1922, per a 22.000 espectadors); el de Sarrià (1923, 10.000 persones); el del Guinardó (1923, 19.000) o l’Estadi de Montjuïc (1929 i 60.000 persones).

Tanta gent en aquests camps afectarà la mobilitat urbana, amb tramvies i autobusos especials els dies de futbol, rancs perquè van a vessar. També es donen ja els primers embussos de cotxes a la Diagonal, com recull una imatge sorprenent del 1925. Darrere d’una professionalització que consolidarà la primera Lliga espanyola (1928-1929), els clubs es dividiran en els que poden fer el salt o no. Perquè això ja és una indústria:Samitier, a qui Carlos Gardel ja ha dedicat el tango Patadura que sona al Paral·lel, protagonitza, des d’una caricatura, un anunci del Lápiz Termosan, miraculós per als cops, igual que Bàssora popularitza la crema dental Kolynos i el primer Ángel Mur, de la saga de massatgistes, el liniment Sloan. No gaire lluny hi ha Pelé en un anunci de Cacaolat al cartell del partit entre el Santos i el CF Barcelona de juny del 1963, gairebé a tocar que Cruyff digui en els 70: “Els meus pijames són Jim”.

El futbol va fer bones combinacions teva-meva amb l’obrerisme i el catalanisme polític, plasmació de la seva capacitat de crear identitats i símbols, com van patir a la seva pell, entre d’altres, el Júpiter o el Barça durant la dictadura de Primo de Rivera, en els anys 20. Després de la Guerra Civil, és clar, va ser pitjor: la depuració sociopolítica va ser implacable, com mostra la verinosa carta que el club blaugrana va rebre perquè es modifiqués tant l’escut (eliminar les quatre barres) com la placa als Caídos que havia de lluir la façana el 1939, en un altre dels encerts de l’exposició dirigida per Joan Roca i comissariada per Xavi Pujadas i Carles Santacana. Un més és l’exhibició de la màquina de ciclostil amb què el PSUC va imprimir els fulls volants que es van llançar el 1959 al camp del Barça per incitar a la vaga general de juny d’aquell any.

El primer partit de dones a Barcelona, el 9 de juny del 1914, amb jugadores de l'Spanish Girl's Club, que van formar dos equips, el Giralda i el Montserrat, al camp de l'Espanyol. ampliar foto
El primer partit de dones a Barcelona, el 9 de juny del 1914, amb jugadores de l'Spanish Girl's Club, que van formar dos equips, el Giralda i el Montserrat, al camp de l'Espanyol.

L’especulació urbanística, àlgida en l’etapa de l’alcalde Porcioles, brutal entre els 60 i 70, va provocar que els clubs modestos que no eren propietaris dels terrenys on jugaven haguessin de traslladar-se fora dels seus barris o, fins i tot, de la ciutat. Molts van resistir com van poder, refugiats socialment als bars, lloc també de trobada per veure el futbol per un televisor que pocs tenien a casa. Però sobretot van ser vivers de clubs, les demandes de camps i instal·lacions esportives dels quals es van convertir en punta de llança de moviments veïnals i les seves múltiples reivindicacions urbanístiques. Jugaven, doncs, com a suplents dels titulars, els moviments sociopolítics aixafats per la clandestinitat.

Aquest món de contactes entre barris que generava el futbol i l’oposició i denúncia a operacions urbanístiques va quedar reflectit fins i tot en la literatura, amb obres que van des de Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1967), d’un Paco Candel que utilitza la reivindicació del camp de futbol de Can Tunis com a metàfora sociopolítica, a El delantero centro fue asesinado al atardecer (1988), de Manuel Vázquez Montalbán, amb la mort d’un jugador de futbol en el marc d’una especulació immobiliària. Una imatge xocant: unes barraques a Riera Blanca, el 1958, des de les quals es divisa la silueta d’un Camp Nou inaugurat només un any abans. La història, llarga: el Sants tancava el seu camp el 1964; Sarrià es demolia el 1997.

Mentre samarretes del Barça porten la marca i la ciutat a qualsevol racó del Senegal, la identitat global no camufla els reptes locals: des del futur dels clubs més modestos a si aquest qüestionable “urbanisme tàctic” de l’Ajuntament de Barcelona permetrà el renaixement del futbol de carrer... i el de les instàncies per poder pintar “No es permet jugar a pilota en aquesta paret”.

‘CELTAS’, DONES I LGTB

El futbol femení està obrint-se camí. I està arribant a Barcelona”. Així començava el petit article ‘Futbol femení a la vista’, amb què, el 17 de novembre del 1970, Immaculada Cabecerán demanava des de la ‘Revista Barcelonista’ “senyoretes entre els 18 i els 25 anys” per formar un equip al Barça. Van respondre 15 joves. Reprenien, potser sense saber-ho, l’esperit de les jugadores de l’Spanish Girl’s Club que, formant elles mateixes dos equips (Giralda i Montserrat), van disputar el primer partit de dones a Barcelona, el 9 de juny del 1914, al camp de l’Espanyol. No hi va haver continuïtat, però sí que potser va quedar més visibilitzada la llavor que el futbol també podia ser àmbit d’inclusió social: ja ho intentava ser en l’aspecte socioeconòmic (de les localitats populars corrents a les tribunes, o del ‘Celtas’ a l’havà, però tots d’uns mateixos colors) i ho podia ser en la diversitat més íntima, com la mostra també reflexa amb la tasca del Club Esportiu Panteres Grogues, que busca normalitzar el col·lectiu LGTB en el futbol.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >