Selecciona Edició
Connecta’t
HOMENATGE AL BAR | 11

Cafè Salambó, gust de Gràcia

Aficionats a la literatura i al cinema i gent del barri es barregen en un local que va obrir a la Barcelona olímpica

El Cafè Salambó, a Gràcia.
El Cafè Salambó, a Gràcia.

Un dels noms que es va estudiar per al local va ser El Cafè Gran. El va suggerir l’agent literària Carmen Balcells, que es va convertir en accionista del cafè quan els seus promotors, l’escriptor Pedro Zarraluki —al qual també representava— i l’escultor Francisco Gracia, ja no tenien més recursos que vendre accions d’una cosa que ni tan sols havia començat per acabar l’obra i obrir el negoci. Era el 1992 i el Cafè Salambó —que finalment es va anomenar així per l’atzar de l’elecció de la novel·la del mateix nom de Gustave Flaubert— va obrir a l’octubre, enmig d’una Barcelona exultant després dels Jocs. “Això era una de les tres naus d’una fàbrica tèxtil que ja havia tancat feia anys. Vaig veure el rètol que es llogava i en veure-la per dins vaig pensar que era el lloc ideal, que feia un cop de cap”, recorda Zarraluki, en una de les dues grans taules ovalades del local que l’any que ve complirà tres dècades. Zarraluki, que ja havia tingut un altre local musical a Gràcia, en volia un altre: “Va ser una idea romàntica, fer un cafè que fos un dels grans, d’aquests que anaven desapareixent, on poguessis fer un cafè, un mojito o unes llenties...”. Juntament amb el seu soci volien posar en marxa un negoci d’hostaleria que funcionés: “Que ens donés un sou per no estar preocupats pels diners i poder dedicar-nos a allò que ens agrada , en el meu cas a escriure”. El Cafè Salambó va anar bé des del primer moment. Va encaixar al barri, es va convertir en un dels locals de referència amb un públic essencialment de Gràcia i, de forma especial, de molts espectadors dels cinemes Verdi que, abans o després de la sessió, passen pel cafè a picar alguna cosa. Sense anar més lluny, aquest és el meu cas. Una ronda que de vegades completo amb una visita a la també veïna llibreria Taifa.

La relació del Cafè Salambó amb els cinemes és física, fins al punt que si s’enderroqués la paret de la cuina toparíem de cara amb la pantalla de la sala gran dels Verdi. Com a la pel·lícula La rosa porpra del Caire, de Woody Allen, però en aquest cas el que traspassaria el pati de butaques serien les aromes de les braves Salambó, del canaló de ragoût d’ànec o del bourguignon de melós de vedella, per dir-ne uns platets. Quan va obrir el cafè, les dues naus que el protegien estaven buides, i al cap dels anys les va llogar Enric Pérez, l’anterior propietari dels Verdi, per ampliar les sales en el que ara és el Verdi Park.

El Cafè Salambó té un entresolat —reconstruït a imatge del que tenia la fàbrica— amb més taules i un parell de billars. Un lloc perfecte per a reunions de grups. Ara no, per imperatius d’aforaments de la pandèmia.

Si un dels puntals del cafè són els aficionats al cinema —a més d’actors i directors que també el freqüenten, després de les estrenes— l’altre és el món literari. D’això en donen fe les fotografies que s’alineen en una paret, una per cada any en què es va organitzar el premi literari Cafè Salambó: “Eren èpoques molt bones, amb moltes ganes de fer coses. Vam començar el 2000 i la idea era organitzar uns premis en què ningú no cobrés per participar de jurat, els guanyadors s’emportaven el reconeixement del premi i l’obra d’algun artista, també amic, que hi col·laborava. La FNAC ens ajudava per afrontar les despeses de viatges i hotels dels membres del jurat, això sí”, recorda Zarraluki.

D’aquells bons temps en donen fe les somrients cares d’escriptors d’aquests jurats com Manolo Vázquez Montalbán, Maruja Torres, Enrique Vila-Matas, Ignacio Martínez de Pisón o Mercedes Abad, entre d’altres. Els premis es van acabar el 2008: “La crisi ho va espatllar, què hi farem,” es lamenta Zarraluki, autor de novel·les i contes, reconegut amb els premis Herralde i Nadal, entre d’altres, i que no vol barrejar la seva faceta d’escriptor amb la d’hoteler. I ara toca la d’hoteler.

Cada assidu del Cafè Salambó podria dir quin és l’encant del local. Els meus motius: els plats —ha tingut molts cuiners i l’estil s’ha anat modificant— són atractius i de qualitat; abans de la pandèmia podies prendre alguna cosa ràpida a la barra si anaves sola, ara cal asseure’s a una taula; és acollidor i l’ambient és tranquil —els alts sostres del local ajuden que les converses es dissipin— i conserva un aire de l’antiga nau industrial que va ser, com la porta gran de l’entrada, una cosa que cal valorar en un barri que amb prou feines conserva edificis que recordin el seu passat manufacturer.

“Hem tingut la sort que els nostres clients siguin, la gran majoria, del barri. Això va ajudar molt quan vam reobrir després de les restriccions de la pandèmia. Si el Cafè Salambó hagués estat al carrer Ferran, estaríem desesperats. Nosaltres hem pogut recuperar gairebé tots els treballadors. Ara només falta poder obrir l’entresolat. Tot tornarà”, somriu Zarraluki.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ