Selecciona Edició
Connecta’t

Un bar per a Raimon Obiols i Jordi Pujol

Can Pascual és una referència de la Nova Esquerra de l'Eixample i dels seguidors periquitos del barri

Bar el Nou Pascual al carrer Calàbria.
Bar el Nou Pascual al carrer Calàbria.

La primera vegada que vaig entrar a Can Pascual com a periodista em vaig sentir coprotagonista d'un d'aquests thrillers de Nova York en els quals els tripijocs de l'Ajuntament es resolen en un reservat de Little Italy. El bar ja el coneixia com a veí: és el reducte espanyolista del barri “espanyolista” pel club de futbol. Davant el televisor de l'establiment, assegut a la barra, amb un gintònic i engolint les seves excel·lents patates braves, he celebrat i sobretot he patit les últimes temporades de l'Espanyol, el meu equip i el de Marc Ferrer, el propietari. Però en aquella primera ocasió que em vaig presentar com a periodista, la cosa va ser diferent, perquè vaig ser conduït a les profunditats del local, a un menjador en el qual, segons les meves fonts, s'organitzaven conciliàbuls secrets del Partit dels Socialistes de Catalunya, el PSC.

El menjador de Can Pascual no té res d'especial: és de sostre baix i il·luminació artificial, amb taules, vaixelles i joc de taula d'estètica discreta funcionals; a un costat els lavabos i un petit saló privat. Res crida l'atenció excepte un vell tirador de vi a granel, el vi de la casa. En aquest menjador, d'un restaurant sobretot freqüentat per famílies i matrimonis jubilats del barri, les meves fonts em van assegurar que es va salvar el socialisme català. Les coses no van ser així, però la investigació em va servir per conèixer millor Ferrer.

Tot va sorgir d'una delació: a Can Pascual es reunien històrics del PSC: els germans Font, Raimon Obiols i els seus seguidors del col·lectiu Nou. Alguns obiolistes de pes van abandonar el vaixell del partit a l'inici de la carrera independentista, quan el PSC de Pere Navarro es va enfonsar electoralment el 2012 i va haver de rectificar el seu suport a un referèndum d'autodeterminació. El cas més rellevant d'exobiolista incorporat a les files del nacionalisme català és el de Joan Ignasi Elena, l'actual conseller d'Interior. D'altres es van quedar al PSC gràcies als dinars terapèutics amb el carismàtic Obiols. Però aquests àpats i sessions de coaching –en aquest punt és on van fallar les meves fonts– es van produir en un altre restaurant, no a Can Pascual. Els conclaves a Can Pascual eren per gaudir d'una xerrada entre amics, sense pressions.

Tot això va ser en un temps que sembla llunyà, abans de la pandèmia. El coronavirus ho va trastocar tot. A Ferrer el va agafar desprevingut: va renovar de dalt a baix Can Pascual un mes abans que es decretés l'estat d'alarma, el març de 2020. Ara es diu El nou Pascual, però el barri en continua dient Can Pascual. La previsió de Ferrer és que necessitarà entre sis i vuit anys per pagar els deutes contrets amb una inversió que va desemborsar coincidint amb una caiguda estrepitosa dels ingressos. Per això els aficionats periquitos del barri li perdonem quan justifica que, si coincideixen un partit del Barça i un de l'Espanyol, molt a desgrat haurà de sacrificar la retransmissió del nostre club perquè el rival li dona més clients –a pocs metres hi ha diverses penyes blaugrana. La pela és la pela, deien els catalans d'abans, quan el seny anava per davant de la rauxa.

Una altra virtut tradicionalment atribuïda als catalans que demostra Ferrer és la discreció. Davant de Can Pascual té el despatx ni més ni menys que l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Baixen a dinar algun dia el president o els membres del seu seguici? Ferrer ni ho confirma ni ho desmenteix. La paradoxa és que la nèmesi de Pujol, abans de Pasqual Maragall, va ser Obiols. Pujol i Obiols van protagonitzar duels en la història de la política catalana com els de Moriarty i Sherlock Holmes en la literatura i Messi i Cristiano Ronaldo en el futbol.

Malgrat la seva distingida clientela socialista, Can Pascual no deu el seu nom a l'exalcalde i expresident de la Generalitat. Pascual era un dels dos germans procedents de Castelló que van fundar el negoci el 1971, exactament fa mig segle. Vint-i-cinc anys després, els Ferrer el van adquirir. En les primeres dècades, la clientela sobretot la componien treballadors de la construcció i de l'antiga fàbrica que tenia Bayer en aquella illa. El

Can Pascual del segle XXI ha estat sobretot un lloc per a un públic familiar, d’esmorzar diumenge amb els avis, amb la parenta o de prendre alguna cosa amb els amics abans de sopar. Ferrer ha volgut rejovenir el públic i ho ha aconseguit, però les cares són gairebé sempre les mateixes: la propietària de l'estanc de la cantonada, el veí que baixa cada matí a esmorzar el seu entrepà de pernil de Salamanca... Una tarda del juliol passat, de les sis taules que hi havia ocupades, les sis eren clients fixos de Can Pascual.

En un bar de costums en el qual fa gairebé dues dècades que els cambrers estan vinculats a la casa, què queda dels orígens? Ferrer rastreja l'establiment, reformat completament, convençut que no trobarà res de la prehistòria dels germans de Castelló. Però sí que ho troba: una espremedora de taronges de la marca Santos. “No hi ha recanvis i m’he d’apanyar amb algun nyap, però funciona com el primer dia”, diu, orgullós, el propietari de Can Pascual.

Aquest electrodomèstic Santos va entrar en funcionament, segons estimacions de Ferrer, quan Pujol i Obiols començaven a atiar-se retòricament al Parlament. Els dos vells polítics feia molts anys que no es veien ni es parlaven, com va confirmar fa unes setmanes a aquest periodista l'exlíder socialista. Es podrien retrobar? En terreny neutral, en una taula a Can Pascual.

El nou Pascual

Any de fundació: 1971.

Propietari: Marc Ferrer.

Plat recomanat. Ous ferrats a l'estil Pascual: ous ferrats amb salsa mussolina d'all, patates enfornades i laminades.

Beguda recomanada: vi blanc Galván Godello.

La millor hora per anar-hi: 20:30, abans de sopar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ