Selecciona Edició
Connecta’t

Orfebreria teatral

La sala Versus Glòries recupera 'Angle mort', una comèdia de Roc Esquius i Sergi Belbel precisa, mil·limetrada i amb la crisi de fons

Els quatre protagonistes, durant l'obra.
Els quatre protagonistes, durant l'obra.

“Té alguna cosa d'Stranger Things, o de Black Mirror”, comenta Rafaela Rivas, una de les actrius d’Angle mort, obra de Sergi Belbel i Roc Esquius que es va estrenar el gener a la sala Versus, on ara torna (fins al 12 de setembre), com una de les nominades a millor espectacle de proximitat de la temporada per TeatreBarcelona (juntament amb El bon policia, La segona Eva, La Venus de les pells i Pareu de parar-me). Aquest tàndem dramatúrgic es coneix a la perfecció: el veterà va dirigir a la FlyHard Sapiens, un text del jove, que ens submergia en una realitat distòpica on els super sapiens s’imposaran, sense remei, als vulgars i curtets sapiens, les persones normals i corrents. És l’estil, pura ciència ficció, d’Esquius (de formació enginyer informàtic, cal dir) que va atrapar Belbel.

A Angle mort, la cosa no és tan científica (que també). L'obra, protagonitzada per Berta Bahr, Ramon Godino i Alberto Lozano, a més de l'esmentada Rivas, narra una situació delicada: el cap d’una empresa ha d’acomiadar un dels tres membres del seu equip. Ella -la crisi- fa que ells -els números- no quadrin i l'Andreu, propietari de l’empresa, decideix tenir una trobada conjunta amb els tres empleats: la Beatriu, en Carles i la Diana. Els cita a la sala d’espera del seu despatx i després els fa entrar d’un en un per entrevistar-los i acabar de prendre la difícil decisió.

Aquesta aparentment simple gestió es complica de manera descontrolada i surrealista. Ningú no entén res del que està passant a l'escenari, dividit en dos espais al la vista: ni el director, ni els empleats, ni el públic, que veu com els actors passen de la saleta al despatx i del despatx a la saleta quedant absolutament mut quan travessen la porta. Quan es tanquen al despatx de l'Andreu, la saleta d'espera queda absolutament muda: l'actuació dels personatges que hi són queda sense volum. Insonoritat total, la de la porta del despatx. 

La troca s'embolica fins que, en un punt, canvien les sonoritzacions: ara tornem a veure tot però escoltant el que passa a la saleta i veient com el que passa al despatx transcorre sense volum. L'obra comença des de zero. És a partir d'aquest moment que comencem a trobar sentit al joc de mim, de gestos incomprensibles i absurds que hem vist fins llavors. Descobrim per on s'estan ensamblant les peces del puzzle que han creat Esquius i Belbel. "Una feina d'orfebreria, un trancaclosques on tot ha d'encaixar a la perfecció", diu Rivas. Una mena de Pel davant i pel darrera on no hi ha darrera (tot queda a la vista; i la meitat, a la oïda).

La feina del director, Lluís Elias, autoritzadíssim per la seva experiència amb els Joglars i com a bufó, és clau: "Abans que tinguéssim el text ja ens va posar a assajar moviments, teatre gestual, però a cegues, esclar", explica l'actriu. I els va posar a... ballar una sardana els quatre; a la Rafaela la va posar a donar voltes; a la Berta, a saltar sobre el sofà; al Ramon, a fer moviments estranys amb les mans i els braços i a l'Alberto, a fer senyals pacificadors. "Coses sense cap mena de sentit, en realitat", comenta la Rafaela. "Ningú no entenia res".

Amb el guio a les mans la cosa va canviar. Van començar a assajar les escenes de la saleta. I bé. Després, les del despatx i bé, també. Però després, van barrejar-ho tot i... la cosa ja no va anar tan bé: "Va ser el caos", reconeix la Rafaela. "En tots els processos de creació hi ha un moment de pànic, de pensar que no sortirà, però en aquesta... Ai!" Els actors, amb l'ajut impagable de l'assistent de moviment, Pau Zurriaga, se'n van sortir. Havien de tenir mirada i oïda perifèriques, perquè l'escena que mana és la parlada: "Havíem de saber què estava passant a l'altra banda mil·limètricament i cronològicament, al segon. Una bogeria", diu la intèrpret de la Bea, amb un somrís còmplice. I segueix: " De vegades, quan estem a la part muda, ens entenem entre nosaltres amb els ulls per si cal anar més depressa o més a poc a poc".

Però els malabars de la genial posada en escena es complementen amb els de la trama, que és allò que acaba enganxant (i, al final, sorprenent) l'espectador. Potser la raó última dels comiats que s'apropen no era ben bé la crisi; potser algú havia fet alguna cosa... improcedent; potser algú ho estava veient tot; potser algú estava posant els personatges a prova... No convé dir res. Les feines d'orfebreria, a més de precisió, control i atenció, requereixen silenci. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >