Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Salvador Iborra: mort d’un poeta sense bicicleta

L'escriptor va morir apunyalat una matinada de setembre de 2011 per un motiu absurd i incomprensible. Els familiars es neguen a oblidar-ho

Salvador Iborra, retratat el 2010.C
Salvador Iborra, retratat el 2010.C

L'escriptor Sebastià Bennasar semblava que desmuntava el mòbil de l'assassinat del seu amic, el poeta valencià Salvador Iborra, Salva, de 33 anys. Vivia en un pis el titular del contracte de lloguer del qual era el Sebastià i a ambdós els unien moltes coses: una amistat, una mirada al futur i els llibres, tot alhora i amb ànsia vital. Per això, quan tot apuntava que el mòbil de l'assassinat d'Iborra la matinada del dijous 29 de setembre de 2011 va ser l'intent de recuperar la bicicleta que li havien robat aquella mateixa matinada, Bennasar va dir de manera taxativa: “Impossible. El Salva no anava amb bicicleta, ni tan sols en tenia”. Pel seu grau de proximitat amb la víctima se li va donar tota la credibilitat del món. El cert és que les indagacions van seguir i va resultar que el motiu de l'assassinat, absurd i incomprensible, sí que va ser una bicicleta. Però el seu amic no estava equivocat. La bicicleta era del Xavier, cambrer del bar Thales, del qual era habitual el poeta valencià.

Els fets, tret de sorpreses d'última hora, van succeir de la següent manera. El Salva va passar pel bar Thales, on va estar prenent una copa i parlant amb el Xavier. Quan va tancar el Thales, el Xavier es va oferir a acompanyar el Salva al seu domicili, que estava a uns 60 metres del local. Així aprofitarien la visita per recollir un llibre que feia temps que havien convingut que el Salva li prestaria. El Xavier portava la seva bicicleta. Mentre treballava al Thales, la bicicleta estava assegurada en un aparcament proper, on Donielo Pares la vigilava perquè no la robessin. Quan tancava l'aparcament, Pares passava pel Thales amb la bicicleta i la deixava a la porta del local. Les primeres declaracions de Pares van confondre els investigadors, ja que assegurava que la bicicleta era d'Iborra quan, com ja hem indicat, era del cambrer. És probable que l'error es degués que Donielo, en els primers moments del matí de divendres i amb tota la confusió del món, cregués que el mort era el Xavier, no el Salva.

Continuant amb la reconstrucció dels fets d'aquella matinada, els dos amics van arribar al domicili d'Iborra, situat en ple barri Gòtic, al número 12 del carrer Palma de Sant Just. El Salva li va comentar que la bicicleta estava segura a l'entrada de l'edifici. A aquelles hores i per la poca estona que serien al domicili –l’entrega del llibre, un cafè, una cervesa, una cigarreta amb les últimes restes de la conversa– no van preveure el que va passar: quan van baixar al carrer, la bicicleta no hi era. Clarament, l’havien robat.

Immediatament, el Salva va sospitar d'uns homes que ocupaven il·legalment l'entresol primera de l’edifici, amb els quals Iborra i la resta dels veïns ja havien tingut problemes. Per molt que va tocar el timbre del pis, ningú no els va obrir. El següent que van fer els dos amics va ser fer una volta pel veïnat per si tenien la sort de veure els lladres amb la bicicleta. Després de més de dues hores d'intentar-ho, van desistir. El Salva es culpabilitzava del robatori perquè va insistir perquè el cambrer del Thales deixés la bicicleta a l'entrada de l'edifici quan la seva intenció era simplement acompanyar el seu amic, potser esperar al carrer que li deixés el llibre promès i tornar pedalant a casa seva. De tota manera, el Xavier no li va recriminar res en absolut. Potser l'endemà algú se la trobava abandonada o mig destrossada. No seria la primera vegada. Així que els amics es van separar.

Els testimonis van veure que, mentre un dels lladres retenia Iborra per l'esquena, l'altre l'apunyalava al pit. Fet això, el van deixar tirat al carrer i van fugir. Era un quart i cinc de set de la matinada del 29 de setembre. Després van ser detinguts i posats a disposició judicial. Un munt de flors i poemes a la porta del domicili, així com entrades al blog d'Iborra –La ruta desconeguda– amb missatges de dolor i afecte sembla que no volen deixar-se vèncer per l'oblit. No només –com es veu en declaracions de familiars, gent propera i simples coneguts– s'ha assassinat un home jove i bo, amb talent i amb ganes de fer coses. “Volia viatjar als Estats Units i ensenyar literatura catalana”, explica el seu amic Bennasar, “així aprendria anglès i exportaria la seva cultura, em deia”. Sinó que el motiu és absurd i nimi, com sol passar massa vegades. Fins i tot per als assassins, ja que les penes de presó van ser severes. I tot per una bicicleta. L'atzar, els daus bojos que algú llança, ens mostren la vulnerabilitat de les nostres vides.

Hi ha un refrany mexicà que diu que per fer riure Déu només li has d'explicar els teus plans. L'amargor per la pèrdua de Salvador Iborra, poeta, només podrem endolcir-la recordant-lo i llegint els seus poemaris: Un llençol per embrutar, Les entranyes del foc, Els cossos oblidats i el relat negre Shakura. Salva havia manifestat a algun amic que havia començat a escriure una novel·la.

Carlos Zanón (Barcelona, 55 anys) és escriptor. Autor de novel·les com Taxi (Salamandra) i Carvalho. Problemes d'identitat (Grup62), el 2015 va guanyar el Dashiell Hammett de la Setmana Negra de Gijón per Yo fui Johnny Thunders. És comissari de BCNegra.

Homenatge al poeta una setmana després de l'assassinat.
Homenatge al poeta una setmana després de l'assassinat. EL PAÍS
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >