_
_
_
_
_
HOMENATGE AL BAR | 3
Crónica
Texto informativo con interpretación

Botifarra sí; ostres també al Cafè del Mig

El bar del poble de Perafita s'ha convertit en un restaurant sense perdre la seva idiosincràsia

Ramon Besa
Cafè del Mig, a Perafita.
Cafè del Mig, a Perafita.Joan Sanchez (EL PAÍS)

Acostuma a passar que algunes de les sorpreses més apreciades d'un poble, aquelles que acaben per transcendir, són les que han passat desapercebudes per als veïns, invisibles per als qui les tenen a la vista, fins que van ser descobertes pels visitants, com la carta pròpia d'una marisqueria que ofereixen al Cafè del Mig de Perafita. El poble és al Prepirineu, a 750 metres d'altitud, territori de carn i caça, a més de patates, pa i formatge únics, propis del pasturatge del Lluçanès.

Mai no vaig pensar que em menjaria mitja dotzena d'ostres al bar a què acudeixo des de petit per beure, convençut que el millor menú era el que em preparaven a casa quan no s'imposava la visita a alguna de les fondes de la comarca. L'alternativa era la família o el restaurant fins que et trobes amb un amic, parles amb una coneguda o et creues amb els companys del teu fill i et deixen amb la paraula a la boca: “Que bé hem menjat al Cafè del Mig!”. No queda cap més remei que visitar el menjador de Marc Riera i Mònica Puig.

No n’han canviat l'entrada ni la sortida, la porta que dona a la carretera i la que connecta amb el carrer; ni s'ha mogut des de fa temps la barra, encara que hi han desaparegut els tamborets i les cadires són noves; també segueix al lloc de sempre el lavabo; i les taules continuen sent de marbre, a excepció de la que és fora, gran i de fusta, reservada als parroquians, la majoria joves que van i venen i comenten la jugada amb una cervesa a la mà.

Alguns passants hi acudeixen per segellar la quiniela, demanen una primitiva o recullen un dècim en el que és també el despatx de Loteries i Apostes de l'Estat. Avui és l'únic joc regular del Cafè del Mig. Hi va haver un temps en què hi havia diverses partides en una tarda: la del truc, la de la botifarra i la del canari, l'única en què els diners eren visibles i et permetien saber qui guanyava sense entendre les cartes. Els jugadors prenien cafè, copa i puro al voltant d'una taula de joc que mai no es va tacar fins a desaparèixer, perquè ja no hi ha partides al bar.

Ara fins i tot tanca una estona a la tarda i a la nit; ja ningú no s'hi escapa per jugar, sinó per beure i menjar sense que el vermut hagi perdut al Cafè del Mig. El local mai no va deixar de funcionar com a bar, cafè, casa d'apostes i centre popular. La vida, tanmateix, ja no s'ordena a partir d'una barra, ni tampoc d'una estufa, ni tan sols d'una televisió, com passava en els temps de Reina por un día o últimament amb les carreres de motos o els partits del Barça.

Ara la pantalla està gairebé sempre apagada i els plats van i venen, amunt i avall, des d'una cuina protegida a la planta superior i presidida per un forn Josper. El menjador té un aire de reservat que el diferencia de la bullícia del bar, malgrat que l'oferta és la mateixa: el peix fresc arriba de Mercabarna i els musclos apareixen tan desitjables amb la gamba vermella o els escamarlans, per no parlar de la tonyina vermella; igual que passa amb la majoria de les comandes a domicili, la paella té gust casolà, i les pizzes són tan requerides com el pollastre a l'ast i els productes de brasa comuns al Lluçanès.

Les tripes també tenen sortida i els sopars gintònic dels dijous són molt comentats afortunadament pel Marc i la Mònica. Tot i que va treballar de cambrer des dels 13 anys, el Marc es dedicava a la informàtica fins que va muntar el bar-restaurant que tant temps va buscar i mai no va trobar després del seu casament amb la Mònica, que va estudiar a l'Escola d'Hosteleria Joviat de Manresa i va assumir l'herència del Cafè del Mig després de la renúncia de la seva germana Marian. Totes dues són filles de Jaume Puig i Mila Pérez i netes de Jaume Puig Casals i Ángeles Gotia. Les tres dinasties que han donat vida al Cafè del Mig des de fa 92 anys.

L’Ángeles era de Bilbao i la Mila va arribar de Lugo. No és estrany que les tapes més variades i el pop a la gallega figurin a la proposta de la Mónica i el Marc, el cuiner emprenedor i autodidacte que ha fusionat i evolucionat el llegat culinari d'una família molt estimada: l'avi Jaume no només va dirigir el bar amb la gràcia de l’Ángeles, sinó que va exercir de mestre de repàs i va alfabetitzar els que li van demanar ajuda. El Jaume pare va continuar la tradició com a fill únic, pròxim i empàtic, bona gent, sempre lligat a una barra que, malgrat els moments de dubte, va absorbir també la Mila i la Mònica.

Igual que molts bars comuns de poble, el Cafè del Mig vol dir tantes coses que va resistir al canvi de nom després de l'intent fallit de ser denominat Café Sport. El repte del Marc i la Mónica és respondre amb grandesa a l'esperit de supervivència del Jaume i la Mila i al caràcter pioner del Jaume i l’Ángeles. Tot i que ja no hi ha lloc per al billar ni per a la vitrina de trofeus des que va desaparèixer l'equip de futbol, el Cafè del Mig es manté com a punt de reunió i celebració i s'ofereix com un restaurant singular.

Ara es poden demanar ostres a Perafita després que el 1961 es busqués petroli a l'Hostal Nou. La gràcia està en el fet de saber gestionar la sorpresa des de la senzillesa i la discreció sense renunciar a l'autoestima ni a l'ambició; es tracta de poder menjar bé al Cafè del Mig. Avui és una sort gaudir d'una carta que expressa el gust de 92 anys al servei de Perafita.

Fundació: 1929. Jaume Puig Casals

Servei: tapes, pop a la gallega, cap i pota, pizzes i plats de carn i peix.

Moment ideal: el sopar, sobretot els caps de setmana.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_