Selecciona Edició
Connecta’t

Ocaña: un cop de puny de realitat

Joan Vázquez es torna a posar en la pell de l'artista de la Barcelona més canalla a 'Ocaña, reina de las Ramblas', al Festival En Veu Alta (EVA).

JoanVázquez com a Ocaña el 17 de juliol a Llopart, dins el Festival EVA.
JoanVázquez com a Ocaña el 17 de juliol a Llopart, dins el Festival EVA.

Joan Vázquez es torna a ficar en una de les seves segones pells, la del pintor, activista, anarquista, homosexual, rebel, performer... José Pérez Ocaña, a Ocaña, reina de las Ramblas, dins del festival En Veu Alta (EVA), aquest dissabte a la plaça del Botànic de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès (22 hores). Són ja prop de 100 les vegades que interpreta aquesta icona de la Barcelona canalla dels anys 70. Y lo que te rondaré, morena, que podria dir perfectament l'al·ludit.

Aquest homenatge a l'inclassificable artista de la cultura underground ve del dramaturg i músic Marc Rosich, que va escriure una obra sobre el personatge, que es va estrenar a Berlín. Ja a Barcelona, Rosich va quedar captivat per la potència d'una altra pell de Joan Vázquez, la de Paquito forever, el cabareter transformista del clàssic de Dagoll Dagom Flor de nit. Va adaptar l'obra per a un sol personatge i, amb el músic Marc Sambola van muntar aquesta versió que van començar a representar discretament, sense fer soroll (clandestinament, podria ser l'adverbi més indicat) en espais com el mateix pis d'Ocaña a la plaça Reial, amb la Fundació Setba, al Cultura als terrats, després alguna sessió a la Beckett i, per fi, a l'Escenari Brossa, on es va programar... just abans de la pandèmia. 

L'obra ens presenta un conferenciant setciències que comença a explicar la història d'Ocaña i, de cop, esdevé el mateix Ocaña. Joan Vázquez, llavors, comença a parlar en primera persona, acompanyat per la guitarra de Marc Sambola. Ja hi tenim tots els ingredients. No ens cal res més per fer volar aquest "monòleg amb cançons" (segons definició del mateix Vázquez) barrejat amb el teatre documental i amb l'autoficció. De fet, recorrem la vida d'Ocaña, des que va arribar a Barcelona, el 1971, fins a la seva mort, al seu poble, Cantillana (Sevilla) el 1983, amb 36 anys.

"De la mà d'Ocaña passegem per la Rambla, per on ell desfilava transvestit sense cap mena de pudor, i per la plaça Reial, on pugem al seu pis; descobrim el Cafè de l'òpera; entrem a la presó Modelo, on ell es va trobar tots els seus coneguts, deia, i on va fer tàndem amb el dibuixant i amic Nazario: aquest feia els dibuixos dels tatuatges als presos i Ocaña els feia... els baixos (ehem)", explica Vázquez. Tot a través de coples que són més que simples cançons: "Tenen el seu significat", aclareix l'actor i cantant. "Quan ell s'anava al moll del port a buscar-se la vida es va enamorar d'un mariner a qui no va tornar a veure. Llavors, esclar, canta Tatuaje..." També sonen altres clàssics: Ojos verdes, Yo soy esa, El día que nací yo... en un autèntic i divertit festival del folclore. I una cançó de Sambola sobre un poema de García Lorca, adient per explicar un dels primers amors d'Ocaña al seu poble, el Manolo, qui encara no sabia afrontar la seva sexualitat i amb qui cantaven cançons del poeta de Granada. 

L'obra, com no podria ser d'una altra manera, és crítica amb el temps. "A la segona meitat dels 70 Barcelona va ser un punt de trobada de la cultura underground no només d'Espanya sinó internacional: música, art, pintura, galeristes, performers... omplien de vida aquesta ciutat canalla, on diuen que realment va néixer la movida madrileña que pocs anys després va aterrar a Madrid", explica Vázquez. Tot això va caure, es va ensorrar sota capes de ciment abans dels Jocs Olímpics i que Barcelona sucumbís sota el model del disseny. Sí, Ocaña critica tot això que ell no va arribar a veure perquè en part de l'obra ens parla després de mort. "I parla de la sida en to d'humor. Ve a dir: 'Con todo lo que me he metido, ¿cómo no pillé yo el sida?'. Igual que venera els sants i les verges com a fenòmens no de la religió sinó del poble". No ens espanta, per tant, que hi hagi un grup de Facebook que promogui la beatificació de l'artista José Pérez Ocaña.

Fa tres anys que Joan Vázquez (si bé amb la pandèmia pel mig) viu la vida d'Ocaña. "Em sento afortunat de donar vida a persones com ell, que diuen coses que jo també diria", diu, i explica una anècdota entranyable: "En una de les primeres representacions, en un terrat de Barcelona, en acabar es va aixecar un home de l'edat que ara tindria l'Ocaña i en un català amb clar accent andalús, va dir que l'havíem fet feliç, perquè se sentia com si hagués tornat a estar... amb el seu germà! Era el bessó d'Ocaña, que va arribar a Barcelona abans que ell. Per mi va ser un cop de puny de realitat".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >