Selecciona Edició
Connecta’t

Casa Dalin

En aquest bar m'han canguranejat la filla quan tenia una emergència, allà he comprat menjar i beure a preu fet, he vist els partits del Barça sense haver de reservar taula

Bar Dalin i Vanessa al carrer Diputació.
Bar Dalin i Vanessa al carrer Diputació. EL PAÍS

Visc en una finca vella de l'Eixample. La zona és una pasta de full històrica, un lloc de capes culturals. El besavi matern One tenia una empresa de transports (mules i tartanes) al xamfrà, quan aquí tot eren descampats, i el besavi matern Two hi havia aixecat una finca davant, després d'haver fundat una cooperativa de propietaris el 1917. El matrimoni dels equins va tenir la meva àvia i el matrimoni del maó va tenir el meu avi, i ambdós —el xamfrà pot ser una forma del destí— es van agradar de joves, es van casar i poc després va néixer la meva mare.

Pasta de full. On hi havia les mules van aixecar un bloc de pisos brutalista, a mitjans dels seixanta. Quan jo vaig venir a viure al xamfrà, a les exquadres lluïa una fleca de tota la vida i un taller mecànic. Seguint l'hexàgon i a peu de carrer, una farmàcia i dues sabateries. I a la finca del besavi Two, una granja (el local era de la meva àvia), una merceria (seu d'una tertúlia de dones grans, amb la propietària vivint a la rebotiga) i una tintoreria regentada per un matrimoni polsós.

Els baixos del barri han canviat molt durant els últims vint anys. Mig món s'ha jubilat, però els emprenedors xinesos han insuflat vida al comerç de proximitat. Ara el sabater apedaçador té els ulls ametllats, com el cap de l'autoescola i com les dones dels locals de massatges. Molt negoci s'ha dedicat al turisme, i al mecànic hi ha una immobiliària i a la tintoreria una laundry automatitzada. La fleca és un basar on mai no hi falta de res. Les sabateries, paquistanesos on els turistes dels hotels compren porqueries per emportar-se a les habitacions. I la granja, quan es van jubilar, es va convertir en Casa Dalin. És el meu bar, no en el sentit patrimonial, sinó tradicional, d'estabilitat, el resultat d'una concreció.

Me’n recordo. Fa 15 anys el Dalin va trucar a l'intèrfon de la meva àvia. Era un xaval barbamec i simpàtic. Al barri, tot se sap. Li havien dit que la granja quedava buida i ell volia muntar-hi un bar. Volia entendre's amb la propietària, el preu, els pagaments. La meva àvia li va fer firmar un paperot i el xaval va canviar el cartell de la granja —es deia La crème de la crème— pel de Dalin i Lucía, el nom d'ell i el de la seva xicota.

Abans que res, un apunt: els xinesos obren negocis, sovint ens costa pronunciar-ne els noms, i ells s'hi avancen i els canvien de cara al públic. Per això el del basar es fa dir César; Alonso el de l'autoescola; les dones dels massatges són totes Maries. És evident que el Dalin no va tenir aquest problema, però la Lucía sí. En fi, van posar fil a l'agulla, van obrir; amb ells treballaven els pares d'ella i una àvia pergamí. El local aviat es va omplir amb la parròquia de la granja, amb borratxos i joves —pels preus baixos.

El meu bar. Jo vaig créixer en un poble petit i sé que alguns comerços són el que diuen que són i alguna cosa més. Sembla la prehistòria, però de petit, si volia trucar per telèfon, comprar ous i llet a deshora o enviar una carta (segells, sobre), me n'anava al bar del poble. Entre les classes populars les categories dels comerços són borradisses. El bar de Dalin es va convertir en una espècie d'univers auxiliar per a molts veïns. Els guarda coses, passa encàrrecs, vigila cotxes mal aparcats per si apareix la Urbana.

Gràcies al meu ofici rebo paquets de llibres setmanalment. Quan no soc a casa, els repartidors els deixen al Dalin. Va néixer la nostra primera filla i el Dalin i la Lucía ens van regalar un braçalet de la sort, uns peücs de ganxet i una bossa d'escombraries plena d'ulls de drac en rama: una espècie de prunes xineses amb gust de litxi. A la Casa Dalin m'han canguranejat l'altra filla quan tenia una emergència, allà he comprat menjar i beure a preu fet, he vist els partits del Barça sense haver de reservar taula. Amb el Dalin hem parlat del seu país, del nostre, de cotxes, d'escoles i de llocs de vacances, de política i pandèmies. Si t’hi estàs molta estona consumint i vols pagar, el Dalin arrodoneix el preu a tothom.

Un dia ens vam despertar amb el cartell canviat. Des d'aleshores tenim el bar Dalin i Vanesa. Discrets, els veïns no preguntem, peró el Dalin es va encarregar, rabent, això és un barri, un poble, la xafarderia es dissol parlant, es va encarregar d'explicar-nos que havia canviat de xicota. Poc després, ella estava embarassada del segon, van obrir el Dalin i Vanesa II. Ella el porta i el Dalin contínua al capdavant del primer empori dalinesc.

La pasta de full, el barri s'ha hipsteritzat una mica. Hi floreixen els locals de brunch, les botigues de fixies i les perruqueries de barbuts tatuats. Els hotels presumptuosos tapen el sol. En comparació, la Casa Dalin és una cova a mig camí entre una corraleta i aquells bars d'estació de tren que feien pudor de cigar i eren catedrals de l'amuntegament —com el de Flaçà fins fa poc, com el de Camallera avui. Però malgrat tot Casa Dalin vessa vida. No puja els preus. Cuina de tot, fins al punt que el client es pot fer el plat a mida. Sempre està obert. Les àvies de l'antiga merceria es prenen aquí el seu cafè amb llet del matí. Aquí els treballadors es preparen el metre d'entrepà durant el migdia. Els joves fumen porros de matinada a la seva terrassa i els borratxos no es mouen mai del lloc.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ