Selecciona Edició
Connecta’t

La pulsió del Lluçanès

Els llibres de Lluís Vila i de Ramon Erra desxifren una comarca necessitada de cohesió en un moment clau

 El santuari de la Mare de Déu dels Munts.
El santuari de la Mare de Déu dels Munts.

No se sap del cert quantes ànimes hi caben, al santuari de la Mare de Déu dels Munts, però, en qualsevol cas, l’església està pràcticament plena i el capellà diu i canta missa d’onze, com cada diumenge, ferm i precís, sense que se li escapi una paraula de més durant un homilia ajustada a l’evangeli i sense que sembli estar al cas que hi ha més feligresos que mai, procedents de Sant Agustí i Sant Boi de Lluçanès, de Perafita i també d’Alpens. Avui s’hi ha ajuntat una família nombrosa i hi ha gairebé 60 assistents si es compten els curiosos que hi treuen el cap, alguns amb la bicicleta agafada d’una mà, quan habitualment en són uns 30.

N’hi hauria encara més, en un ofici com Déu mana com aquest, si es facilités la mobilitat dels creients de la comarca, molts ja grans i amb problemes per desplaçar-se, resignats també per les limitacions religioses de cada poble, a l’anar i venir dels pocs sacerdots arribats des de molt lluny i que atenen com poden les disseminades parròquies del Lluçanès. L’ofici es convoca quan es pot, a vegades a deshora i en ocasions de manera clandestina, com si els pecadors fossin els que són a dins i no fora del temple, pocs de tan seductors com el del Munts.

La comarca intenta combatre la sensació que continua tan estripada com la roba de Crist clavat a la creu, des de sempre trossejada religiosament, políticament i judicialment, víctima del seu caràcter sofert i cansat, admirada des de la singularitat de cadescun dels seus 13 pobles i encara dependent −i subsidiària− d’Osona, el Berguedà i el Bages. La controvèrsia va quedar reflectida en la consulta del 26 de juliol de 2015 autoritzada per la Generalitat. Tot i que hi van participar el 55% dels 8.500 habitants i el 70% s’hi va mostrar a favor, cinc pobles van votar en contra que el seu municipi formés part de la comarca del Lluçanès.

Ja es coneixia el recel que hi havia a Santa Maria de Merlès, més proper a Berga, així com també la tendència de Sant Bartomeu del Grau a tirar cap a Vic i de Sant Feliu Sasserra a mirar a Manresa. Els percentatges, en canvi, denoten un canvi de tendència i fins i tot s’hi podria veure una certa estima cap al Lluçanès. La sorpresa va ser el “no” de Sant Agustí i Sant Boi de Lluçanès, quan tots dos es denominen “de Lluçanès”. El resultat de 8 a 5 va aturar el procés, per més legal que sigui la constitució de la comarca, i la unitat administrativa i jurídica continua als llimbs quan s’imposa una direcció cohesionada i evitar una divisió que afavoreix la deixadesa o l’abús, el romanticisme o el caciquisme i el tracte de favor per encolomar qualsevol projecte amb l’excusa de l’impuls econòmic i en funció del vincle amb els poders fàctics del país.

L’elecció del president del Consorci del Lluçanès ja va delatar el 2019 les penes polítiques i les picabaralles personals que dificulten la vertebració dels 400 quilòmetres quadrats d’un territori que ha generat un excel·lent relat d’editors com ara Lluís Vila i Vilalta. Vila ha sigut alcalde del Prats de Lluçanès, president del Consorci i vicepresident del Consell Comarcal d'Osona, i va escriure un llibre imprescindible para desxifrar el mosaic de la comarca: El Lluçanès, aquest país tan rost, tan quiet, tan clar (Centre d'Estudis del Lluçanès, 2001).

“No ha canviat el país, sinó la fesomia humana”, argumenta, l’abans pioner i ara agent actiu del Lluçanès. “Hi continua haventuna base, com una soca del passat que perviu; també gent que es manté de fa relativament temps, i d’altra arribada o estabilitzada”, afegeix. “El món d’ahir es barreja amb el d’avui i es tracta de trobar un equilibri: no hem de ser una postal ni tampoc un femer”, matisa. “Però el punt de trobada no es fàcil, perquè les prioritats són diferents. L’objectiu ha de ser, en qualsevol cas, de disposar de recursos, d’un pressupost propi i no ser a la cua dels pressupostos d’altres comarques; hem de ser una marca, sortir al mapa, com diu Ramon Erra”. I és que Vila i la seva filla Núria acaben d’editar precisament un llibre de Ramon Erra: Escrits Lluçanesos. Fogueres al poblat (Cal Siller).

La publicació aplega uns 60 articles molt lúcids del reconegut escriptor de Santa Eulàlia de Puig-oriol, fill de Cal Penyora, una de les fondes emblemàtiques del Lluçanès. “No s’ha de pensar en el model clàssic de comarca amb més burocràcia,sinó en un model de pobles en xarxa que defensi un creixement equilibrat; que protegeixi el medi natural; millori les comunicacions i el transport públic; preservi l’agricultura i la ramaderia, així com també la indústria no contaminant; que aposti per les connexions telemàtiques i un turisme respectuós; fomenti la creació de llocs de treball per als joves, i que estigui molt al cas de la gent gran i dels equipaments escolars i culturals”, explica Erra. “Sortir al mapa, però no a qualsevol preu”, com es desprèn d’un llibre preciós i precís pels matisos, gens dogmàtic.

El Lluçanès no s’assembla a cap comarca veïna, ni per la seva geografia, tampoc pels seus pobles i ni tan sols pel clima, sosté Erra. “El fet comarcal no depèn, d’altra banda, de cap partit, ni ideologia ni d’una població autòctona o nova. La comarca seria un marc i el vot municipal marcaria el rumb polític”, insisteix. “La gent més jove sembla la més compromesa amb un moviment a favor de la comarca que avui els ajunta amb els vells lluitadors. Alguns han decidit, perquè hi han nascut o perquè busquen un lloc per viure millor, que és l’escenari idoni on fer crèixer els seus fills, i volen preservar aquesta riquesa i manera de viure. El món rural es reivindica en temps d’una autoestima que afecta escenaris oblidats o menystinguts”, com seria el Lluçanès.

N’hi ha prou amb remuntar per la riera de Merlès, des de Sant Cristòfol fins al Cobert de Puigcercós, per constatar que l’aigua convida a banyar-se, a berenar, a acampar, de la mateixa manera que exigeix no tacar-la amb la merda, urbana o rural; tampoc s’han de tallar els camins de pas amb les caravanes de cotxes mal aparcats; s’ha d’anar amb compte amb el medi ambient; i no fer emprenyar més els pagesos, que ja prou fotuts estan des que la llet de les seves vaques no interessa les grans empreses −més pendents dels porcs i de la mà d’obra barata− i des que el consum de carn provoca agres debats. No és fàcil conjugar els interessos de les macrogranges amb els de les explotacions familiars en un Lluçanès cada cop més conegut des que està connectat amb l’Eix Transversal.

L’oferta gastronòmica i turística és tan temptadora que augmenta el nombre de cases rurals i se’n perden de pagès, sense espai pràcticament per a aquells que aspiren a un projecte de vida “raonable i que no té res a veure amb un parc temàtic” −paraula de Ramon Erra−, mentre s’agreugen els plets per causes com ara la planta de compostatge de Fumanya, la benzinera de Sant Martí d’Albars i el Mirador de Perafita.

L’agitació juvenil arriba fins als Munts. La quietud de dia es torna diversió a la nit sense que ningú pregui a la missa d’onze perquè se superin d’una vegada per totes les desavinences del Lluçanès.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >