Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“El turisme és fill del franquisme i en democràcia ha seguit igual”

L’autor de ‘La fàbrica de turistes’, Ramon Aymerich, analitza la substitució de la indústria pel fenomen i alerta: “Ho concentrem tot al litoral; no hi ha construcció de rerepaís”

Ramon Aymerich, entre turistes, davant de la Casa Batlló, a Barcelona.
Ramon Aymerich, entre turistes, davant de la Casa Batlló, a Barcelona.

El turisme són paradoxes. Va salvar l’economia catalana de la Gran Recessió, però el 2017 es va convertir en el primer problema per als barcelonins. Es menja patrimoni natural i posa en dubte el seu futur, i així i tot no ha posat encara l’aturador. Els hotels són una gran inversió, però els seus treballadors tenen condicions laborals qüestionables. Debatre sobre el tema és ple de dificultats. Ho ha fet Ramon Aymerich, periodista de La Vanguardia, que publica La fàbrica de turistes (Pòrtic), àgil descripció de com la indústria dels forasters es va menjar la de la manufactura: la pressa de créixer contra la resiliència.

Pregunta. Així que el turisme s’ha convertit en una cosa moral…

Resposta. Quan el geògraf i expert Salvador Anton parla de posició moral sobre el turisme, es refereix que últimament en parlem en termes de bo i dolent. I per certa consideració des de l’economia. Comparativament, la indústria innova i millora els salaris de la seva gent. Sovint el turisme és fer sempre el mateix amb més gent, no augmentes la productivitat ni la riquesa relativa. Dit això, Anton és el primer que diu que coneixem molt poc la realitat del turisme, i això és veritat... l’hem estudiat poc. Hi ha també cert discurs acomodatici que diu que anem bé. Però els mallorquins, en això, són terribles: diuen que el turisme et devora. Nosaltres ho hauríem de tenir clar.

P. Per què el turisme ha fagocitat la indústria?

R. El turisme és bo en societats endarrerides, millora societats agrícoles, però fagocita la indústria en economies més diversificades, per diferents factors. Primer, perquè treballar-hi no requeria molta formació i nominalment pagava millor que la indústria, cosa que va fer que la gent deixés la fàbrica sense pensar que només cobraria vuit mesos a l’any. I en el cas català, els alcaldes sempre van pensar que el turisme era una forma ràpida de fer créixer l’economia.

El maragallisme, en plantejar que Barcelona havia de ser turística, no es podia imaginar com acabaria la cosa

P. Però els empresaris són part del problema perquè alguns van deixar la seva empresa per invertir en l’immobiliari…

R. El turisme serveix d’escenari per a l’eclosió del mercat immobiliari; és una bona excusa per fer diferents projectes, però al final l’immobiliari està al darrere. Fa vint anys et trobaves gent del tèxtil que et deia: tant de bo ho hagués deixat abans, això. La indústria és més dura, els marges són petits… Hi ha un moment històric, l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, on la situació és molt complicada per a la indústria, amb molta competència. Hi ha historiadors que diuen que es va fer bé: els empresaris van posar els diners on s’havien de posar, on en guanyarien més. També cal dir que durant la preparació dels Jocs Olímpics del 1992 els gestors municipals de Barcelona van veure què passava a les grans ciutats del món: desindustrialització. El turisme va ser la manera de la ciutat d’entrar en la societat de serveis i superar aquest declivi de la indústria.

P. El doble discurs polític explica la victòria del turisme sobre la indústria?

R. És una barreja. El maragallisme, quan planteja que Barcelona ha de ser turística, no s’imagina com acabarà la cosa. Els pocs intents que hi ha hagut per controlar aquesta evolució no han acabat bé. Quan hi ha la polèmica del turisme de borratxera a Salou, amb el Saloufest, el conseller de Turisme d’aleshores va amenaçar de treure l’etiqueta de municipi de turisme familiar i se li van tirar a sobre. Ningú li va donar suport.

P. A Barcelona hi ha hagut una forta contestació contra Ada Colau per voler prendre mesures.

R. La coalició d’interessos al voltant del turisme és prou important perquè sigui prou complicat un discurs crític. I hi ha una altra cosa fonamental: costa molt regular. Els experts diuen que una vegada el turisme s’apodera d’una ciutat, no hi ha solucions màgiques.

P. A les comarques de muntanya, que no tenien alternativa, el turisme no ha arribat de forma sòlida.

R. Aquí és on l’administració pública hauria de ser més activa. Els experts diuen que quan algú ve a Barcelona no li costa gens fer 100 quilòmetres per anar al Berguedà o a l’Urgell, i en canvi ho concentrem tot en una franja del litoral. No hi ha hagut construcció de rerepaís.

Per a Ramon Aymerich, el turisme a Catalunya “sovint és fer sempre el mateix amb més gent”

P. BCN World paga la pena?

R. No. Port Aventura tenia una funció de vendre una imatge i un tipus de turisme nou, però aquí ens enfrontem a un món massa desconegut, el del joc.

P. El periodisme ha estat prou crític amb l’evolució del turisme?

R. Hi ha hagut un periodisme molt de combat, sobretot a les terres de Girona. La societat gironina està molt molt travada, té més societat civil. El que sobta 25 anys després és que estem igual: un model turístic que es va menjant el paisatge. A Barcelona, la crítica no va arribar fins el 2010, amb la preocupant saturació de la ciutat.

P. El turisme està més subvencionat que la indústria?

R. La indústria està subvencionada en projectes concrets, i el turisme ho és de forma més difusa: des dels ajuntaments aprovant plans urbanístics fins a altres administracions. És un sector fràgil, on les inspeccions laborals podrien ser més dures i on s’hauria de cobrar més, posar una fiscalitat que permetés unes empreses més sòlides… El turisme és fill del franquisme, neix de manera caòtica, però en democràcia ha seguit els mateixos patrons. És molt fràgil i sempre demana més.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >