Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Desitjos proscrits

Yukio Mishima incorpora el fet d’emprar la prosa per manifestar identitats no previstes

Detall de Restaurant Yaomatsu a Makurabashi, de Toyohara Kunichika, cap al 1878.
Detall de Restaurant Yaomatsu a Makurabashi, de Toyohara Kunichika, cap al 1878.

En la literatura japonesa conviuen dues pulsions ben diferenciades. La primera és una literatura summament codificada, tant per les regles compositives com pels temes (el pas del temps, el comiat de l’amor) i les metàfores recurrents (cirerers, boires, oques, mànigues de quimono...); els escriptors pertanyen al circuit tancat de la mateixa classe social que els lectors, de manera que pot permetre’s tota classe de subtileses i sobreentesos. Una de les cúspides d’aquesta manera d’entendre la poesia és al Kokinshuu, l’antologia de la poesia clàssica japonesa, ordenada no per autors sinó pel progrés de les estacions i de l’amor, on la bellesa es manifesta en les condicions controlades del tanka, l’estrofa predominant.

CONFESSIONS D’UNA MÀSCARA

Yukio Mishima
Traducció d’Albert Nolla
Adesiara
216 pàg. 20 euros

En l’altre extrem trobem una literatura intensament confessional, sense regles ni formes fixades, imprevisible i escrita per dones. Un gènere en què destaquen clàssics com El llibre del coixí, però també d’altres de les dames de Heian. Diaris que semblen vàlvules d’escapament per a sensibilitats i ments massa àmplies per a l’espai on l’estructura social les manté confinades.

La primera de les pulsions literàries del Japó ha seguit un camí de concentració i destil·lació dels seus propis recursos; en canvi, la pulsió confessional ha rebut l’impuls de la novel·la occidental. En aquest peculiar encreuament és on fermenta la vocació literària de Yukio Mishima (Tòquio, 1925-1970).

De les grans dames de la literatura confessional japonesa, Mishima incorpora el fet d’emprar la prosa per manifestar identitats que no estan previstes (és a dir, permeses) en la societat on es viu; de la literatura europea recull l’examen febril de la psicologia moral i un abordatge més expressionista de la natura.

Confessions d’una màscara (1949), autobiogràfica, que converteix Mishima en un autor consagrat, es presenta al lector com la confessió d’un desig homosexual (encara no satisfet) que aconsegueix el cim de l’excitació barrejat amb imatges de sang, tortura i canibalisme, traçades amb el color innocent del desig quan es projecta en els espais de la pròpia fantasia. Però lluny de resoldre’s en una confessió, el llibre també suposa un intent d’elaborar una màscara de normalitat, de subjugar els desitjos i les pulsions en una vida convencional: enamorar-se d’una dona, casar-se amb ella i tenir-hi fills.

El problema serà trobar la noia, i arrossegar-la al experiment d’estimar dins d’un simulacre d’atracció sexual. El que escriptors homosexuals com Mann o Gide viurien amb certa normalitat (un matrimoni contrari a la seva sexualitat, però socialment acceptat) es converteix en una via d’exploració molt delicada per al narrador de Mishima. La brutalitat de la confessió inicial es transforma en arenes movedisses morals, on l’intent sincer de respectar la noia sacrificada desprèn una noblesa obscuríssima.

El narrador de Mishima es veu obligat a prendre una decisió (que sap no concloent) sota una pluja de bombes, que devasten el Japó tradicional i deprecien la seva fascinació per l’excepcionalitat de la mort en un assumpte corrent, dissipant les seves pulsions suïcides en un pacifisme per esgotament. En aquesta atmosfera aterridora les belleses naturals codificades per la tradició poètica japonesa (cirerers, escumes, oques...) brillen amb una força inusual, arrossegades pel talent expressionista que Mishima té per les imatges inesperades, de bellesa fèrria.

La pressió expressionista sobre el suau discórrer de l’imaginari literari japonès es trasllada també al pla moral, on les subtileses de l’enamorament que coneixem gràcies a la gran novel·la occidental (sovint des d’una perspectiva femenina) s’expressen aquí amb una inusitada tensió viril, de contorns marcials, que les sotmeten a un examen gairebé maníac. Aquesta doble pressió expressionista sobre la naturalesa i la moral és el tret més aconseguit de Confessions d’una màscara. Un debut hipnòtic, on Mishima assaja un assumpte que serà cada cop més important dins la literatura occidental: com assumir els desitjos naturals quan són proscrits? O, per ser més precisos amb l’època: una vegada assumits aquests desitjos, com vehicular-los en una societat que no ha disposat un espai per a desplegar-los, que només els reconeix per reprimir-los?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >