Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

El càstig

L'estiu va començar de manera atroç amb l’assassinat d’un noi, el Samuel, al crit de “maricón”. I amb el qüestionament de si és, o no, homofòbia que et matin al crit de “maricón”

Un agent trasllada un dels detinguts per la mort de Samuel Luiz.
Un agent trasllada un dels detinguts per la mort de Samuel Luiz. EFE

Podríem pensar que l’estiu era aquí per mostrar-nos que, si bé la pandèmia no ens havia fet millors, tampoc ens havia extirpat les ganes de viure. Però el vam començar de manera atroç amb l’assassinat d’un noi, el Samuel, al crit de “maricón”. I amb el qüestionament de si és, o no, homofòbia que et matin al crit de “maricón”. No hauria de caldre res més. Buscar alguna cosa més implica assumir exactament el marc discursiu dels qui assassinen. “Una dona no és violentada al carrer per tenir vagina: una dona és violentada al carrer per la imaginació, la mirada que es projecta en ella i com la imagina el subjecte receptor i passiu”, explica la filòsofa Elizabeth Duval a l’assaig Después de lo trans. És igual, en el fons, si a la fi la dona té vagina. De la mateixa manera que tant és si el Samuel era, o no, homosexual. O si els agressors ho sabien, o no. O si la motivació inicial (que no de fons) era homòfoba.

La violència estructural i coercitiva no depèn dels qui la reben, o la pateixen; com si el subjecte que la rep pogués fer res per evitar la violència (o la mort) més enllà de deixar de ser, o deixar de semblar alguna cosa, que és, en el fons, una forma de negar l’existència més o menys completa de l’altre. L’home heterosexual, hereu d’un sistema de símbols i imaginació col·lectiva, el patriarcal, interpreta els cossos, els subjectes, i els atorga un sentit, els violenta emparats en uns codis i uns llenguatges assumits. Duval parla de la violència coercitiva com la que s’encarrega de castigar tots aquells que s’atreveixen a divergir d’allò marcat com la norma en un moment històric donat. Aquí entrarien les agressions homòfobes, o les agressions a homes excessivament femenins, o a dones excessivament masculines, etc. És una altra pota de la violència de gènere. Què és un crim homòfob?, ens podem preguntar. No és suficient si s’articula i predisposa la violència fent ús d’una terminologia violenta, carregada d’ideologia, de sofriment? D’un trauma que és individual i alhora col·lectiu. La pregunta, en tot cas, hauria de ser a l’inrevés: per què hauríem d’ignorar el que es va dir, passar-ho per alt, si de fet, constantment, quotidianament, ja ho fem.

El càstig, la violència brutal de l’assassinat, té un important efecte disciplinari en la resta de la població, que tendirà un cop més a diluir-se entre els sorolls i els cossos dels altres, a semblar (que no ser) el que l’altre espera. Tornant de la concentració pel Samuel, una amiga lesbiana em deia, compungida, que a veure com tornava aquest estiu a agafar-se de la mà de la seva nòvia. El seu dubte, la simple possibilitat de no fer-ho, és profundament dolorós. Seguirem sent, malgrat tot, i precisament per això; no hi ha alternativa, és inevitable, i, sobretot, no ho podem permetre. La resta és claudicació, de la mateixa manera que ho és confiar la justícia als cossos policials o a un sistema encara més punitivista.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >