Selecciona Edició
Connecta’t

Elias Canetti i les dones

L’autor es va encaterinar, entre d’altres, amb la filla de Gustav i Alma Mahler, Anna, i fins i tot amb Iris Murdoch

Veza Canetti, esposa d’Elias, va suportar de manera impressionant l’actitud faldillera de l’escriptor.
Veza Canetti, esposa d’Elias, va suportar de manera impressionant l’actitud faldillera de l’escriptor. EL PAÍS

Afirmar que les dones són “complicades” és cosa molt discutible i possiblement misògina, però afirmar que és molt complicat tenir una dona (amb matrimoni formal inclòs) i, al mateix temps, un devessall d’amants, això és una constatació compartida per homes i dones, a l’uníson. Potser avui això també és una cosa discutible, atesos els costums relacionals-sexuals dels nostres dies, però en vida d’Elias Canetti (1905-1994) no ho era gens. L’únic país on és tradició tenir muller i, a més, una amant és França; i el fenomen també va donar-se a Barcelona, com acredita la serenitat amb què aquelles dues dones, que caminaven rere els seus marits pel passadís central de la platea del Liceu, van dir-se, tot mirant les amants dels seus respectius esposos assegudes en una llotja, aquella cosa tan extraordinària, mai superada en l’anecdotari de la ciutat: “M’agrada més la nostra”. Temps de glòria a la ciutat, en què els ciutadans amb menys recursos feien acrobàcies en jaços deslluïts al Paral·lel i al Barri Xino!

Aquesta és la situació que va envoltar quasi la vida entera de Canetti, almenys des de la seva joventut fins a la mort de la seva primera dona, Veza, que es feia dir “spaniolin” perquè era, com l’escriptor, d’origen espanyol sefardita. Veza va morir jove, el 1963, havent deixat tres o quatre obres literàries de valor, després d’una vida plena de melancolia, depressions i atacs de nervis, és a dir, una vida dedicada a Canetti, renunciant quasi del tot a una carrera d’escriptora que hauria estat exemplar. Més encara: no és que dediqués la vida al marit en el sentit burgès de les generacions que van del XIX a mitjan segle XX; va acceptar que Elias s’havia d’esbravar amb altres dones, o n’havia d’estimar més d’una, però sense sentir-se menyspreada; per això, en aquestes cartes que s’acaben de publicar, no para d’anomenar Canetti l’home més bo de la terra (costa de creure), i també el més intel·ligent (això seria cert si no fos que d’“homes o dones més intel·ligents de la terra” n’hi ha una colla): Veza i Elias Canetti, Cartas a Georg. Amor, literatura y exilio en tiempos oscuros, 1933-1948, edició i estudi prodigiós d’Ignacio Echevarría, a partir de l’edició alemanya de Karen Lauer i Kristian Wachinger, traducció de Juan del Solar (†), (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2021).

És cert que les cartes parlen també de la situació política i els avatars de la guerra i dels exilis forçosos dels tres protagonistes d’aquesta correspondència (Veza, Elias Canetti i un germà d’aquest, Georg, o Georges), així com de les dificultats d’Elias per fer-se un nom en el panorama de la literatura europea, cosa que només va aconseguir després de la publicació de Die Blendung (1936, Auto de fe) i, més encara, després del seu monumental (després de vint anys de treball) Massa i poder (1960); però l’element amb més substància d’aquest conjunt de cartes és la relació a tres bandes entre Veza, el seu cunyat i el seu home, amb un predomini sorprenent dels desassossecs de Veza davant el comportament de Canetti: sabrem, per aquesta correspondència, que Canetti va tenir amors, o es va encaterinar (que se sàpiga), amb la filla de Gustav i Alma Mahler, Anna, amb Friedl Benedikt, amb Marie-Louise von Motesicky, i fins i tot amb Iris Murdoch, de refiló.

El més impressionant de tot és la manera com Veza va suportar-ho, assumint un paper sempre maternal amb Elias (que havia detestat la seva mare, que es va oposar al matrimoni del seu fill amb Veza perquè era esguerrada de naixement), enamoriscada i sempre fraternal amb Georg, el germà d’Elias, i sempre disposada a sacrificar la seva vida, en tots els sentits, en benefici de l’èxit del seu home, un èxit que finalment va arribar: rebria el Nobel de Literatura el 1981, que no va celebrar amb Veza, ja traspassada, sinó amb la segona dona, Hera. Les escenes de violència domèstica hi són constants, els enervaments també i els elogis mutus entre marit i muller són quasi incomprensibles: però així va anar la cosa, com el lector llegirà.

Claudio Magris, que va tenir amistat amb l’autor, va explicar un dia que Canetti, seguint al peu de la lletra la seva teoria que tot escriptor ha de ser “el guardià de les metamorfosis”, quan li trucaven i es posava al telèfon, estrafent la veu fingia ser la dona de fer feines, o un passavolant, un lampista o un parent llunyà de si mateix. Quan ja havia reconegut qui li telefonava, deia: “Esperi un moment, que el crido”, deixava passar uns segons i tornava a parlar, ja amb la veu pròpia. Segons Canetti mateix, i uns quants comentaristes de la seva obra, podia posar-se en la pell i en la ment de quasi un centenar de personatges ficticis. Entre ells va haver-hi el personatge del faldiller, un paper que Canetti va interpretar amb la mateixa innocència que una bona persona interpreta, al teatre, el paper de Brutus, de Dràcula o de Lady Macbeth, i després abraça al llit la seva parella, ja mig adormida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ