Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

El retorn dels fills pròdigs

Un jove que fuig de casa els pares per viatjar pel món és l’eix de l’obra de Pere Maruny

Un jove adolescent mira des de dat de l'autopista.
Un jove adolescent mira des de dat de l'autopista.

Pere Maruny (Manresa, 1974) recupera l’esperit de les primeres novel·les de Hermann Hesse i, com Peter Camenzind, el protagonista i narrador de La mort dels altres abandona la llar familiar i surt a conèixer el món, com si entengués el viatge com una manera de deixar enrere els hàbits protectors de la infància, les trivialitats del poble natal. Maruny ha escrit una novel·la iniciàtica, de nomadisme social, amb la voluntat de recuperar la naturalesa del món allunyat de la civilització tecnològica i com si els vents i les muntanyes, els núvols i els arbres (i el cor dels habitants dels extraradis de les ciutats), esdevinguessin els símbols d’una espiritual concepció del món: “Hi ha un temps per córrer, hi ha un temps per caminar, hi ha un temps per seure i explicar”, es llegeix al començament de La mort dels altres. El viatge del narrador es pot emparentar amb el desig de recuperació d’una mena de confiança romàntica en la bondat humana, però en el fons el tema central de la novel·la és el camí vital necessari que s’ha de recórrer per arribar a l’escriptura.

El retorn dels fills pròdigs

LA MORT DELS ALTRES

Pere Maruny

Rata

200 pàg. / 18 euros

L’esquema de La mort dels altres pot fer recordar el de la paràbola evangèlica del fill pròdig, com si Maruny també cregués que el viatge a l’exterior i a les seves curiositats només servís per mostrar que no és a la vida del món on l’home es troba a si mateix i la seva salvació, sinó que la veritat última està en el retorn a una veritat última i més elevada, a una saviesa que li pot oferir respostes als misteris quotidians: “Jo era inexpert, enteneu-me, i no sabia ben bé què s’ha de fer quan una dona adulta plora”. A La mort dels altres pot atabalar una mica l’eufòria adolescent d’una veu narradora que no cessa d’admirar les meravelles amagades a cada racó de la naturalesa, però també és veritat que la seva passió per l’entorn es fa encomanadissa i que el lector, igual que el narrador en els anys d’escola, descobreix que “hi havia llibres que no n’eren gens, d’avorrits”.

El mateix passa amb Fòrvid, que també es pot llegir com una altra variant de la paràbola del fill pròdig (el retorn a la llar familiar per conèixer el món que no ha conegut a fora), tamisada aquí per les lliçons de Lovecraft, les fantasmagories gòtiques i les obsessions fosques, hostils i letals que la personatge protagonista desconeix tenir: després de perdre la feina com a tècnica de so, l’Isis deixa la ciutat i torna al món rural dels seus avantpassats, a la Franja de Ponent, i s’instal·la en una propietat familiar, a la Torre Delosir, però la direcció que Elena Bartomeu (Vilablareix, 1978) emprèn a Fòrvid no té res a veure amb la narrativa del redescobriment d’unes formes de vida tradicionals, sinó que se situa de ple dins les regles del joc de la literatura de terror.

El retorn dels fills pròdigs

FÒRVID

Elena Bartomeu

Males Herbes

283 pàg. / 18 euros

Així, la casa s’alça solitària enmig d’una plana que s’estén “més enllà d’on arribava la vista, tot descrivint un pendent suau, interromput per algun ametller que marcava un ritme irregular, i estrafolari. Els marges dibuixaven rengleres mal afaitades amb una malla infinita que delimitava la gamma de marrons i grisos de la terra. Els camps es notaven vius. Tenien la vida latent de l’espera, d’allò que està sota terra, a l’aguait d’una oportunitat”. No hi ha res d’anòmal en el paisatge, però a tocar de la torre hi ha un pou, el soterrani està sempre inundat d’aigua, els llibres de la biblioteca i les coses dels armaris tendeixen a caure a terra, i, a més, se senten uns sorolls difícils de precisar.

La gràcia de Fòrvid prové de l’instint de Bartomeu per operar amb el sobrenatural i el terrorífic d’acord amb el que pensa l’Isis, “que un tòpic podia neutralitzar un altre tòpic i, llavors, tots dos desapareixien i el tema es podia tractar de manera particular”. A Fòrvid hi ha monstres i fenòmens paranormals, però la voluntat de Bartomeu no és convertir-los en la metàfora o el símbol de res: és només l’expressió d’algú molt conscient de l’entramat verbal que té a les mans, i que li permet exhibicions descriptives d’aquesta alçada: “L’Isis va parar l’atenció (als sorolls) que l’atacaven en aquell moment. Componien una estranya melodia, similar a la d’un rentavaixelles. Per una banda, hi havia quelcom similar a un bombolleig, subratllat per un zumzeig vibratori. En un temps més lent es podien sentir un sons que podria descriure com un copejament ceràmic. Esporàdicament, emergia, de sobte, una ressonància metàl·lica, que desapareixia a poc a poc, deixant una estela rugosa i picant”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >