Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | ANNA GENER, CONSELLERA DELEGADA DE SAVILLS AGUIRRE NEWMAN BARCELONA

“No hi ha projecte a llarg termini per a Barcelona”

Anna Gener està a favor que vingui el Museu Hermitage a la ciutat

Anna Gener (Barcelona, 1974) és la consellera delegada de Savills Aguirre Newman Barcelona. Gener considera que la solució al problema de l’habitatge passa per la col·laboració entre el sector públic i el privat. “La solució en el cas de Barcelona i la seva àrea metropolitana és fer més habitatges, tant de lloguer com de compra, i per a això necessitem millorar la mobilitat i les polítiques coordinades entre els ajuntaments”. Ningú no se’n pot quedar al marge i el sector privat, diu Gener, té una responsabilitat.

Pregunta. Li agrada l’urbanisme tàctic de Barcelona?

Resposta. Barcelona ve d’unes dècades de transformacions urbanístiques molt importants. Ara el tipus d’urbanisme que s’hi fa té una mica d’aversió als projectes grans; s’estan prenent decisions que són molt de microcirurgia. Les veig poc coordinades, poc ambicioses i poc transformacionals.

P. El govern de Colau ha rebut moltes crítiques. Se la jutja més durament en el seu càrrec pel fet de ser una dona?

R. La nostra alcaldessa és una dona amb una personalitat arrasadora, que desprèn molta autoritat, i ho fa amb formes molt femenines, en el sentit que és una persona que acostuma a somriure, que escolta i que té una actitud respectuosa. La veig un exemple de lideratge femení boníssim, al marge de les decisions urbanístiques que prenguin al seu equip. Penso que, en termes generals, a les dones se’ns jutja de vegades per coses que no són estrictament professionals i és molt injust. Colau ha sabut moure’s bé en entorns que no són amables en cap cas.

P. Quin és l’estat de salut de la marca Barcelona?

R. La marca Barcelona continua tenint un magnetisme molt especial per les seves característiques inherents, com ara la seva identitat, la cultura, una tradició arquitectònica i urbanística excel·lent i un discurs d’encapçalar corrents de pensament molt avançats; aquests en són els actius, però és cert que ara mateix també planegen sobre Barcelona una sèrie de qüestions negatives, com per exemple que som la ciutat del no, és a dir, hi ha poca flexibilitat a Barcelona per veure com les iniciatives dels emprenedors, que la legislació no preveu, hi poden tenir cabuda si aporten coses positives. Això contrasta amb una personalitat de Barcelona d’abraçar les novetats i, fins i tot, de liderar-les.

P. En pot posar exemples?

R. En termes de mobilitat, la legislació dels patinets. En energia, les plaques solars. En qüestions immobiliàries, ara sorgeixen nous conceptes que preveuen canvis d’usos o usos urbanístics mixtos i la normativa no ho permet. Aquestes iniciatives s’haurien d’estudiar seriosament. En altres ciutats anàlogues, sí que es poden desenvolupar. El problema és que no acabem de tenir un projecte de ciutat a llarg termini. Em temo que s’està gestionant el dia a dia i que es diu no sistemàticament a qualsevol iniciativa privada.

P. També hi ha coses positives.

R. La capacitat de Barcelona per atreure talent internacional és espectacular. El 26% dels barcelonins han nascut fora d’Espanya i són un col·lectiu amb un nivell educatiu superior al local. Això és molt rellevant. A Madrid el punt fort ara mateix és saber donar cabuda a iniciatives del món empresarial i dels emprenedors.

P. El 2019 va explicar que tenia desenes de peticions d’empreses que es volien instal·lar a Barcelona. Ara també és així?

R. El que ha fet la crisi pandèmica és que el grau de contractació d’oficines baixi a totes les ciutats, però Barcelona s’està consolidant com a hub digital i tecnològic. Aquestes empreses digitals continuen actives buscant oficines i ens estem recuperant d’aquesta situació tan dura.

P. El teletreball es queda?

R. L’experiència del teletreball va tenir èxit al principi, però ara hi ha esgotament. Les empreses ens traslladen que la gent jove no està formada adequadament, que la vinculació amb l’empresa es debilita, que la relació amb l’equip no és la mateixa, que els processos de creació no són els mateixos... Els psicòlegs parlen de la màgia de les situacions inesperades. El món físic és important per a la interacció social, que en determinats negocis és imprescindible. Molts dels nostres clients que treballen per torns tenen la voluntat de fer tornar els seus equips, perquè detecten una certa baixada en la productivitat, però, també, una certa infelicitat.

P. Què recomana, lloguer o compra?

R. Assessorar una inversió és molt diferent d’assessorar un projecte vital. Si tinguéssim un mercat de lloguer sa, a una parella jove li recomanaria llogar, perquè és bo que tingui flexibilitat. El gran problema d’Espanya és que el nostre mercat és eminentment de compravenda, però els salaris mitjans no estan correlacionats amb l’esforç de comprar un pis quan ets jove, i encara menys si no tens parella. L’obligació que tenim com a societat és construir un parc d’habitatge de lloguer suficient i, si és possible, a preus assequibles, i per aconseguir-ho la fórmula és la col·laboració publicoprivada. El sector públic hi ha de posar el terreny, ja que ha demostrat que no té ni els diners ni la voluntat —el que s’ha fet fins ara és misèrrim—, i el privat hi ha d’aportar els diners, l’experiència i la gestió d’un parc de lloguer.

P. L’exemple és la compra del gimnàs Sant Pau que han fet entre l’Ajuntament i l’empresa de Jaume Roures?

R. Que s’hagi salvat el gimnàs per la seva implicació social segurament és una bona notícia, però els casos en què es fan operacions immobiliàries amb algú que no és immobiliari, però que té altres interessos a la ciutat, que rep contractacions de l’Ajuntament d’altres qüestions, em sembla que no es poden posar d’exemple. Aquí hi ha una indústria immobiliària amb la qual no es genera un pont de confiança, i això és el que fa que no tinguem un parc d’habitatge amb col·laboració publicoprivada suficient. Busquem mecenes o gent de la indústria? No resoldrem el problema de l’habitatge si hi perdem diners, i l'empresa de Roures hi entra perdent diners. Ho ha dit. Així que és una solució puntual per salvar el gimnàs.

"Vull que vingui l'Hermitage"

P. Vol el Museu Hermitage a Barcelona?
R. Jo sí que vull que l'Hermitage vingui a Barcelona. Podem discutir la ubicació, però veig correctíssim que el món de la inversió vulgui engegar projectes culturals amb voluntat de guanyar diners. Si haguéssim d'entrar a analitzar qualsevol projecte i censurar-lo pel fet que es vulguin guanyar diners, aquesta ciutat no hauria evolucionat. Cal buscar el punt d'equilibri.
P. Entrarà en política?
R. No. Molta gent m'ho pregunta perquè veuen que tinc voluntat d'impacte a la societat. Sempre procuro que les meves opinions no estiguin polititzades, sinó que siguin tècniques. Governi qui governi, sempre estic a disposició.
P. Queda molt camí per a la igualtat?
R. Hem fet camí, però en queda. La foto del poder econòmic encara és molt masculina. El que els diria a les dones joves: us esperem i us necessitem.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >