Selecciona Edició
Connecta’t

La nova Catalunya de la covid

La Societat Catalana de Geografia assenyala en una nova publicació les desigualtats socials, l’impacte econòmic i els conflictes medioambientals i urbans derivats de la pandèmia

Covid Catalunya
Les vacunes són la millor drecera per aproximar-nos a la nova normalitat. A la imatge, un vial d’AstraZeneca.

El virus no hi entén de fronteres ni de classes socials, deien, però ningú ha patit la covid com les rendes baixes. La pandèmia no discrimina cap gènere, asseguraven, però les dones n’han sortit especialment malparades. Barcelona atreu any rere any part de la població rural, explicaven, però el 30% dels barcelonins marxarien de la capital si poguessin. Abans d’entrar a la feina cal fitxar amb la targeta, manaven, però els professionals poden treballar en pijama des de casa.

El món s’ha transformat des de l’aparició del coronavirus. I alguns canvis no tenen marxa enrere. “Som davant d’un canvi radical a tots els nivells”, escriuen els doctors en Geografia Jesús Burgueño i Josep Oliveras en la introducció del llibre La nova geografia de la Catalunya postcovid, elaborat per la Societat Catalana de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans amb la voluntat de “caçar efectes papallona”. “Si confinem Barcelona, la platja rebenta i les bicicletes accentuen l’erosió dels camins de Collserola. Si obrim portes després d’un tancament, els accidents de muntanya es disparen”.

La convivència durant la pandèmia ha estat un joc de contrastos i de contrapesos, com les decisions de les administracions per trobar l’equilibri perfecte entre sanitat i economia. “La molt millorable gestió de la pandèmia ha demostrat que els nostres polítics i gestors no coneixien prou bé el país”, lamenten els autors.

L’obra planteja la profunditat d’alguns dels canvis sociosanitaris, econòmics i urbans, entre d’altres, que l’actual crisi sanitària posa sobre la taula.

Rendes baixes, alts contagis

“Al món real, el virus és com un míssil dirigit cap als més vulnerables de la societat. I això no passa perquè els prefereixi, sinó perquè estan més exposats, són més fràgils i estan més malalts”. El periodista Charles Blow ja va alertar el 5 d’abril del 2020 en una columna a The New York Times de l’impacte tan diferent de la pandèmia en les classes més desprotegides. Argumentava que el 58% de les víctimes per la covid del comtat de Cook de Chicago eren negres, mentre que la població d’aquesta raça no superava el 23%.

Els Mossos d’Esquadra controlen el pas dels vehicles a la Conca d’Òdena. ampliar foto
Els Mossos d’Esquadra controlen el pas dels vehicles a la Conca d’Òdena.

Les dades de contagis de Catalunya confirmen aquesta tendència. Segons els registres de les Àrees Bàsiques de Salut (ABS), l’afectació també ha distingit entre classes socials. Durant el primer mes de confinament, algunes zones de Nou Barris, a Barcelona, de rendes baixes, duplicaven de llarg la incidència acumulada de les zones de Sarrià-Sant Gervasi, les més riques de la ciutat: Roquetes registrava 940 casos per cada 100.000 habitants, i Verdun, 852. Pedralbes i Sarrià en registraven menys de 350.

“La covid ha posat en evidència les desigualtat de salut de la població que tenen a veure amb les condicions de vida, la pobresa i l’accés als serveis, en especial als de salut”, analitzen els geògrafs Anna Ortiz i Miguel Solana, autors d’un dels capítols del llibre. “Les pandèmies posen en relleu el cercle viciós en què s’instal·len la malaltia i la pobresa: no només suposen contraure una malaltia greu que pot comportar la mort, sinó que una part dels afectats queda amb seqüeles que afectaran la seva qualitat de vida, la possibilitat de reincorporar-se a la feina i la possibilitat de tenir una vida activa i plena”.

L’actual conseller de Salut de la Generalitat, Josep Maria Argimon, admet que les condicions de vida dels ciutadans són clau per a la prevenció de les malalties: “Les desigualtats socials i econòmiques impacten molt sobre la salut”, explica des del Departament. “I sempre que es vulgui reduir desigualtats, cal anar a l’arrel del problema, que és social i econòmic. Cal un model d’educació inclusiu que doni les mateixes oportunitats a tothom, i això ara no passa”.

El tanatori de Collserola va convertir un aparcament en magatzem per a fèretres. ampliar foto
El tanatori de Collserola va convertir un aparcament en magatzem per a fèretres.

L’exconsellera del Departament entre 2003 i 2010, Marina Geli, incideix en la capacitat de confinar-se com a valor de protecció, sobretot durant la primera onada. Aquella població que necessitava desplaçar-se per mantenir el seu lloc de treball quedava més exposada al risc. “Alguns confinaments han estat precaris per treballar en feines vinculades als serveis, o que no permetien el teletreball”, reflexiona.

Si bé l’exconsellera reconeix que les desigualtats socials no poden reduir-se en poc temps, admet que la situació ha requerit plans de xoc per contenir els positius entre els col·lectius més vulnerables. “Es van oferir hotels a aquelles famílies nombroses o a persones que no podien fer un confinament adequat, i això és un gran pas”, celebra, tot i que assenyala algunes mesures que van quedar a mitges. “S’hauria pogut articular una prestació econòmica per evitar que la gent anés a treballar”, apunta. “Els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) van cobrir part del salari d’aquella gent amb contracte, però què va passar amb tota la població que treballa en negre?”, es pregunta. “Van fer un confinament menor per buscar-se la vida”.

Argimon reivindica el paper de la sanitat com a limitador de les desigualtats. “Som redistribuïdors de renda”, apunta, “aquest és el nostre punt fort per reduir desigualtats”. I també defensa l’enfortiment del sistema en les zones més vulnerables: “Cal destinar més professionals en alguns territoris concrets, basant-nos en les seves necessitats”.

El conseller parla de present, però també de futur. La pandèmia de covid ha amagat moltes patologies, que malauradament tindran un impacte en la salut col·lectiva. “L’infradiagnòstic de moltes malalties és el drama ocult d’aquesta pandèmia”, lamenta. “És l’onada invisible, i ho serà els propers anys. Sumem gairebé 500 dies abocats a la covid, i no podem tractar com deuríem algunes malalties greus com el càncer o les patologies del cor. Veurem una reducció de l’esperança de vida”.

Tot i que l’Estat del benestar té en la sanitat un dels seus pilars, Ortiz i Solana apunten un dels seus enemics: el neoliberalisme. “Marca les polítiques públiques dels països” i ha condicionat la resposta dels diferents territoris durant la pandèmia. L’ideari neoliberal, escriuen, ha incidit en “l’aprimament” dels sistemes sanitaris públics i la “desprotecció” d’alguns grups de població.

Les retallades en sanitat del govern d’Artur Mas encara pesen com una llosa al sistema. El pressupost actual, de menys de 9.800 milions d’euros, encara és inferior al del 2010. En aquest sentit, un comitè d’experts va presentar al setembre de l’any passat 30 mesures per enfortir el sistema de salut, després que la covid en mostrés les costures. El text reclama 5.000 milions d’euros més de pressupost, xifra que ja recull l’actual acord de govern, tot i que supedita els números a “la millora del finançament de la Generalitat”. Argimon reclama destinar bona part d’aquests recursos als professionals. “Hem de millorar les condicions dels treballadors: així retindrem el talent que hem format amb els impostos de tots”, exposa.

L’exconseller de Salut entre 1988 i 1996, Xavier Trias, coincideix amb l'actual responsable del Departament, i il·lustra l'evolució dels últims anys: “En 20 anys hem passat de ser 6 milions a 7,7 a Catalunya, amb un pressupost molt similar en sanitat. Això s’ha assumit amb gairebé els mateixos professionals. L’Estat hauria de plantejar quins salaris tenen, perquè no són acceptables”.

“És necessari desplegar l’alta tecnologia a tots els territoris,
i no només a Barcelona”

Argimon assenyala un segon repte per al futur: “Hem de renovar l’obsolescència tecnològica que tenim”.

Comarques o vegueries

La paraula del 2020 a Catalunya va ser coronavirus, però desconfinament i desescalada van estar entre les 10 finalistes. Les obertures i tancaments perimetrals decretats per la Generalitat van fer tangibles noves línies sobre el mapa: de les comarques es va passar a les àrees bàsiques de salut, i d’aquí, a les regions sanitàries.

La reorganització territorial de la comunitat és una necessitat per a Burgueño, i l’aparició de les noves delimitacions arran de la pandèmia és una oportunitat que no es pot desaprofitar. “La importància de l’organització territorial no és una qüestió identitària”, defensa, “sinó el convenciment que el país pot funcionar millor”. El geògraf considera que l’actual divisió en províncies i comarques està obsoleta. “Amb les comarques perdem eficàcia. No s’ajunten esforços per tenir una mirada àmplia”. El futur, explica, passa per activar les vegueries com a organització administrativa en lloc dels consells comarcals i les diputacions. “Ara que la Generalitat i l’Estat han de parlar i negociar, és un bon moment per implantar les vegueries”.

La distribució territorial per vegueries és similar a les regions sanitàries que tant s’han remarcat durant la pandèmia, i Argimon accepta que seria un bon model d’organització. “Cal repensar l’actual model”, defensa, “ara mateix les províncies tenen poca utilitat: les necessitats del Berguedà i de Barcelona són ben diferents”. Burgueño va més enllà: cal triar, o comarques o vegueries.

Un dels primers a dibuixar noves línies sobre el mapa per qüestions de salut va ser el mateix exconseller Trias, que va completar les primeres regions sanitàries. “Necessitàvem una xarxa d’hospitals comarcals distribuïts per Catalunya perquè la sanitat catalana estava molt centrada en les grans capitals, i més a Barcelona”, recorda. “Vam potenciar aquests centres hospitalaris comarcals, que ara han evolucionat en les àrees bàsiques de salut. La configuració de l’assistència primària en aquestes àrees ofereix una equitat que pocs països tenen”.

Un home passeja per la Rambla de Barcelona en el Sant Jordi més solitari, el 2020. ampliar foto
Un home passeja per la Rambla de Barcelona en el Sant Jordi més solitari, el 2020.

Trias reclama ara que aquella redistribució del sistema sanitari faci un pas més. Catalunya ha d’aconseguir tenir un parc hospitalari on els casos més complicats no hagin d’ingressar pràcticament sempre a Barcelona. “No té sentit que tots els malalts complexos hagin d’anar a Barcelona: la sanitat d’alta tecnologia ha de travessar Collserola i desplegar-se per altres territoris. Al Vallès, per exemple, el Parc Taulí no ha de competir amb la Mútua de Terrassa, sinó amb els centres de la capital”.

Treballar des de casa

El confinament va suposar el primer gran repte laboral. L’activitat econòmica necessitava seguir funcionant, però ningú podia sortir de casa. En el millor dels casos, la solució necessitava dos ingredients: un ordinador i connexió a internet. Benvingut, teletreball.

La pandèmia ha augmentat l’interès per sortir de
les zones urbanes
cap al camp

“La pandèmia l’ha incorporat com una variable més del procés productiu”, celebra Salvador Guillermo, secretari general adjunt de Foment de Treball. “De teletreball n’hi haurà més que abans, però no és la solució a totes les qüestions”, avisa.

L’investigador de la Universitat Rovira i Virgili, Joan Alberich, assegura que el teletreball “s’ha revelat com una peça fonamental” de l’activitat econòmica actual, i avança que les empreses que l’implantin satisfactòriament sostindran la capacitat productiva de manera més sòlida. “El potencial existeix”, escriu, “però caldrà invertir en el capital digital necessari”. L’expert recull al llibre que alguns estudis indiquen que un 30% dels treballadors han començat a teletreballar durant la pandèmia. Segons l’Enquesta de Població Activa, el percentatge era del 8,3% a Espanya, xifra inferior a la mitjana de la Unió Europea (16,1%).

Aliments per repartir a persones desfavorides a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. ampliar foto
Aliments per repartir a persones desfavorides a la parròquia de Santa Anna de Barcelona.

Un estudi de Comissions Obreres assegura que el 57% dels treballadors catalans podrien teletreballar. “La incidència del teletreball augmenta amb l’edat, i és especialment intensa a partir dels 55 anys”, assegura Alberich.

Aquesta nova realitat es vincula actualment amb una oportunitat per millorar la conciliació familiar però també té desavantatges. “El teletreball pot generar la sensació d’estar tot el dia teletreballant, amb un perjudici importantíssim per a la salut”, raona Alberich. Guillermo admet que acumular hores dins d’un mateix sostre no és la millor estratègia per aconseguir el propi benestar, perquè s’acumulen “càrregues personals, familiars i laborals” en un mateix espai.

L’activitat turística ha estat un dels sectors econòmics més afectats durant la pandèmia. L’afiliació a la Seguretat Social en municipis turístics com Salou va reduir-se un 47% al segon trimestre, en comparació amb l’any anterior, i les pernoctacions van caure un 70% a Catalunya el 2020, segons recull el llibre. L’oferta turística, tanmateix, no és excessiva segons Guillermo. “Cal treure la idea que el turisme no és bo. Hi ha països que tenen petroli, altres tenen muntanyes, i nosaltres tenim sol”, reivindica. “Catalunya és una referència i representa un 25% de la despesa turística a l’Estat”. “No hi ha sectors dolents, alguns creixen excessivament, però no han de carregar la culpa. Cal buscar un turista més cultural, que per exemple pugui anar al Liceu per enriquir la seva estada”, defensa.

L’investigador de la Universitat de Lleida Daniel Paül, i el catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat de Barcelona Francesc López adverteixen que la primera etapa postcovid serà “un escenari de crisi” per la dificultat de corregir el dany de la pandèmia. “Hi ha un consens en la previsió d’una prolongació de la crisi econòmica, la qual cosa afectarà el sistema econòmic, essent el turisme un dels sectors més exposats i vulnerables”.

Una sanitària reivindica millores en les condicions del sector després de setmanes d’intensa activitat laboral, el maig del 2020. ampliar foto
Una sanitària reivindica millores en les condicions del sector després de setmanes d’intensa activitat laboral, el maig del 2020.

Els experts plantegen la possibilitat que, malgrat controlar la covid, el virus no desapareixerà, i a més hi ha el “risc” de l’arribada de més pandèmies. L’actitud proteccionista dels països estrangers, de qui depèn especialment l’oferta turística catalana, obliga a posar el focus, escriuen, en el “turisme de proximitat”. “La seva continuïtat com a destinació turística passa per complir les condicions de smart (intel·ligència), sostenibilitat i seguretat”.

Adeu, Barcelona

El poder olímpic de Barcelona ha començat a deixar lloc a l’atracció dels entorns rurals. Un 30% dels barcelonins va reconèixer a l’Enquesta de Serveis Municipals del mateix ajuntament de la ciutat que marxaria de la capital si pogués. La xifra és gairebé el doble que el 2018. De fet, uns 13.000 barcelonins ja van abandonar el municipi, segons l’Oficina Municipal de Dades, que va basar-se en el padró de gener a octubre del 2020. Aquesta tendència no és única a Barcelona. Un estudi de The New York Times basat en l’anàlisi dels telèfons mòbils assegura que 450.000 persones van marxar de Nova York els dos primers mesos de la pandèmia.

“El refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història”, escriu el geògraf i expert en estudis urbans Oriol Nel·lo. Les diferències en les condicions de l’habitatge, les oportunitats del teletreball i la dispersió dels serveis, entre d’altres, són els principals factors que han propiciat la voluntat de marxar de les àrees urbanes, segons l’expert. “La residència en àrees de baixa densitat ha aparegut com una possibilitat desitjable per a una part de la població urbana de Catalunya”, analitza.

Nel·lo assenyala la pèrdua del pes relatiu demogràfic de Barcelona sobre el conjunt de la comunitat. Si a mitjan segle XX gairebé aplegava el 40% de la població catalana, actualment reuneix el 21,4%, una xifra calcada a la de l’àrea metropolitana (21,5%). La resta de la regió metropolitana registra una població superior (24,3%), mentre que la resta de Catalunya assumeix la major part (32,8%). “Sigui com sigui, la tendència a la desconcentració de la població era, ja abans de la pandèmia, un corrent de fons”, assegura l’expert en estudis urbans.

La tendència a sortir de la ciutat, però, no s’explica per un interès en la vida tradicional agrària, segons Nel·lo, sinó per un interès a residir en àrees de baixa densitat sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveix de què disposen a la ciutat. “Estem més davant de la voluntat d’estendre la ciutat que no pas de marxar-ne”, resumeix el geògraf. “L’aspiració majoritària sembla ser la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat”.

Nel·lo alerta també dels riscos que pot comportar una nova dispersió urbana. “Tindria conseqüències preocupants, tant en termes ambientals com socials, a causa de la fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola, l’increment de la mobilitat privada i l’aprofundiment de la segregació residencial”. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ