Selecciona Edició
Connecta’t
A LA GRAELLA CRÍTICA i

Qui ho ha fet?, l’única pregunta de ‘Moebius’

Un argument senzill que no té res de mirada antropològica a una comunitat

Una imatge de la sèrie 'Moebius'.
Una imatge de la sèrie 'Moebius'. TV3

Ha acabat Moebius, una sèrie que, després de fer alguns apunts argumentals suggerents al segon capítol, s’ha anat aprimant per acabar sent un senzill whodonit per dir-li a l’espectador, el penúltim minut, qui ho va fer. En aquest cas... qui és el responsable de la mort de l’Àlex, un noi que ha patit bullying a l’institut. Però aquest argument que enceta la sèrie es desdibuixa, s’evapora, a mesura que les sospites sobre la culpa de la seva mort es desplacen dels companys de classe als seus familiars. La menció al bullying serveix per emmascarar un crim, desorientar temporalment la investigació. Els responsables de la sèrie parlen d’una mirada antropològica a la comunitat relacionada amb el tràgic episodi. No crec que n’hi hagi prou amb apunts sobre infidelitats conjugals o sobre una cobdícia mal portada per fer el salt de l’amaniment argumental a l’anàlisi antropològica. L’únic esbós de densitat argumental, ho dic pel to i la durada, es dona en un monòleg d’un personatge apel·lant a l’omertà, a l’oblit... per salvar la família, a la que cal fer costat en front de gent que “no és d’aquí” i “se n’anirà”. Ser forastera és el principal pecat del personatge que persisteix a voler saber la veritat. I el principal inconvenient per submergir-la en un silenci comunal, poc dens, feble.

Les primeres crítiques a la sèrie van venir perquè l’edat dels actors no s’ajustava als seus personatges. Resulta que alguns dels jovenets que acabaven el batxillerat estaven interpretats per actors nascuts el 1998. O sigui una mica granadets per està encara preparant la selectivitat. Però, de fet, la sèrie abandona l’institut a mesura que prosperen les sospites de la professora, i d’una companya de la víctima, sobre la responsabilitat d’alguns veïns. I l’edat dels estudiants no és un obstacle per la versemblança. Per aquest motiu, a diferència de Merlí, dels mateixos autors, aquí no hi ha l’abundància de festetes estudiantils. Pràcticament fins el darrer capítol no n’hi ha. Una festeta que, novament, es fa llarga i avorrida.

Una singularitat de la peça és que els mossos no hi pinten res llevat d’una providencial aparició al darrer capítol, quan tot ja està esbrinat. A l’inici, l’explicació sembla lògica perquè es tracta d’un cas de suïcidi per bullying. Un cas tancat on no cal fer més indagacions. Però a mesura que la professora flaira que la mort del xicot no va ser accidental o voluntària, amb unes investigacions que posen en perill la seva vida... tampoc se li acut anar a comissaria. Els mossos solament apareixeran quan tot estigui dat i beneït. Desconfiança amb l’eficàcia de la nostra policia? Una manera perquè conductes sorprenentment amateurs dels implicats no siguin detectades massa aviat i escurcin el misteri? Una fórmula per enlairar el paper de la professora/investigadora? No és important, però és curiós.

Un bon repartiment, amb calculada barreja de personatges joves i adults per atraure més població televisiva, i l’espera a resoldre un únic, elemental, misteri, ha donat bones audiències a la sèrie, encara que no sé com acolliran la invenció final. A pesar de l’èxit...no cal una segona temporada. El mort ja se n’ha anat tranquil.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ