Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

La pinça

El català perd presència a l’espai públic a causa de la pressió de dues ideologies antagòniques

En les assemblees del 15-M l’ús del català va decaure apel·lant a la comprensió col·lectiva.
En les assemblees del 15-M l’ús del català va decaure apel·lant a la comprensió col·lectiva. EL PAÍS

L’altre dia hi va haver un bon suflé tuitaire, una d’aquestes polèmiques que s’inflen de seguida a les xarxes i després com si res. Un usuari del metro de Barcelona es va queixar que, davant d’una incidència i de la necessitat de transmetre informacions per megafonia, l’empresa fes ús només de la llengua castellana, queixa a la qual va replicar el compte oficial de TMB recorrent a una política lingüística d’empresa prou singular: “Els empleats i empleades de TMB poden parlar tant en català com en castellà, ja que totes dues llengües són oficials a Catalunya. En el moment d’una incidència són ells qui escullen l’idioma que els és més fàcil per donar un missatge clar i concís”. Per descomptat les crítiques no van trigar gens, algunes d’aïrades i viscerals, d’altres recorrent a la vigent llei de política lingüística per recordar que, com a empresa pública, TMB havia de tenir la llengua catalana com a preferent.

La gràcia de la polèmica no és tant la queixa en si, ni el que passi amb la megafonia a l’espai públic (que és prou important, esclar), sinó l’argumentació desplegada en la resposta, perquè revela fins a quin punt s’ha assumit que la llengua catalana pugui ser sobrera d’acord amb principis que operen al marge de les lleis desplegades fins ara, especialment la mateixa llei de política lingüística. Ens trobem davant d’un exemple paradigmàtic de la pinça a què s’ha sotmès el català des de dues ideologies antagòniques que, malgrat això, han acabat convergint: la llengua com a expressió de l’individu i la llengua com a expressió de la majoria de classe.

En el primer cas, el de la llengua com a expressió de l’individu, som davant dels postulats liberals que les llengües no són més que sistemes de comunicació, que no representen res de simbòlic o identitari, i que en el cas que ho representin, això sempre serà negatiu. I que tothora tens el dret de fer servir la llengua que tu vulguis, perquè el mateix concepte d’oficialitat —sempre al més alt nivell en estar consagrat en textos constitucionals— et permet de saltar-te les regulacions derivades de lleis o reglaments menors. No cal dir que en els darrers anys hem tingut una bona dosi d’aquest pensament a través d’un partit com Ciutadans, que malgrat l’ensulsiada ha aconseguit que el seu missatge arrelés amb tota normalitat.

En el segon cas, el de la llengua com a expressió de la majoria de classe, som davant de valors d’esquerres nascuts a les assemblees del 15-M. En el mateix moment que es començaven a compartir lluites sobre habitatge, feminisme o medi ambient, es comminava els assistents a les assemblees a expressar-se en castellà, “que así lo entendemos todos”, en una solució que aconseguia just la inversa del que es pretenia amb la resta de lluites: invisibilitzar una minoria (la dels catalanoparlants); és la mateixa estratègia, de fet, que li hem vist fer a Ada Colau en campanya amb els seus vídeos. D’aquí hem passat a la construcció d’un relat que ha consagrat la idea d’una llengua de classe (el castellà) i el dret del treballador a emprar la llengua que consideri oportuna en el seu lloc de treball. En aquest discurs, per descomptat, adreçar-se-li en català (llengua d’una minoria burgesa i opressora) era vist com un acte prepotent i supremacista.

Llegint el tuit de TMB, doncs, és clar que es proclama el dret del treballador de fer servir la llengua que cregui convenient perquè aquí el que tenim són dues llengües oficials. És la tenalla perfecta, la síntesi del doble arraconament del català, la constatació que tens no un sinó dos motius per prescindir de la llengua catalana, fins i tot si ets una empresa de servei públic i si la llei t’obliga a tenir-la com a vehicular. Per sort, el mateix compte de la companyia va acabar rectificant, santament: “La resposta que s’ha donat no és adequada i no respon als protocols de TMB. La llengua vehicular de TMB és el català”, però ens hem quedat sense saber si el missatge ha arribat també als treballadors que fan ús de la megafonia. No ens podem quedar només a Twitter, perquè el suflé baixa, i la pinça estreny.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ