Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

El cos i el caos

Noa Noguerol, l’afany d’intentar escriure d’una altra manera el que ja se sap

L'escriptora Noa Noguerol.
L'escriptora Noa Noguerol.

No és fàcil descriure què és Carn de cos cru, el primer llibre de Noa Noguerol (Barcelona, 1997), entre altres raons perquè la seva complexitat desmunta la validesa de la terminologia convencional que es faria servir per adscriure’l a un gènere o un altre. En un principi, és evident que les tres parts en què es divideix el llibre —‘Osmosi’, ‘Isquèmia’, ‘Acalàsia’, termes mèdics referents a uns processos biològics que treballen en contra del benestar del cos— estan escrites en prosa. És evident, també, que a cada una hi figura un marc narratiu: encara que semblin construïts amb la matèria d’algun malson, hi ha uns personatges; encara que semblin habitar en alguna zona d’ombra, són els protagonistes d’unes accions; i, encara que segurament deuen monologar, és innegable que entre tots s’esforcen per mantenir alguna mena de comunicació qualificable a vegades com l’intent d’un diàleg.

No és menys evident que existeix una veu narradora, tot i que en aquest territori el lector comença a perdre les certeses: no es triga a constatar que la seva identitat és canviant i no li són alienes les mutacions, com si l’última cosa que li interessés fos mostrar-se fiable, o com si l’objectiu primer de la intenció d’aquesta veu que narra hagués de buscar-se en els tentacles d’un llenguatge poètic i gens referencial on les el·lipsis, els símbols i les metàfores despleguen la seva fortalesa per narrar la cosmologia del desig d’un cos que es desitja a si mateix —si és que pot dir-se d’aquesta manera—, d’un àngel “d’energia pura, perdut en ventres massa grans, de fi i fons, tifons que la xuclaven molt avall”.

El cos i el caos

CARN DE COS CRU

Noa Noguerol Fonoll

152 pàg. 15 euros

Pot haver-hi qui consideri que el tema central de Carn de cos cru siguin les peripècies mentals d’un cos; pot haver-hi qui detecti en l’escriptura de Noguerol la voluntat d’atorgar el protagonisme al text mateix, a la lectura, com si els mateixos aspectes formals exigissin esdevenir la centralitat temàtica del text. Cap de les dues visions són errònies, sinó complementàries: així com la veu narradora persegueix, amb l’angoixa de la persecució, aquella cosa estranya que és ella mateixa i que li ha vingut donada —el seu cos, o el seu caos—, també és veritat que el lector assisteix a una altra persecució, a les trames volàtils, als arguments no lineals, a la sensació d’ingravidesa, a la suma de situacions fragmentàries que es desdibuixen tan bon punt són atrapades al llarg de Carn de cos cru.

Al capdavall, Noguerol no està fent una operació tan distant de la que va ocupar l’obra de Maria Gabriela Llansol, aquella escriptora portuguesa amb més d’un punt de contacte amb Clarice Lispector, i que com si descrivís abans d’hora l’escriptura de Noguerol, va afirmar: “Intentar dir el que una cosa és, és viure”. També es podria dir d’una altra manera: intentar escriure d’una altra manera el que ja se sap —el que saben els lectors i el que saben els que no són lectors— és escriure de debò; i això és el que fa Noguerol de manera a vegades massa rudimentària, a vegades sense fugir d’un lirisme massa líric, a vegades buscant una profunditat i la creació d’un sistema de metàfores i al·legories que descodifiquin el món sense adonar-se del risc de caure en un pou de pedanteria. Potser perquè Noguerol deu saber que el pensament no necessàriament ha de ser racionalitat —que quan s’escriu és difícil expressar-se—, sinó que també pot ser un feix de reflexions, sentiments i visions que s’encadenen i van fent camí com si fossin les anotacions d’un diari —literari, molt literari—, d’algú que, de sobte, s’adona del caos que envolta el cos.

No se sap què és Carn de cos cru, i tampoc se sap gaire què busca ser, però el lector de Noguerol sí que sap que ha llegit un d’aquells llibres que, com que fan angúnia, agraden molt.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >