Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Spinoza, maleït

La sentència que va patir el pensador és considerada una de les més severes en tota la història del judaisme

Spinoza, després del 'herem', va dur una vida discreta (polia lents) i austera, amb dues obres cabdals.
Spinoza, després del 'herem', va dur una vida discreta (polia lents) i austera, amb dues obres cabdals.

Les sentències dictades per tribunals seglars poden ser penoses, de vegades impròpies; però també poden ser revocades gràcies a l’indult o l’amnistia, segons els casos. Per contra, les sentències emeses per un tribunal religiós atempten contra unes creences que són molt més profundes que la fe en qualsevol determinada causa política: cosa d’escassa importància si es compara amb els dogmes de la religió. La Inquisició va cremar de viu en viu bruixes (vegeu els films de Dreyer), gais, Joana d’Arc (també Dreyer), Miquel Servet, Giordano Bruno i milers de persones més, solament perquè practicaven la màgia (blanca o negra), perquè tenien un coneixement del cos que contradeia l’ortodòxia de l’Església, o perquè creien que la Terra girava al voltant del sol. Això pel que fa als càstigs practicats per una religió cristiana que, segons que es diu, és la gran religió de la caritat i de l’amor (!).

Pel que fa a la religió jueva, un dels casos més impressionants en la història d’Europa, encara que no fos cruent, és el herem, o anatema, o maledicció, o excomunicació que va patir Baruch —o Benedictus, o Benet— Spinoza (1632-1677) el 27 de juliol de 1656. En aquell moment Spinoza encara no havia publicat cap llibre, i en publicaria molt pocs en vida, possiblement per un pur instint de supervivència, encara que els tribunals religiosos jueus no cremaven ningú —en tot cas, lapidaven, que tampoc no és agradable—; generalment es limitaven a expulsar de la comunitat, del “poble jueu”, aquells que haguessin infringit els més sagrats principis de la religió. No havia publicat res, però les seves converses amb amics i coneguts dins l’entorn culte en què es va moure a la ciutat d’Amsterdam —encara que Spinoza venia d’una família sefardita assentada abans a terres d’Espanya i de Portugal— van ser suficients perquè els parnassim, o dirigents de la comunitat, consideressin que el filòsof divulgava unes idees del tot inconciliables amb la fe judaica. Aquell any, Spinoza ja havia perdut quasi tota la fe amb què se suposava que va néixer, i començava a considerar algunes coses de tot punt irreverents: que Déu, tal com és concebut a la Bíblia, no existia; que les Escriptures no eren cap revelació divina, sinó obra d’autors de carn i ossos, desconeguts; que els miracles no existeixen, i que la substància del cos i la de la ment són una sola cosa. Més encara, que tota la realitat, tot allò que és, era Déu (si es pot posar en majúscula); d’aquí el seu dictum, molt conegut: Deus sive natura, és a dir, Déu i la naturalesa (la realitat) són la mateixa cosa.

Spinoza potser no va ser present en aquell acte de condemna radical de la seva persona i del seu pensament, i així es va estalviar de sentir una sentència que ha estat considerada una de les més severes en tota la història del judaisme: “Per decret dels àngels i pel mandat dels homes sants, nosaltres sotmetem avui a un herem, condemnem i maleïm Baruch de Spinoza, amb el consentiment de Déu ... i de tota la santa congregació ... Carregui ell amb el herem ... amb la maledicció que Eliseu va llançar sobre la joventut [Reis II, 2, 23-24] i amb totes les malediccions consignades a la Llei. Sigui maleït durant el dia i sigui maleït durant la nit ... El Senyor no tindrà pietat amb ell, sinó que deslligarà la seva còlera i el seu zel contra aquest home; tots els càstigs que estan escrits en aquest llibre cauran sobre ell, i el Senyor esborrarà el seu nom de la faç de la Terra i l’enfonsarà en el mal tot separant-lo de totes les tribus d’Israel”. Una maledicció d’aquesta envergadura era molt inusual entre els tribunals religiosos jueus, més encara als Països Baixos, on els jueus procuraven acomodar-se als costums quotidians de la població cristiana.

Possiblement Spinoza ja havia fugit d’Amsterdam dies abans d’aquest herem (no es va exiliar), i va menar una vida discreta —polia lents per a microscopis i telescopis—, austera i d’estudi, de la qual van sortir dos llibres que constitueixen la base de tota la filosofia moderna: el Tractatus Theologico-Politicus i l’Ètica, el segon traduït al català per Josep Olesti (Ed. Marbot, 2013; però comenceu pel Tractatus). Més que Descartes, Leibniz o Malebranche, tres autors que sempre són considerats pares de la nova filosofia, Spinoza va assentar les bases del racionalisme, del republicanisme modern, del liberalisme en matèria de religió i, sobretot, de la llibertat de pensament i d’expressió. Però també va deixar-nos aquesta consideració al capítol XX de l’esmentat Tractatus: “La finalitat de la República no és convertir els homes racionals en animals o autòmats, sinó, al contrari, fer que la seva ment i el seu cos exerceixin sense perill les seves funcions, se serveixin de la lliure raó i no s’ataquin entre si amb odi, còlera o engany, ni s’enfrontin amb malvolença”. No ens consta que els jueus hagin indultat mai Spinoza, però l’Encyclopaedia Judaica en parla amb respecte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >