Selecciona Edició
Connecta’t
A LA GRAELLA CRÍTICA i

‘Solos’, ciència-ficció fàcil d’oblidar

Els seus responsables es refien massa de tenir uns intèrprets indiscutibles per salvar uns guions fràgils

Helen Mirren, una de les protagonistes de la sèrie 'Solos'.
Helen Mirren, una de les protagonistes de la sèrie 'Solos'.

La ciència-ficció és un gènere difícil precisament perquè aparenta ser fàcil. I en aquest parany cau la sèrie de Prime Video (Amazon) Solos. Són set episodis independents, de mitja hora amb prou feines, protagonitzats per bons, boníssims actors (Helen Mirren, Anne Hathaway, Morgan Freeman, Constance Wu, Uzo Aduba, Nicole Beharie, Anthony Mackie). Llevat del darrer capítol, on Morgan Freeman comparteix protagonisme amb el personatge interpretat per Dan Stevens, tots han de resoldre la papereta amb un solitari monòleg o amb converses amb duplicats seus, fins i tot triplicats, o bé màquines. Si apareix breument un personatge subsidiari, molt poques vegades, és només per ajudar a resoldre el final del capítol. La càrrega és per als actors esmentats que, a més, liquiden l’argument en un únic escenari. Una sèrie (2021) de clara inspiració pandèmica i que no se n’amaga, particularment al capítol sobre Sasha. Viu enclaustrada fa més de vint anys en una casa segura i no en vol sortir malgrat que, sembla ser, el perill exterior ja no existeix i l’empresa que subministrava aquests refugis protectors tanca el negoci.

Aquests monòlegs disfressats obliguen els personatges a explicar-ho tot: què els passa o els ha passat, els sentiments que viuen o han viscut i... la filosofia que se’n pot treure de la seva molt particular situació. Aquest darrer punt és on més grinyola la sèrie. Vol dir-nos que no hem perdut el temps escoltant les peripècies dels personatges, incloses les anímiques, i fa que deixin anar píndoles d’una hipotètica profunditat. Cada capítol s’obre amb un interrogant que va en la mateixa direcció, subratllar la intenció reflexiva de les historietes i ho fa amb impostació. Vegeu algunes de les preguntes d’obertura: Qui ets si no recordes qui ets? Si viatges al futur pots fugir del passat? Imagina que et coneixes a tu mateix, qui veus? Fins on arribaries per tornar a trobar-te? Qui decideix qui encaixa en el món? etc. Potser el capítol més planer, amb menys recargolament especulatiu i amb una Jenny molt franca sobre les seves necessitats i desitjos és el que té la pregunta més senzilleta que es limita a plantejar un escenari: T’agradaria esborrar el pitjor dia de la teva vida?

La sèrie dona voltes a un catàleg de temes indiscutibles: la memòria, la possibilitat de corregir la teva biografia, la maternitat... Però un cop fet l’enunciat, el tractament és tou. Els seus responsables es refien massa de tenir uns intèrprets indiscutibles per salvar uns guions fràgils. Encara avui parlem de 2001, una odissea de l’espai. Dubto que de Solos se’n parli d’ací a dues temporades.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >