Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La renúncia a la pròpia carn

Maria Egipcíaca va viure al desert després d’una gran vida de disbauxa

Escultura de Santa María Egipciaca de Luis Salvador Carmona, que està al Museu Nacional d'Escultura de Valladolid.
Escultura de Santa María Egipciaca de Luis Salvador Carmona, que està al Museu Nacional d'Escultura de Valladolid.

Hi ha molta gent que ha renunciat a la carn dels animals, però n’hi ha hagut també molta que ha renunciat a la pròpia: aquest és el cas de Maria Egipcíaca, que es va passar quaranta-set anys al desert de Palestina després d’haver viscut una vida de gran disbauxa, com ho llegim al Dictionnaire de Bayle (Rotterdam, 1720; vol. III, pàg. 1928: ‘Maria Egipcíaca, famosa disbauxada i famosa conversa’; i així ho llegireu en una publicació d’extraordinària qualitat —tant per l’estudi inicial com per la traducció—, dita Les santes putes del desert, introducció, traducció i notes de Sergi Grau (Martorell, Adesiara, 2021).

Grau explica (amb més gran documentació i estudi que Michel Foucault a la seva Història de la sexualitat) que després de Constantí, quan es va acabar el temps del martiri, els cristians van trobar, per dir-ho així, que la seva carn no era prou castigada: les feres ja no se la menjaven a pler com al temps de Dioclecià. Llavors va començar (és un fenomen dels segles IV i V en especial, tant a la Tebaida egipcíaca com a terres de Síria que incloïen Palestina) aquest deler per sacrificar-se la carn, assumit pels primers cristians amb tanta voluntat, paciència i esperança en la redempció com s’havien ofert als lleons als circs de l’imperi.

S’ha pensat durant molt de temps que aquest sacrifici de la carn era d’origen hebreu, però no hi ha cap document que ho certifiqui. Més aviat, com s’ha demostrat a bastament en moltes i diverses publicacions, els paleocristians van heretar de Grècia una consideració molt negativa del cos (mireu el terme encratisme en un bon diccionari), sempre en favor de l’alta consideració que tenien per l’ànima; no per la intel·ligència, que és una altra cosa. Al mateix moment que es fundaven els primers centres dedicats a la vida monàstica van aparèixer en terres ermes i desertes de població els anacoretes i eremites, paraules que venen a significar el mateix: viure separats de la gent i en lloc apartat. És molt conegut el cas de sant Antoni, la vida del qual va ser narrada per Atanasi, llibre editat al monestir de Montserrat. Com ell, una munió de cristians desitjosos de vida eterna —de fet, la vida a la Terra ja se’ls feia força eterna, ateses les condicions en què vivien— van habitar en coves o a l’aire lliure, i els més extravagants damunt una columna, com varen fer els estilites (del grec stylos, columna), com el famós Simeó, portat al cinema per Luis Buñuel.

Les dones no van trigar a imitar els homes pel que fa a aquestes pràctiques de religiositat extrema, i entre elles destaca Maria Egipcíaca, sobretot per la magnífica narració de les seves aventures i desventures a càrrec de Sofroni. Va viure una colla d’anys a Alexandria, dedicada als plaers de la carn fins a l’extenuació pròpia i dels homes que la visitaven. Diguem-ho clar, que és com ho diuen tots els textos que ens han pervingut sobre la seva vida: era puta (porne, en grec, paraula veïna de pornografia). Aquí convé fer una consideració: els homes que se n’anaven al desert no eren ni putos, ni gais, ni adúlters, ni res que fos considerat objectable des del punt de vista de les morals jueva, cristiana o estoica. La raó per la qual les vides de les eremites està lligada a un passat de prostitució podria procedir de la consideració que la filosofia platònica, més encara l’aristotèlica, van tenir de les dones: “un home mancat”; potser també de la tergiversació de la vida de Maria Magdalena, que de seguida va ser considerada una prostituta, encara que el Nou Testament no ho digui; i potser, al capdavall, de la primera dona creada, Eva, emblema de tots els paral·lelismes que es puguin fer entre el gènere femení i el dimoni, el mal, la prostitució, l’argúcia, la manca de discreció, i tots els defectes que s’hi puguin afegir: això encara és viu.

Maria Egipcíaca, doncs, va estar-se al desert quaranta-set anys, dels quals els primers disset va viure de dos pans (Bayle) o dos i mig (Sofroni, vegeu la diferència!), i la resta dels anys de les herbes tan escasses que poden trobar-se en terres desèrtiques: és clar que la seva vida, un cop inventada i narrada, havia de servir per corregir les iniquitats i turpituds en què cauen les dones, tant com els homes. Cap al final de la seva vida solitària, l’Egipcíaca va trobar un monjo amb aficions igualment anacoretes, Zòsimas, que la va visitar dues vegades i quasi se’n va enamorar després que la trobés nua al desert i ella es tapés les vergonyes amb els parracs de l’altre.

Afegim a aquest comentari la recomanació d’un altre llibre, igualment bo: el de Peter Brown, un historiador que ara és moda, gran especialista en els primers segles del cristianisme i la síntesi entre hel·lenisme i cristianisme: El cuerpo y la sociedad: los hombres, las mujeres y la renuncia sexual en el cristianismo primitivo, que ara costa una mica de trobar (n’hi una versió francesa, més assequible). Estudiar dona vida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >