Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Fugida al monestir

Per la rebotiga de l'edifici de Pedralbes un creu que sent missatges espirituals destinats a ell. De l'hort medieval han tret ossos... de xai, amb el qual les monges feien brou i, en una paret, un obrer es va retratar amb barba i turbant: un musulmà en lloc cristià

Una conservadora mostra un cantoral del XVI en una sala de reserva del monestir de Pedralbes.
Una conservadora mostra un cantoral del XVI en una sala de reserva del monestir de Pedralbes. EL PAÍS

Silenci absolut que el sord degoteig de l’aigua, invisible entre les verdes plantes, augmenta. Un parell de peixos vermells llisquen sense esforç per la font circular... Contemplo l’escena amb l’esperança que surti alguna frase més intel·ligent del que em correspon perquè salvi la crònica. És evident, llegida fins aquí la cosa, que el miracle no s’ha donat. La pregunta, en qualsevol cas, és què es pot fer, un primerenc matí de dissabte, al centre del claustre de Santa Maria de Pedralbes. Hi havia 13 opcions més per escollir de la iniciativa municipal barcelonina In Museu, on els centres mostren les seves inaccessibles rebotigues. Potser es tractava d’una fugida.

L’aigua és vida, puresa, neteja, enumero, i els quatre camins que condueixen a la font, potser els quatre rius que sortien de l’Edèn... És evident que ja estic sota els efectes d’una espiritualitat que encara es pot respirar en aquest edifici que la reina Elisenda de Montcada va fer construir l’any 1327. «Aquí sempre estem molt tranquils», informa el jove de recepció a l’encara més jove estudiant subempleada que debuta amb ell a l’entrada. Esperem que qualli el grup de vuit que es posarà, amb disciplina escolar, sota les explicacions d’una guia competent, però de rostre, discurs, maneres, ritornello i veu puerils clarament poc conformes, amb les provectes edats del col·lectiu. La meva predisposició a la ganyota canvia a rondinament quan fa saber que Elisenda era la tercera dona del rei Jaume II, que, quan es va casar, «tenia ja una edat molt avançada, 50 anys... per a l’època», afegeix rabent.

És un dia especial i la conservadora-cap del museu surt a rebre la comitiva a la porta del despatx del personal tècnic (sala de tasques quan les monges), amb sostre voltat i finestres de somni. És un dels museus més particulars de Barcelona perquè no està construït ni pensat com a tal: «Les peces s’exposen on s’utilitzaven, són al lloc on han estat sempre», afirma. És a dir, 700 anys ens contemplen. Amb dissimulació, miro els col·legues d’excursió: aquest missatge de permanència, de serè ordre, només jo l’he captat en tota la seva fondària, ja que estava predestinat per a mi.

La veu de l’amfitriona retorna en el moment que explica que, durant la Guerra Civil, el monestir va acollir peces del Prado camí de la seva evacuació d’Espanya, així com bona part dels arxius de la Generalitat que no cabien als senyorials amagatalls de Viladrau. Ho explica darrere d’una taula amb un dels primers llibres de registre del museu, tot a mà, amb plomí, amb números en cada objecte que han quedat assignats per sempre, tot i que després vinguessin carpetes amb fitxes i fotos en blanc i negre, després en color i, finalment, l’inventari informatitzat, ara cap a un 2.0. «Gairebé ho hem trobat tot perquè les monges, que viuen al costat, es van emportar peces a la seva nova seu: encara són les propietàries de tot», aclareix.

No deu quedar res per escorcollar del monestir perquè la conservadora mostra publicacions de tot: de cel·les, cantorals, ceràmiques, pintures, mobiliari... Hi ha fins i tot investigació arqueològica: s’ha trobat l’hort medieval, on llançaven els vasos trencats. Volen acabar de recuperar-lo i plantar el que cultivaven. Tant han remogut que han aparegut «restes de menjar i llavors... i ossos». ¿Humans? «No, de xai, amb els quals suposem que feien brou». Potser es podrà visitar per a les festes de Santa Eulàlia de 2022.

Abans de prosseguir amb el periple, hi ha temps per al discurs feminista avant la lettre de l’astuta Elisenda, que «feia asseure els consellers reials tots en un banc mentre ella estava en un tron més alt, dreta». Responia així als homes: en l’època, s’utilitzaven les anomenades cadires baixes de dama, d’inferior altura que les destinades als homes. Algunes d’elles, dels segles XV al XVII, al costat de caixes de nòvia amb incrustacions (les monges provenien de cases adinerades i el seu dot solia ser notable), són en una de les sales de reserva del monestir, després d’un laberint d’escales i passadissos.

«De vegades ens costa orientar-nos fins i tot a nosaltres», diu la restauradora, que rep ara, entrant a l’estada amb algunes de les quatre mil peces, majorment mobiliari del museu. L’habitació, de sostres alts, n’és una mostra: hi ha una miríada de cadires de tota mida i condició, caixes, secreters... tot en prestatgeries. Excepte per l’exquisitat del contingut, té un look de magatzem final d’Ikea on es recull el moble embalat. L’espai no està aclimatat, de manera que es controla molta calor i humitat: «Els mobles necessiten estabilitat». De nou, els acompanyants no sembla que s’adonin del missatge codificat, absorts en el cantoral de pergamí gegant del XVI, amb coberta de fusta i capitulars en or: desperta l’únic i consensuat «¡oh!» del grupet.

Els cuidadors posen trampes amb feromones per caçar insectes i constatar quina mena de plagues sotgen i castiguen amb afany el corc, però no són els pitjors enemics. El més nociu, els coloms i els seus excrements, com bé sap la sepultura de la reina, amb portes que sostenen una xarxa per impedir el seu accés. El restaurador que explica la rehabilitació (deu anys d’estudi) de la capella de Sant Miquel del costat m’indica una taca negra a dalt del mur que emmarca la superba tomba: «Un treballador s’hi va autoretratar, amb la seva barba i turbant: hi havia musulmans a l’obra del monestir».

Sí, és allà: petit entre marbres, però ho va fer ell, va ser part anònima d’això; va realitzar una bona tasca i, possiblement, això el va deixar content. Potser el tercer missatge d’un convent que sembla que protegeix el visitant, perseguit abans d’entrar per unes presses i una realitat que un no entén ni sap com interpretar.

Són set els peixos vermells, ara junts i cuejant més ràpid: els persegueix una dona de barret ample i trets orientals, mòbil al rest, sortida després de la vegetació de la font. Hora de marxar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >