Selecciona Edició
Connecta’t

Rimes i talls

La més gran teorització sobre aquest tipus de rima fou obra de Juan Caramuel al seu llibre "Rythmica"

Rimes i talls

El llibre "Preqüela" (El llop ferotge, 2017) de Josep Domènech Ponsatí du com a imatge de coberta el següent text: "t'a-". Aquestes dues lletres amb els signes gràfics de l'apòstrof i el guió provoquen la sensació d'una lectura tallada i impel·leixen a trobar el final de mot que se'ls ha desprès. Il·lustren, doncs, una incipiència alhora que ressalten la manera que té el poeta de fer funcionar algunes mecàniques del vers. A mi, em fa pensar en el que s'evidencia dins del llibre en el poema "La festa", on rima trompa amb pompa i aplom pe- / tulant, o rutili amb exili i mil-i- / un. És a dir, fa que la rima no es vegi forçada a funcionar amb les paraules senceres i la repetició fonètica es pugui donar perfectament només amb mitja paraula. O, per dir-ho d'una altra manera: "la una partz del mot reman en fi de verset per rima, e per l'autra part, comensa el comensamens del segon verset", que és com descriu Cerverí de Girona els motz trencatz en les seves "Leys d'amors" a finals del segle XIII.

La teoria lírica italiana, d'aquesta fórmula en diu rima con tmesi perquè la tmesi (paraula que en grec vol dir partició en dos) és una figura retòrica que consisteix en intercalar una paraula o un buit (un salt de vers) enmig d'una altra paraula. En anglès, en diuen broken rhyme, terme que ens fa tornar al nostre Cerverí i adonar-nos que la nomenclatura, per ara, gira al voltant del plec i el trencament, del tall. Però en francès, el fenomen es coneix amb el nom de rime enjambante, expressió que en destaca l'encavalcament forçat al màxim, l'enllaç exagerat que hi ha entre la lectura d'un vers i el següent. Pensem que Mallarmé, per exemple, és capaç de rimar Bibi du Mesnil amb ni l' / hommage.

Ara bé, la més gran teorització sobre aquest tipus de rima fou obra de Juan Caramuel al seu llibre "Rythmica" (1665), on decidí dedicar tot un capítol a les "palabras rotas y su uso en los poemas". Caramuel en distingeix dos tipus: els "versos de cabo roto", on l'efecte rima es fa amb una paraula tallada i sense final, i els "versos de cabo doblado", on la paraula tallada segueix al vers següent. José Domínguez Caparrós, en un article de 2015, va fer una taxonomia molt conscienciosa del fenomen a partir de la distinció de Caramuel.

I he de reconèixer que aquesta diferenciació m'interessa. De manera que, emulant Cerverí de Girona, proposo d'anomenar "rima trencada" els casos en què el mot segueix al vers de sota, com fa Enric Casasses als "assagets" (Poncianes, 2020), on rima visió amb religio- / sa. I crec que podríem recuperar la proposta de Fernando Lázaro Carreter d'anomenar "rima partida" el cas dels versos de cabo roto, on el mot queda tallat i sense continuïtat, com en el poe-

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ