Selecciona Edició
Connecta’t

Girona no era una festa

El 15 de març de 1939 l’afusellament de Carles Rahola marcarà l’impàs entre un món que acaba i un altre que comença, encara incert

Cotxes abandonats durant l’exili.
Cotxes abandonats durant l’exili.

Es lo mejor que se puede encontrar, si no queremos dormir tirados por el suelo en las heladas naves del caserón del Ministerio. Nos dirigimos, por lo tanto, al Teatro, y, minutos después, entramos en su sala, donde ya un numeroso público ocupa las butacas.

—¿Es que van a hacer función, papá? —me pregunta Alvarito sorprendido. —No, hijo, no; no van a hacer función. ¡Para funciones estamos! —Pues, si no hacen función, ¿a qué venimos al teatro? —A dormir, hijo mío. —¿A dormir?... —¿Se duerme bien en un teatro? —No lo sé; no lo he probado nunca. Pero, en fin, dentro de un rato lo sabremos.

No hay acomodador, naturalmente”.

Álvaro de Orriols descrivia com el destí l’havia dut a finals de gener de 1939, camí de l’exili, al Teatre Municipal de Girona, que havia ovacionat les seves obres encara no dos anys enrere. Joaquim Nadal aplega a Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil (L’Avenç) el testimoni del dramaturg i el d’altres trenta autors que en el seu camí de fugida descriuen un doble espai: físic, la ciutat, i espiritual, la devastació interior.

En la selecció hi és tot. L’urbs i el seu farcit, per exemple. “Girona bull de gent. Milers d’automòbils omplen els carrers i embussen totes les sortides de la població. A les places i als passeigs, àdhuc damunt dels ponts, la gent s’amuntega i es retroba meravellosa. Tot Barcelona s’aboca dintre Girona”, descriu el literat d’Acció Catalana Republicana Rafael Tasis. “L’excés de població es deixa sentir de manera extraordinària. La capacitat d’aixopluc és insuficient. Totes les llars són plenes de refugiats. Hotels, teatres, magatzems, entitats, tots els locals de certa grandària, són habilitats com a residència momentània”, afegeix l’escriptor Manuel Valldeperes.

I també la pèssima gestió de la guerra. Francesc Trabal, guanyador del Crexells de 1936 amb Vals, conversava amb el pintor tarragoní Ignasi Mallol, que pregunta: “Tot perdut? Tot? —una vergonya. Però, i les armes que han passat aquests dies...? —Mentida. —I els tancs que diu que hi havia a Portbou? —-Mentida. Mentida! Mentida, Mallol...”. Teresa Pàmies topa amb un soldat que li mostra el seu fusell sense bales i plora a la riba del Ter. Vol continuar lluitant, però no pot. El seu és el “plor viril” de la impotència. “La culpa la teniu els polítics. La teniu els polítics perquè entre vosaltres no us enteneu”. I ell qui és?, vol saber la dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. “Jo soc un soldat que ahir era pagès i demà tornarà a ser pagès”.

Apareix la manca de lideratge. “Sembla que l’alcalde de Girona ja és a França”, relata l’escriptor figuerenc Josep Pous i Pagès. La constatació que Pere Cerezo d’ERC ha tocat el dos la matinada del 25 de gener deixa tothom a la intempèrie. Quan la por s’apodera del capità de la nau, el paisatge esdevé un campi qui pugui i “tothom sembla sospitós d’haver fugit o de voler fugir”, diu Antoni Rovira i Virgili.

“Allò no era un govern, allò era una desbandada”, afegeix Carles Gerhard, comissari de la Generalitat al Monestir de Montserrat i militant del PSUC. “Ens assabentaren també que el Govern Negrín era a Girona i que en Negrín havia parlat per la Ràdio Girona dient que calia resistir i que venceríem”, escriu Alexandre Deulofeu. I, enmig, el 31 de gener Vicente Rojo, cap de l’estat major de l’Exèrcit de la República, detalla una norma impossible. “Se decreta una orden severísima para contención de los pánicos y restablecimiento de la disciplina y del orden en la población civil”.

Alguns passen la ratlla. “Ya lo ve usted, don Antonio, ya estamos en Francia”, vol consolar Carles Riba. Machado respon. “Hallarme en Francia y como un mendigo. ¿Le parece a usted que me compraran este reloj de oro que perteneció a mi padre?”. Molts altres romanen a Girona. El 4 de febrer de 1939 els militars rebels entren a la ciutat a primera hora de la tarda. El soldat català carlí Ignacio Yarza és la mirada de l’altre: “Durante el recorrido, el público a lo largo del trayecto no cesa de aplaudir y vitorear con entusiasmo. Son vítores y aplausos espontáneos, que nacen de lo más profundo como desahogo a largos meses de amordazamiento y miedo”.

Al costat d’aquests, Josep Pla, Max Aub, Clementina Arderiu, Manuel Azaña, Carles Pi i Sunyer, Agustí Centelles o Xavier Benguerel, entre altres, a través de tota mena de gèneres, componen un fresc de la retirada. Vivències que amplien la imatge que fixà Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya republicana. Un reader’s digest de la literatura memorialística, autobiogràfica i ficcional en la petja de l’Allez! Allez! (L’Avenç, 2019), de Maria Campillo. El 15 de març de 1939 l’afusellament de Carles Rahola marcarà l’impàs entre un món que acaba i un altre que comença, encara incert.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ