Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ CRÍTICA i

‘Lupin’, mediocre entreteniment

Hi ha moments de la sèrie d’una pobresa de recursos sorprenent: La casa abandonada d’un dels episodis té unes teranyines que semblen del tren de la bruixa

'Lupin' mostra pobresa de recursos, ja sigui en persecucions o en teranyines.
'Lupin' mostra pobresa de recursos, ja sigui en persecucions o en teranyines.

Lupin, una producció francesa amb un dels showrunners britànic, té crítiques més indulgents en el món anglosaxó que a la seva pàtria, potser perquè la crítica francesa coneix bastant més bé el personatge de Maurice Leblanc. El gènere d’aventures pràcticament obliga que l’heroi sigui el guanyador de la partida gràcies a la seva habilitat, enginy o força, o totes aquestes qualitats alhora. Per això mateix tota la peripècia s’ha d’explicar amb un punt d’ironia, per fer còmplice l’espectador de la suspensió de credibilitat que se li proposa. Un exemple clàssic, i esplèndid, és aquella escena d’Indiana Jones en què l’arqueòleg aventurer es desfà d’un enemic que l’amenaça amb un sabre descomunal… desenfundant la pistola i disparant-li.

A Lupin, tot això, no ho saben fer. La seqüència que més s’acostaria a aquest joc és una de la segona temporada on Diop i el seu amic fugen de la policia. “Hem de desaparèixer”, diu Diop… Dit i fet, desapareixen de la imatge, mentre passa un autobús. Això, al costat d’escenes d’una innocència desarmant, com la tensa trobada de Lupin i Pellegrini en una llotja del teatre Châtelet ple a vessar, de públic i policies, que ningú no adverteix.

LUPIN

Netflix

La sèrie, de gran èxit, o això diu Netflix, explica la història d’Assane Diop, que vol venjar la condemna injusta per robatori del seu pare, un immigrant senegalès víctima d’una maniobra del seu amo, l’estafador i corrupte senyor Pellegrini. L’única herència que li deixarà el pare serà un llibre amb les peripècies del popular lladre i justicier Arsène Lupin. I en ell s’inspira Diop per perseguir i enxampar Pellegrini. Un joc metaliterari que bàsicament es limita a intentar que l’espectador reconegui les cites més òbvies.

El gènere d’aventures pràcticament obliga que l’heroi sigui el guanyador de la partida gràcies a la seva habilitat, enginy o força

Diop, per sobre de tot, manifesta un gran amor a la família. Al pare, que vol venjar; al fill, que rescata d’un segrest i que introdueix en la lectura de Lupin, i fins i tot a l’exdona, a qui promet protecció perpètua sigui on sigui. Una promesa que anticipa una tercera temporada amb una geografia menys francesa.

Un d’aquests futurs capítols es podria filmar, per exemple, a Barcelona. No seria cap extravagància. L’anarquista Alexandre Jacob, que va inspirar a Leblanc el personatge de Lupin, va ser a la capital catalana entre 1936-1937 en un escassament documentat viatge que, sembla ser, tenia per finalitat facilitar armament —figurava que era un viatjant de fruita— als seus col·legues llibertaris.

Hi ha moments de la sèrie d’una pobresa de recursos sorprenent. La casa abandonada d’un dels episodis té unes teranyines que semblen del tren de la bruixa, i les coreografies de persecució o fugida ignoren que els de la saga Fast and Furious porten nou títols, i ara amb la benedicció de Canes. Els intèrprets, això sí, hi posen un convenciment que sovint salva els personatges del seu dibuix caricaturesc i amaguen més d’una debilitat perquè el públic es pugui entretenir sense angúnies —cine familiar, en definitiva—, malgrat la col·lecció de clixés poc guarnits.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ