Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Sigueu valents i sereu feliços

Els actes de graduació d’aquests dies marquen el camí d’una generació cridada a ser protagonista

Alumnes acabades de graduar en Infermeria a l'escala de la Facultat de Medicina del Clínic.
Alumnes acabades de graduar en Infermeria a l'escala de la Facultat de Medicina del Clínic.

Ningú no t’ensenya a anar amb bicicleta, sinó que se n’aprèn de manera progressiva i difícilment se t’oblida, encara que no ho practiquis de manera regular; una altra cosa és que no sàpigues circular, com passa habitualment per Barcelona. A l’inici cal l’ajuda de duesos rodetes i, al final, no queda més remei que aconseguir mantenir l’estabilitat després de ser empès al buit: es comença per agafar el manillar amb les dues mans, més endavant es pot provar amb una de sola, i, quan ja s’és molt atrevit, es corre sense mans, els colzes i els genolls pelats i ensangonats i també alguna dent trencada o perduda, senyals d’una batalla guanyada en la infantesa i, alhora, el començament d’una aventura d’adult sense un manual d’instruccions, igual que quan s’obté el diploma de graduat, un acte que s’ha repetit durant els últims dies a diferents universitats, també a la de Vic.

Em van convidar a ser el padrí de la promoció 2017-2021, i per preparar el discurs que ara explico vaig trobar ajuda a Blanquerna, on m’ensenyen cada dia, i en l’amic il·lustrat Adrián Paenza. Els llicenciats no han arribat al final del camí, per més que disposin d’un mètode i un esperit crític per afrontar la vida, sinó que el seu repte consistirà a caure i aixecar-se, igual que quan anaven amb bicicleta, conviure amb la incertesa i resoldre els problemes que es presenten a cada generació de titulats, i més a l’última, la que ha empalmat la crisi econòmica amb la pandèmica. La decepció és majúscula, perquè el mercat immobiliari i laboral estan impossibles, el deute públic és enorme, hi ha controvèrsia per la gestió del canvi climàtic, es dubta sobre el model democràtic liberal i existeix una desafecció creixent cap al sistema polític i social; no és fàcil motivar els joves, tampoc els de Vic.

Als altres ens toca ajudar-los sense donar-los la tabarra, simplement amb dignitat, apel·lant a la cultura de l’esforç i la rebel·lia

Però no s’ha de renunciar a la joia de la graduació, sinó que és millor solemnitzar el moment per únic, record d’una jornada especial que podria funcionar molt bé com a dipòsit d’energia per quan es presentin els dubtes i els protagonistes es preguntin si no es deuen haver equivocat d’especialitat i, fins i tot, d’universitat, mancats de confiança i d’autoestima a Vic, Barcelona o Madrid.

A tall de consol, recomano la classe magistral que Iñaki Gabilondo va oferir fa dos anys quan va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Sevilla. El periodista donostiarra va citar una enquesta que el setmanari Le Nouvel Observateur va fer entre homes i dones d’uns cinquanta anys, de formació mitjana-alta i amb llocs professionals de responsabilitat per esbrinar com es percebien els canvis tan vertiginosos que hi havia hagut en els últims anys. El resum de les respostes venia a dir: “Em van preparar per a un món que ja no existeix, vaig adquirir coneixements que ja no valen i he hagut d’ensinistrar-me en el maneig d’eines molt complexes. Faig el que puc, però crec que vaig endarrerit respecte als meus col·legues. Fingeixo que domino més del que domino i temo ser descobert en una impostura flagrant”. La postil·la del setmanari va ser: “Tranquils, tots ens han dit el mateix”.

La situació ha empitjorat amb el temps i se succeeixen els textos periodístics que busquen respostes sobre com és ser jove el 2021, els últims els ha publicat El País. No m’atreveixo a discutir ara sobre la societat heretada pels fills, i menys polemitzar sobre si és pitjor o millor que la rebuda pels que vam fer fa temps els seixanta, sinó que advoco pel pacte intergeneracional amb els que s’acaben de graduar passats els 20. Tip ja d’envellir malament, m’agradaria ser company de viatge d’aquells que van recollir el seu diploma a Vic, sentir-los a prop i animar-los a ser protagonistes en uns temps que d’alguna manera evoquen també els meus anys d’estudiant a la cerca de treball a finals de la dècada dels setanta.

Encara que el vertigen és diferent, perquè l’angoixa és més gran per l’empitjorament econòmic i social, nosaltres també vivim amb inquietud una època en la qual s’imposava un marc diferent: passem d’una dictadura a la democràcia, de fills de pagesos i obrers a universitaris, del carrer del poble a les places de Barcelona, de viure en família a compartir pisos amb sis i set companys estudiants mentre alternàvem les aules amb les feines més esporàdiques. Llavors no sabíem si aquella febre juvenil ens serviria almenys per no haver de tornar a casa derrotats per a la vergonya d’uns pares que mai no van fer marxa enrere, sinó que ens van convidar a conquerir el món per 25 pessetes la notícia, el preu que cobràvem en aquell setmanari anomenat El 9 Nou, al qual molts no donaven ni un any de vida i que avui té una salut de ferro.

Ens animava la possibilitat de publicar un text fins i tot en grups periodístics en fallida i que, per descomptat, no pagaven als col·laboradors; tampoc no ens importava simultaniejar una carrera de cinc anys amb 16 mesos de mili; i alguns ens vam conformar amb tres dies de viatge de noces perquè vivíem aferrats a una màquina d’escriure i temíem que ens la prenguessin. La vida era tan dura com divertida i ens sentíem afortunats, perquè ens movia la il·lusió i l’ambició, fins que es va acabar la festa. Ara se’ns retreu que fóssim uns egoistes per construir un món amb data de caducitat, resumit en l’etapa de la transició, i que vam condemnar els nostres descendents.

Tant si tenen raó com si no, i segurament la tenen, s’imposa muntar un nou modus vivendi, un model de producció i de negoci per a una altra forma de consum en unes condicions més complexes que mai. Ho tenen molt difícil, però també és una oportunitat única per als que ara recullen les acreditacions, uns joves que són molt millors que nosaltres, perquè estan més preparats i tenen més talent, i a més estan disposats a ampliar contínuament la seva formació tècnica i humanística. Saben, al cap i a la fi, que el 50% dels oficis actuals canviaran en 30 anys i que, per tant, el repte exigeix no parar d’aprendre.

Únicament necessiten una empenta per sortir d’aquesta gran sala d’espera en la qual estem atrapats i acabar amb la nostàlgia d’aquells que només reneguen del passat i temen el futur. A favor seu tenen el fet que disposen de prou mitjans per fer-se visibles i arribar fins als que tenen els diners i el poder; es tracta que siguin protagonistes i que la festa sigui la metxa que encengui la passió i acabi amb la nostàlgia i la tristesa. Als altres ens toca ajudar-los sense donar-los la tabarra, simplement amb dignitat, apel·lant a la cultura de l’esforç i la rebel·lia i també als savis com Paenza. Sumar i no restar per vèncer la precarietat i la vulnerabilitat. No disposem de cap manual d’instruccions ni de GPS, però sabem anar amb bicicleta. Així que felicitats als graduats i les graduades i gràcies per deixar-nos ser partícips d’una jornada de la qual molts de nosaltres mai no vam gaudir.

Sigueu valents, no tingueu por i sereu feliços.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >