‘Inside 9’, bones i fosques històries

Inside 9 ha rebut el premi BAFTA, de l’Acadèmia britànica de cine i televisió. Ho ha estat en l’apartat “scripted comedy” on, per cert, totes les candidatures eren de la televisió pública BBC (caldria que les televisions públiques d’aquí en prenguessin model). Filmin, ja n’hem parlat alguna vegada, té penjades les cinc primeres temporades. El concepte de comèdia, la casella on hi entaforen la candidatura i el premi pot confondre l’espectador no avisat. Segons el diccionari de l’Institut una comèdia és un gènere caracteritzat pel desenllaç feliç i per un caràcter lleuger i divertit. Doncs a molts capítols d’Inside 9 ni el final és consolador ni el to, lleu.

Potser l’adjectiu que li aplica la pròpia BBC és el més encertat: comèdia “fosca”. Perquè de negror n’hi ha molta a molts capítols. La sèrie està feta d’històries independents i el lligam més evident és que sempre hi surt el número 9 (ja sigui l’adreça, en una samarreta, l’etiqueta d’un paquet...). Hi ha d’altres lligams. Cada història es resol en un únic escenari. I els protagonistes són la parella creadora de la sèrie, Reece Shearsmith i Steve Pemberton, que en interpretar tants personatges i tan diferents s’han de disfressar, de vegades de manera, intencionadament, poca-solta. Això fa que sempre siguin reconeixibles i tregui, afortunadament, versemblança a arguments negríssims.

Per fer-se una idea sobre la trentena de capítols disponibles, d’una mitja hora, es pot anar a la recomanació que han fet Shearsmith i Pemberton en un podcast de la BBC. N’ha escollit tres, que no són, precisament, dels més riallers. El més definitori de les intencions dels creadors de plantejar-se la sèrie com una investigació sobre les fronteres del gènere és Una noche tranquila (segon episodi de la primera temporada). No hi ha diàlegs, llevat d’un en un breu epíleg. Dos lladres entren a una casa per robar una valuosa obra d’art, un quadre en blanc -brometa que ja va fer Yasmina Reza l’any 1994 amb Art-. Els seus habitants -una parella mal avinguda i la minyona- no adverteixen la seva presència. Hi ha una primera part vodevilesca, amb portes que s’obren i es tanquen, amagatalls d’urgència... fins que un capgirell argumental fa que s’embrutin els immaculats finestrals de la mansió. És com un viatge de Tati a Tarantino. De totes maneres, com expliquen els seus autors, no és un film mut, una comèdia silenciosa. Sonen Rachmaninoff i Harry Nilson “que ofereixen un deliciós fons al caos que es produeix”. Va ser una gosadia, plantejada a l’inici de la sèrie, per provar, i demostrar-se, que podien ser diferents i explicar històries molt variades.

El enigma de la esfinge (temporada 3, episodi 3) és un conte cruel, molt cruel -inclou un forçat canibalisme incestuós-, de venjança en el món dels entusiastes dels mots encreuats, que és impossible que s’hi vegin reflectits.

I, finalment, Los 12 días de Christine (capítol 2, temporada 2), que ells i la crítica consideren el millor de tots, és un “cop de puny emocional” on entren en la crònica domèstica. Cada canvi d’escena són 13 mesos més en la tristota vida de Christine, una vida “que s’accelera i col·lapsa”. Aquests dos darrers han estat dirigits pel barceloní Guillem Morales que és responsable d’onze capítols de la sèrie.

Un tast de tres plats que obre la gana per provar-ne més. Bon profit.