Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

L’eclipsi de l’humor a Catalunya

Amb el 'procés', l’humor s’ha esfumat. En canvi, al Decret de Nova Planta es va respondre dient ‘felipa’ la comuna...

Homenatge al número 100 d’'El Bé Negre', de les millors capçaleres satíriques catalanes.
Homenatge al número 100 d’'El Bé Negre', de les millors capçaleres satíriques catalanes.

L’últim decenni de la vida a Catalunya ha estat dominat per una insistència frenètica —sovint també fanàtica, encara més sovint irracional, gens pragmàtica— en la qüestió del procés i la tan anhelada independència. Això, com és sabut, ha portat una sèrie de conseqüències en l’àmbit econòmic, de la captació de capital estranger, del canvi de seu de milers d’empreses, del consegüent empobriment del gros de la societat, i d’altres mals. N’hi ha un que no ha estat gaire comentat, però que posseeix una enorme rellevància: la desaparició del sentit de l’humor, una pràctica a la qual Catalunya estava acostumada des de feia molt de temps. Quan Felip V va dictar el Decret de Nova Planta, els catalans van respondre-hi anomenant “felipa” la comuna, és a dir, el lloc on un hom o una don es caguen en qui vulguin en secret: magnífica mostra d’humor!

No és que l’humor català es pugui comparar amb el britànic, que té molts segles d’existència i ha donat productes tan extraordinaris —si res més no, per singulars— com la Duncíada de Pope, la colla de l’Scriblerus, les novel·les de Sterne i de Fielding... i així fins als irlandesos Bernard Shaw i Oscar Wilde. Només cal veure una sessió del parlament anglès per adonar-se que l’humor continua sent una constant antropològica del país. Aquí també ho era, encara que les primeres mostres de l’humor periodístic no es trobin fins a la publicació de Lo Pare Arcàngel, fundada i traspassada el 1841. Després van venir Un Tros de Paper (1865-1866), l’any següent Lo Noi de la Mare (1866-1867), i més tard El Tiburón, Lo Burinot, L’Esquella de la Torratxa (1879-1939; gran supervivent de l’humor en moments difícils), el Cu-Cut! (1902-1912), La Campana de Gràcia, el Papitu (1908-1937), la Cuca Fera, La Mosca, El Be Negre (1931-1936), i més encara.

Amb l’excepció que hem dit, les revistes humorístiques no van prosperar gaire durant la Guerra Civil, i gens ni mica després: però si havien nascut i viscut una colla d’anys, això va ser pel fet que Catalunya era, tradicionalment, un país de gent amb sentit de l’humor. Res d’això no trobarà el lector encuriosit si consulta el llibre Les cent millors poesies humorístiques de la llengua catalana (Barcino, 1925), coordinat per Tomás Garcés i Marçal Olivar, en què la meitat de les poesies triades són de Josep Carner i de Guerau de Liost, només irònic el primer, només satíric el segon: riallades, poques.

Amb la nova etapa postfranquista, de mica en mica, algunes publicacions periòdiques, obres en vers i novel·les, van recuperar un humor que posseïa, com hem dit, una sòlida tradició al nostre país. Però de cop i volta, amb tota aquesta capbuidada del procés, l’humor va desaparèixer com per art de màgia, potser exceptuant el programa de TV-3 Polònia que, encara que sigui esbiaixat, posseeix una certa gràcia (cada cop menys, ai las!). Fora de catàleg, per dir-ho així, un poeta de Castelló d’Empúries, Fages de Climent, en deixava anar d’aquesta mena: “I en temps de restriccions / i sufragi restringit, / ves-te’n aviat al llit / i remena’t els collons” (sobre la postguerra a Catalunya). O aquesta altra, recollida per tradició familiar, referida a un masover ranci i busca-raons: “T’arrendo terres i camps, / et deixo gallines i oques, / i no em dones mai cap ou; / i dos que tinc, / me’ls toques”. Sagarra tampoc no es va tornar capcot o nostàlgic, ni malhumorat com Riba i Espriu, i va dir: “En cas de gran compromís, / el Govern té atribucions / per passar-se pels collons / totes les lleis del país”, que és exactament el que ha passat entre 2014 i 2017.

L’humor és molt sa —tant com llegir novel·les: Javier Cercas va escriure sobre això un article magnífic en aquest mateix diari—: es mou en el camp de l’ambigüitat i la ironia, bandeja tot dogmatisme, es presenta com una bufa al políticament correcte i a l’opinió comuna —sempre sospitosa—, ofereix als lectors o als oïdors un horitzó de relativitat de totes les coses d’aquest món, presenta en la novel·la una polifonia on rarament hi ha una veu que sigui més creïble que una altra i, al capdavall, forneix a la ciutadania les eines imprescindibles per mirar de pensar les coses en primera persona del singular, i no sota el dicteri d’una moda o de la propaganda nacional.

Per això desitgem, i ara comença a ser possible, que torni aquell humor que era senyera del país, de tots els seus habitants i de tantes habitantes: no l’humor plebeu, que tira a escatològic i vulgar, sinó aquell humor més refinat —i per això més eficaç per desfer qualsevol dogma o qualsevol insensatesa— que havien palesat publicacions com les que hem esmentat. Torni l’humor a Catalunya! Torni la facècia, l’estirabot, el dubte sistemàtic de Descartes, vinga la folga, torni la befa adreçada a qui s’ho mereixi —iniliats o exiliats—, vinga la xanxa i la plagasitat! I tornem a respirar una mica, perquè tot és molt relatiu en aquest món, i tot té remei, menys la mort.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >