Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

El dret que ni se t’adrecin en català

La justícia ha donat la raó als sectors bilingüistes que no volen veure el català ni en pintura

Al capdavall, només van demanar de fer les proves en castellà el 5% dels examinands.
Al capdavall, només van demanar de fer les proves en castellà el 5% dels examinands.

No acabo d’entendre gaire el dret que s’ha pretès protegir amb la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre les proves de la selectivitat, això que els alumnes havien de tenir accés als exàmens en tres llengües, occità, català i castellà, perquè si només era en català se’ls discriminava. He buscat el web del TSJC, però resulta que no en té, et mena directament al web del Poder Judicial, un portal en espanyol que es justifica de seguida quan tens la pretensió d’exercir el teu dret de llegir la informació en català tot clicant a la pestanya corresponent: “Des de poderjudicial.es estem fent un gran esforç perquè tota la informació del portal estigui disponible en els diferents idiomes. Si us plau, dispensi si algun dels continguts encara no ha estat traduït”.

Molt bona, l’excusa. Els mateixos jutges saben que tenen l’obligació de fer el seu web en totes les llengües oficials, però no donen l’abast i l’usuari ha d’entendre que això comporta un gran esforç. Curiosament, en les opcions de llengua hi ha també l’anglès i el francès (l’aranès no), amb la mateixa explicació, això sí, per no tenir el web idiomàticament al dia. Em pregunto si en endavant no podria valer la mateixa excusa, segur que els jutges hi serien sensibles. La interlocutòria del TSJC obligava la Generalitat a proveir els examinands de la selectivitat de les proves en les tres llengües oficials de Catalunya, però ho feia a menys de 24 hores de l’inici dels exàmens, amb una evident dificultat material de reproduir exemplars suficients en totes tres llengües i de distribuir-los per totes les seus de les proves, que enguany, a causa de la covid, eren més que mai. Per no parlar del malbaratament en paper, esclar, ja que els exemplars en les llengües descartades haurien de ser destruïts.

Però el que no és clar és quin dret es pretén defensar amb una mesura com aquesta. En contra del que pregonen els impugnadors dels usos que s’han aplicat fins ara en la selectivitat (l’anomenada Assemblea per una Escola Bilingüe de Catalunya; ells s’ho posen en castellà, però com que són bilingües no els farà res), els quals ara treuen pit amb l’argument que gràcies a ells els estudiants catalans ja no patiran discriminacions lingüístiques, fins ara el dret a fer ús del castellà no havia estat mai qüestionat. Per una banda, davant d’un enunciat en català, l’examinand pot redactar l’examen en la llengua que li sembli, i per tant fer aquell comentari de text en castellà. I per l’altra, si considera que té el dret d’accedir igualment als enunciats en castellà, sigui perquè el català li comporta una dificultat que vol esquivar, sigui perquè troba que hi té dret i ja està, fins ara en tenia prou amb demanar l’examen en castellà. Ni es vulnerava el seu dret a l’ensenyament, ni s’impedia als candidats de fer ús actiu de la llengua que volguessin.

D’acord amb el TSJC, doncs, se suposa que els alumnes havien de poder accedir als exàmens en les tres versions i a partir d’aquí, triar. El que es defensa amb decisions d’aquesta mena no és altre que el dret d’esdevenir usuari també passiu en la pròpia llengua, i per tant haver d’emmotllar les funcions de l’administració a aquesta circumstància. D’aquesta manera, és deure de l’administració no tan sols facilitar la resposta en la llengua del ciutadà (com ha estat fins ara en el cas del castellà a Catalunya d’acord amb la Llei de política lingüística, avalada pel Constitucional), sinó també garantir-li el dret d’ús de la seva llengua en les habilitats receptores, i per tant adreçar-se-l’hi sempre i per sistema, encara que en aquesta relació amb l’usuari l’espai lingüístic hagi de ser compartit amb altres llengües; tant és si també hi ha de ser l’examen en aranès, això al castellà no el preocupa. Som doncs davant la fal·làcia d’exalçar el bilingüisme per acabar defensant un monolingüisme rocós: com més s’expressi una administració per defecte en dues llengües, més es garanteix l’immobilisme d’aquells que, sota el reclam del bilingüisme, l’altra llengua no la volen veure ni en pintura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >