Una educació sentimental
El llibre de Sebastià Portell també és un retrat desolador del descrèdit de l’ensenyament
A Les nenes que llegien al lavabo, Sebastià Portell (ses Salines, 1992) es presenta com un lector gens partidari de l’elitisme a la literatura; considera que “els de sempre donen veu als de sempre” i que la mirada de l’home blanc, heterosexual i no marginat socialment l’ha empobrit i la perjudica perquè ignora i menysprea altres escriptures, la de les dones, “els llibres escrits per lesbianes i marietes, per persones transsexuals i per ni-figa-ni-raïms”. I es pregunta: “És que els presos, els tolits, els negres, els llatins, els quinquis, els pobres, els alcohòlics, els desclassats, els addictes, escriuen pitjor?”; i equipara els cànons literaris a “l’Index Librorum Prohibitorum, per tal de controlar l’escriptura i la lectura des dels espais de poder”: “Cal que prenguem consciència que nocions estètiques com la qualitat o el gust són això, però res més: nocions, discursos, construccions”. I diu: “Contra el cànon, canonades”.
Les nenes que llegien al lavabo
Sebastià Portell
Ara Llibres
192 pàg.
18,50 / @ 9,99 euros
Per realitzar l’exercici de demolició de les regles i els límits, dels paradigmes i els models d’aquesta “pràctica conservadora”, Portell se sustenta en dos pilars. En primer lloc, en l’experiència vivencial: Les nenes que llegien al lavabo és també una autobiografia de la infància de l’autor, i, de rebot, un retrat desolador del descrèdit de l’ensenyament a les aules; en segon lloc, en una línia teòrica pouada en un parell de llibres de Joan-Carles Mèlich (La lectura com a pregària i La prosa de la vida), en un altre de Donna Haraway, Simians, Cyborgs and Women. The Reinvention of Nature, en els reculls miscel·lanis de Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal (Digues que m’estimes encara que sigui mentida i Sota el signe del drac), en un article d’Hélène Cixous de 1975, en un d’Anette Kolodny (publicat en la revista Feminist Studies), en Edith Wharton i Virginia Woolf. També és important saber que el punt de partida del llibre es troba en la conversa d’obertura d’un congrés de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana on Joana Masó i Marina Garcés “van reflexionar sobre la literatura com una possible via de creació d’una identitat comunitària”, i que Harold Bloom, en referir-se a “les escoles del ressentiment”, és un histèric.
Les veritats universals ja no poden existir, vençudes per l’imperi de les petites veritats personals, per les percepcions construïdes gràcies les forces socials i culturals de la marginalitat: més que un exaltat militant d’una manera de ser, Portell es mostra com algú que potser no distingeix amb prou nitidesa entre la veritat i la mentida, entre la realitat real i la realitat ideològica, i la seva obstinació a denunciar els mals de l’Occident burgès i patriarcal pot dur el lector de Les nenes que llegien al lavabo a creure que està davant d’un pamflet a favor de la postveritat i del relativisme cultural, a favor de l’igualitarisme, la representativitat i la literatura com una eina perquè tothom sigui més amable amb tothom en un futur immediat. I és una llàstima que Portell hagi optat per aquest camí perquè, a pesar de tot, el llibre vol ser una apassionada defensa de la lectura, perquè el retrat de l’adolescent lector i els seus particulars hàbits de lectura té força narrativa (i les bestieses que defensa no invalida la bellesa de la prosa), perquè quan es desfà de la màscara ideològica el lector es troba davant d’un seguit d’observacions pertinents sobre l’itinerari seguit pels nens que aprenen a ser lectors: en un poema de Joan Alcover descobreix “que la pena d’un home que s’havia mort molts anys abans que nosaltres fóssim ni tan sols un projecte, un home amb qui d’entrada no teníem res a veure, podia ser la nostra pena”.
Fins ara, Portell havia publicat un llibre de contes, unes quantes obres de teatre, dues novel·les no gaire sòlides (El dia que va morir David Bowie i Ariel i els cossos), havia tingut cura d’una antologia de poesia LGBTQ catalana, i havia escrit una carta de l’escriptor d’ara a l’escriptor quan tenia vuit anys, “passaràs per Nova York, per Berlín, per Suïssa, per Roma i per Madrid. Recorreràs el teu país parlant dels teus llibres i dels de la gent que estimes, també, per com escriu”.
La crítica literària Michiko Kakutani parlava de “l’efecte Rashomon” (qualsevol punt de vista depèn del meu punt de vista, venia a dir) en una època on el narcisisme i l’autoestima són els fonaments de l’educació sentimental: Les nenes que llegien al lavabo n’és un bon exemple.
